Kaori Mutsuda: «A llarg termini es podria recrear un cos humà en un xip»

Kaori Mutsuda Zapater (Barcelona, 1996) és biotecnòloga. Gràcies a una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” està cursant el doctorat a Kyoto, en una nova facultat que busca solucions per assegurar la supervivència humana. La seva especialitat són els òrgans en un xip, dispositius en miniatura amb els quals es creen versions simplificades de parts del cos. Amb la seva recerca vol replicar un dels processos més importants i desconeguts del començament de la vida: la implantació d’un òvul fecundat a l’úter. Abans de tot això, va tenir una llarga carrera en el doblatge de pel·lícules i, entre altres feines, va posar veu a la nena de Monstruos, S.A.

Investigues en un institut que es dedica a la supervivència de la humanitat. En què consisteixen aquests estudis?

La meva facultat és la més nova de la Universitat de Kyoto i s’hi ofereixen els Estudis Integrats Avançats en Supervivència Humana. És un programa de cinc anys que reuneix persones de diferents àmbits —literatura, filosofia, medicina, enginyeria, etc.— amb l’objectiu que treballin juntes per afrontar reptes globals. La idea és afegir a l’especialització coneixements de lideratge i nocions bàsiques d’altres disciplines: tenim classes d’altres sectors, seminaris de professionals de la indústria i estades a l’estranger obligatòries que ens permeten incorporar aquesta visió global a la nostra investigació.

I l’objectiu principal és evitar la fi de la humanitat?

En realitat, l’enfocament és bastant obert. A aquesta facultat li interessa qualsevol tema que tingui sentit de cara a la supervivència humana, però algunes persones estan treballant en l’encreuament entre la filosofia budista i la grega, per exemple; altres investiguen sobre geopolítica i relacions internacionals… Jo treballo en ciències de la salut, en l’àmbit reproductiu, de manera que en el meu cas sí que està molt relacionat amb el manteniment de la vida.

Quina imatge tenen del futur? Hem de ser optimistes?

En l’àmbit de la facultat, la meva percepció és que aquesta és una àrea d’investigació optimista i positiva; però individualment hi ha opinions de tot. Algunes persones investiguen per a escenaris catastròfics i se centren en la supervivència bàsica; d’altres estudien les possibilitats de colonitzar Mart i viure a l’espai exterior, per exemple. Hi ha enfocaments molt variats.

Vas escollir estudiar al Japó atreta per aquest tema?

Em vaig presentar dues vegades al programa de beques de postgrau a l'estranger de la Fundació ”la Caixa” i, en realitat, la primera vegada vaig apostar per Cambridge, però no em van escollir, de manera que vaig decidir presentar-m’hi de nou l’any següent. Finalment vaig decidir optar a una plaça a la Universitat de Kyoto perquè el grup de recerca m’interessava molt: no és molt comú trobar grups que combinin disciplines com el cultiu cel·lular, en concret de cèl·lules pluripotents, i la microfluídica. La Universitat de Kyoto, a més, té molts recursos i coneixement pel que fa a l’ús de cèl·lules pluripotents (Shinya Yamanaka va guanyar el 2012 el Premi Nobel de Medicina per les seves investigacions en el camp de les cèl·lules mare).

D’on venen les teves arrels japoneses?

El meu pare és japonès, i la meva mare, catalana. Ell va venir a estudiar a Espanya quan tenia uns 20 anys i s’hi va quedar. Jo vaig néixer a Barcelona i m’hi vaig criar, i vaig anar a l’escola catalana primer i després a l’escola japonesa. Vaig fer tota l’educació obligatòria allà i després vaig estudiar a la Universitat de Barcelona. Així que en realitat m’he passat tota la vida a Espanya.

Després d’estudiar biotecnologia vas començar a treballar en una empresa farmacèutica, però ho vas deixar. Per què?

En acabar el grau vaig estudiar un màster en Administració d’Empreses (MBA, per la sigla en anglès) que estava enfocat a la indústria farmacèutica i que incloïa pràctiques en una empresa. Jo sempre he volgut emprendre o buscar la manera de transmetre el valor científic a la societat, perquè no tot quedi en publicacions acadèmiques. Per això vaig voler veure com funciona el sector farmacèutic per dins. Em va agradar molt l’experiència, però volia explorar altres camps.

En quina disciplina s’emmarca la teva feina?

El nom tècnic és enginyeria tissular. A partir de cèl·lules, en el meu cas humanes, generem teixits i versions simplificades d’òrgans que et permeten entendre com es desenvolupa una malaltia i com reacciona a diferents estímuls o fàrmacs, entre altres coses. Per fer-ho utilitzem una tecnologia anomenada «òrgan en un xip», que et permet recrear òrgans o parts del cos (la còrnia, el cor, el cervell, etc.) en petits dispositius que es connecten els uns amb els altres a través d’uns tubets de plàstic, com si fossin venes. No és una versió en miniatura d’un òrgan real, sinó un mecanisme que en recopila els elements biològics clau.

Ajuntant aquests xips es podria crear un ésser humà complet?

Un dels objectius a llarg termini és recrear el cos humà en un xip. No només un cos humà, sinó cada cos humà, per a aplicacions de medicina personalitzada. Ara per ara no és del tot realista perquè tècnicament és molt complex. A més, sorgeixen qüestions ètiques difícils d’afrontar. Una meta més assequible és simular fenòmens o malalties concrets. Per exemple, si vols estudiar la diabetis, pots unir un xip d’un pàncrees i un altre d’un múscul, sense necessitat de tenir representat un cos humà complet.

Quin és l’avantatge de fer-ho a una escala tan petita?

És un model que a la llarga pot ser més econòmic i també més representatiu. Per exemple, en lloc de reclutar 50 persones per a un assaig clínic, tens milers de xips amb òrgans de diferents característiques i obtens dades més significatives amb menys recursos. És cert que ara mateix, com que el procés no està gaire automatitzat, cal una mà d’obra que l’encareix, però en un futur podria ser molt més barat i precís que l’experimentació amb animals.

El benestar animal també és un motiu?

La meva motivació és principalment ètica, no m’agrada veure partir els animals. A més, la immensa majoria dels fàrmacs provats amb animals no arriben al mercat perquè, en provar-los amb éssers humans, fallen. Només el 2 % d’aquests productes es comercialitza i alguns s’acaben retirant per efectes adversos. M’agradaria crear un model alternatiu que sigui més barat, ètic, inclusiu i representatiu de què és l’ésser humà.

Quin és el teu projecte de recerca concret?

Estic especialitzada en la part reproductiva; en concret, vull recrear el procés de la implantació de l’embrió humà utilitzant models artificials de l’úter i l’òvul fecundat. En lloc d’utilitzar òvuls fecundats amb donants humans, vam pensar: Per què no creem una reproducció artificial d’aquestes fases primerenques, prèvies a un embrió? Es tracta de fabricar el que s’anomena un blastocist. No utilitzem ni òvuls ni esperma: utilitzem cèl·lules mare pluripotents, ja siguin d’origen embrionari o cèl·lules no sexuals ja adultes que han estat tractades per retornar-les a un estat primordial. El que és interessant d’aquestes cèl·lules és que tenen la capacitat de convertir-se en el que vulguis.

Sembla un procés complex. Us trobeu amb moltes dificultats?

Hi ha molta prova i error, perquè si vols recrear l’úter en un xip primer has de pensar en cada part de l’úter, ja que hi ha diferents capes i en cadascuna el tipus de cèl·lula és diferent i necessita el seu propi ecosistema. I després potser necessites algun tipus d’estimulació mecànica que simuli músculs, per exemple. Tot això incrementa la complexitat i significa anar corregint de manera contínua moltes petites coses.

Com que són temes relacionats amb la vida, hi deu haver implicacions ètiques importants. És així?

El Japó és un país molt rigorós amb l’ètica científica i depenent del tipus de cèl·lules amb què experimentis has de passar uns protocols molt estrictes. Per utilitzar cèl·lules d’origen embrionari, tot i que són d’etapes molt anteriors a l’embrió, has de fer formacions obligatòries i gravar les sessions de treball, i presentar-les anualment a la universitat. Les cèl·lules pluripotents són més fàcils de manejar en l’àmbit ètic perquè són cèl·lules que provenen d’una persona adulta.

Podríeu crear vida artificial?

Si per crear «vida» et refereixes a «un humà viu», ara per ara no és possible tècnicament. Pel fet d’estar desenvolupant un blastocist artificial es podria pensar que en potència es convertiria en un bebè, però no és viable perquè es tracta d’un cultiu en un tub, que no es pot desenvolupar i convertir en una vida. A més, hi ha un comitè internacional que estableix normes molt estrictes a l’hora de manipular cèl·lules pluripotents per a la creació de models embrionaris humans: estem obligats a aturar el cultiu abans que apareguin certs marcadors moleculars. D’altra banda, cultivar in vitro qualsevol tipus d’embrió no és gens trivial i és molt complicat que aquests embrions s’arribin a desenvolupar fora d’un ventre matern. Hi ha un equip a Israel que ha estat capaç de fer créixer un embrió (natural) de ratolí en una espècie de ventre artificial, però ara per ara no és possible recrear tot el procés in vitro.

Per acabar, hi ha un aspecte curiós de la teva trajectòria. Vas ser dobladora de pel·lícules i se’t pot sentir com la nena de Monstruos, S.A. Has pensat a continuar amb aquesta carrera?

Sí, vaig començar als tres anys perquè el meu germà gran ja treballava en aquest món. Fa 25 anys era un sector molt petit que bàsicament funcionava per contactes i, en el meu cas, jo vaig fer una prova perquè m’ho van proposar un dia que l’acompanyava. Vaig estar treballant d’actriu de doblatge fins als 18 anys. M’agradava molt, però és un món que requereix molta dedicació i disponibilitat. Seria bonic mantenir-ho com a activitat paral·lela, però com que soc al Japó és difícil. Bé, i el meu talent tampoc no és estratosfèric!