Un viatge pels interconnectats sistemes de la Terra

L’exposició Mirades orbitals. El planeta a vista de satèl·lit, presentada a CaixaForum Girona, fa un recorregut pels diferents sistemes de la Terra, sense oblidar la petjada que hi deixem.

Introducció

La mostra ens convida a descobrir la curiositat innata dels éssers humans per comprendre el món que ens envolta. Durant segles vam voler entendre’l a través dels nostres sentits, però el desenvolupament tecnològic ens ha permès anar molt més enllà i, gràcies als satèl·lits, dur a terme observacions precises, detallades i globals sobre l’estat del nostre planeta, com per exemple fent un seguiment dels ecosistemes o estudiant els patrons climàtics.

La mostra fa un recorregut des dels primers instruments d’observació fins als satèl·lits més actuals, com el MetOp-SG-A1, considerat el satèl·lit meteorològic més avançat d’avui dia, situat en òrbita polar i llançat a l’espai l’agost del 2025.

En aquest punt, l’exposició inclou, entre altres elements, una maqueta de mida real del primer coet de combustible líquid creat pel físic Robert Goddard, que es va llançar el 1926, ara fa cent anys. Tot i que el seu prototip no s’assembla a un coet modern, va ser el punt de partida de tota la resta.

També s’hi pot veure la primera fotografia de la Terra, feta l’any 1946 des de l’espai a una altitud de 105 km —deu anys abans que el llançament del satèl·lit Sputnik 1 marqués l’inici de l’era espacial—, en què s’aprecia clarament la curvatura del planeta.

A més, gràcies a una cessió d’Open Cosmos, els visitants podran veure també una maqueta del Menut, el segon nanosatèl·lit llançat per la Generalitat de Catalunya, que orbita a uns 500 km de la Terra i té com a missió l’observació de la Terra per millorar la gestió del territori i lluitar contra els efectes de la crisi climàtica.

També destaca en aquest àmbit un interactive print,és a dir, una projecció interactiva que respon al tacte i permet descobrir capes ocultes d’informació i identificar, per exemple, els tipus de satèl·lits existents i les seves aplicacions. Al costat, un altre interactiu explica d’una manera gràfica i sorprenent com és per dins un coet lleuger Vega-C de l’ESA.

Atmosfera

L’observació de l’atmosfera per mitjà de satèl·lits permet monitorar en temps real i a escala global els fenòmens i paràmetres atmosfèrics. Com que no depenen d’estacions terrestres, els satèl·lits ofereixen una cobertura general i contínua, fonamental per poder elaborar pronòstics meteorològics, estudiar el clima, fer el seguiment de l’escalfament global, preveure fenòmens extrems, vigilar la capa d’ozó i determinar la qualitat de l’aire.

Les observacions des de l’espai mostren que les activitats humanes afecten l’atmosfera, però també que els coneixements i les accions conjuntes poden impulsar canvis positius per al nostre futur. N’és un exemple la capa d’ozó, l’escut protector del planeta Terra contra la radiació ultraviolada del Sol, que és en camí de recuperar-se en les properes dues dècades gràcies a la prohibició global de substàncies químiques nocives com aerosols o refrigeradors.

Aquest àmbit dona a conèixer la tasca dels satèl·lits Meteosat, situats en òrbita geoestacionària a 36.000 km de la Terra, que permeten observar simultàniament tot un hemisferi del planeta i captar dades atmosfèriques que faciliten l’elaboració de previsions meteorològiques, el seguiment de tempestes i huracans, i la detecció d’incendis o boira.

A més, a la mostra, algunes imatges permeten conèixer l’estructura de l’atmosfera. És el cas d’una fotografia feta des de l’Estació Espacial Internacional que il·lustra on és el límit de l’atmosfera, conegut oficialment com a línia de Kármán. Situada a 100 km d’altura, es considera que aquesta línia és la frontera amb l’espai exterior. L’exposició aclareix també que, oficialment, només són astronautes els tripulants de missions que superen aquesta línia i que el turisme espacial actual només fa vols suborbitals, és a dir, que no entren en òrbita al voltant de la Terra.

Acompanya aquests conceptes una escenografia que ret homenatge als astronautes i que recull citacions seves sobre l’efecte perspectiva (overview effect), un fenomen que molts astronautes han experimentat i descrit.

Es tracta d’un sentiment de protecció urgent, de profunda connexió amb la humanitat i de canvi de perspectiva que s’experimenta en veure la Terra des de l’espai.

L’exposició recull les paraules, entre d’altres, de Yuri Gagarin —el primer ésser humà que va viatjar a l’espai exterior— o de tripulants de la missió Artemis II, com Christina Koch —que aquest 2026 va fer el primer vol tripulat més enllà de l’òrbita terrestre baixa des del 1972.

També apareix a l’exposició la candidata a astronauta espanyola Sara García, que viatjarà a l’espai properament.

Hidrosfera i criosfera

L’observació des de l’òrbita de l’hidrosfera i la criosfera, és a dir, de l’aigua i el gel terrestres, ens permet vigilar el cicle de l’aigua en temps real i a escala planetària. Els satèl·lits rastregen el vapor d’aigua de l’atmosfera, l’evolució dels núvols i els patrons de precipitació o els canvis estacionals i a llarg termini que experimenten les masses de gel. A més, ajuden a predir inundacions o sequeres, i a anticipar-se a fenòmens extrems com El Niño o La Niña o les gotes fredes (dana).

En aquest punt destaca una imatge lenticular de gran format —amb fotografies originals d’Emili Vilamala— que permet contemplar el paisatge del pantà de Sau abans i després d’un esdeveniment meteorològic com va ser la sequera de 2021-2024 a Catalunya, la més greu des que se’n tenen registres, segons el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat).

La pèrdua de les masses de gel a causa de l’escalfament global, que modifica el nivell del mar i els corrents oceànics que són essencials en la redistribució de la calor a escala global, també té un espai rellevant a l’exposició.

A la mostra es pot veure de manera gràfica aquesta disminució que altera l’equilibri del planeta per mitjà de diversos interactius multimèdia. Amb aquests recursos es mostren casos molt extrems, com l’alarmant recessió de la glacera de l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus. Aquesta glacera, la més gran d’Espanya, ha perdut espessor, s’està fragmentant i ha quedat reduïda a 30 hectàrees, com van documentar a finals del 2025 científics del CSIC.

Aquest àmbit també mostra una maqueta molt il·lustrativa sobre la quantitat d’aigua que hi ha a la Terra. Malgrat que un 71 % de la superfície terrestre està coberta pels oceans, fet que ha permès la vida i l’existència d’una biosfera, només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça i, d’aquesta, menys d’un 1 % correspon a aigua dolça superficial, disponible per al consum humà i per als ecosistemes.

Biosfera

La biosfera és el conjunt format pels éssers vius —des de petits microbis fins a plantes i animals— i l’entorn on habiten. La seva observació mitjançant satèl·lits o altres tecnologies avançades de teledetecció permet avaluar la salut global del planeta i detectar variacions ambientals a gran escala que resulten invisibles des de la superfície terrestre.

Des de l’espai podem observar, per exemple, la selva Amazònica o la Gran Barrera de Corall australiana, l’estructura d’organismes vius més gran del món, de la qual l’exposició ofereix una imatge en gran format.

Per aconseguir l’objectiu de conscienciar sobre tot el que podem perdre si no cuidem la Terra, aquest àmbit disposa d’un mur que posa en relleu la bellesa de la biodiversitat i que combina peces reals procedents de la col·lecció del Museu de la Ciència CosmoCaixa (papallones, fongs, escarabats, llavors i fòssils) amb audiovisuals.

Geosfera

La geosfera és la part sòlida de la Terra, constituïda per roques, terra i plaques tectòniques. La seva configuració es veu determinada per forces que contínuament transformen el planeta, com demostren els terratrèmols, els volcans i els moviments del terreny.

L’observació de la geosfera mitjançant satèl·lits ens permet cartografiar els camps gravitatori i magnètic i monitorar canvis en l’estat dels volcans i dels deserts, com també les inundacions, els incendis i les variacions en el relleu de la costa.

Presideix aquest àmbit una imatge satel·litària de l’erupció del volcà Cumbre Vieja, a La Palma, l’any 2021, l’evolució de la qual es va poder seguir gràcies als satèl·lits. Les seves dades van ajudar a gestionar l’emergència, a millorar la salut pública i a comprendre l’impacte mediambiental de l’erupció.

Els visitants podran conèixer millor aquest sistema terrestre gràcies a una vitrina interactiva que conté roques i minerals de la col·lecció de CosmoCaixa que es poden tocar. En fer-ho, apareixerà informació relacionada amb aquests materials tan abundants a la Terra.

Un meteorit de ferro i níquel il·lustra el que podríem trobar al nucli de la Terra; una bomba volcànica del Teneguía, que va entrar en erupció a l’illa de La Palma el 1971, caracteritza el mantell superior del nostre planeta; el basalt representa l’escorça oceànica, i el granit, el gneis, el quars i la roca del desert mostren la gran diversitat de l’escorça continental.

Epíleg

Al final de l’exposició els visitants hi trobaran un àmbit de reflexió amb una semiesfera interactiva que representa la Terra. Sobre la seva superfície s’hi projecten diverses dades del German Aerospace Center (DLR) sobre la temperatura del mar i la seva pujada de nivell, sobre les anomalies de temperatura o sobre les zones on es concentra la població mundial.

A més, l’exposició incideix en el paper positiu que podem tenir els éssers humans sobre el planeta, a través d’un espai en què es donen a conèixer projectes de ciència ciutadana, és a dir, investigacions en què participen ciutadans anònims que contribueixen a recollir dades, analitzar-les o difondre-les, i ajuden així els investigadors a generar coneixement sobre els diferents ecosistemes.

La mostra revela exemples locals de projectes de ciència ciutadana destacats, com ara Mosquito Alert, plataforma a la qual qualsevol persona pot enviar fotografies de mosquits i dels seus llocs de cria per contribuir a l’estudi i la vigilància de mosquits invasors que poden transmetre malalties.

També presenta el Projecte Rius, de l’Associació Hàbitats, que ofereix formació metodològica, eines bàsiques i suport als participants, que recullen dades sobre l’estat dels rius.

De la mateixa manera, s’hi inclouen projectes internacionals, com el del geoparc Katla, el primer geoparc global de la UNESCO a Islàndia, on estudiants i visitants monitoren les glaceres, cartografien el gel que les forma i en registren els canvis, a més de fer el seguiment de la transformació de la línia de costa.