Els taurons, a fons

L'exposició Taurons. Els guardians de l'oceà s’articula en nou àmbits que aborden diferents aspectes relacionats amb aquests animals: «Els més antics», «Supervivència evolutiva», «Què són els taurons?», «Cos i sentits dels taurons», «Respecte», «Por», «Els oceans necessiten els taurons», «Sota amenaça» i «Com salvar els taurons». 

A més, s’hi exhibeixen rèpliques de mida real de deu espècies diferents: 

Al llarg d’aquests àmbits, l’exposició aprofundeix en algunes de les grans qüestions relacionades amb els taurons.

Animals antics i amb molta capacitat d’adaptació

Les característiques biològiques dels taurons actuals són el resultat de milions d’anys d’evolució. Els taurons no tenen ossos sinó un esquelet de cartílag que els fa més lleugers. Així mateix, tenen la pell coberta de denticles dèrmics, és a dir, d’escates serrades que afavoreixen un moviment més aerodinàmic a l’aigua.

L’estudi de fòssils de dents i de denticles dèrmics ha revelat que el llinatge dels taurons té més de 450 milions d’anys d’història evolutiva. A partir d’aquesta dada, la mostra explica la història de supervivència d’aquests animals ancestrals i destaca com s’han adaptat als canvis produïts als oceans, com ara els cicles de refredament i escalfament, l’acidificació dels oceans o la competència amb altres grans depredadors, entre d’altres.

A l’exposició es poden descobrir diverses curiositats d’aquests animals, com ara que va ser durant el període del permià que van adquirir algunes de les seves característiques més peculiars, com les aletes dorsals en forma d’enclusa, o que no va ser fins al juràssic i el cretaci que es van començar a assemblar als taurons que coneixem actualment.

Destaca en aquest àmbit l’exhibició d’una rèplica de tauró d’Helicoprion, una espècie amb dents afilades en forma de serra circular que va viure a l’edat d’or dels taurons, ara fa entre 290 i 250 milions d’anys, quan dominaven els oceans. També s’hi poden veure una dent de megalodon —el peix més gran que ha existit mai, de fins a 20 m de llargada— i una rèplica a escala real de la seva mandíbula. A més, un interactiu permet entendre les estratègies de supervivència dels taurons segons l’espècie.

Diversitat entre espècies

Som davant d’uns animals que presenten una gran heterogeneïtat entre espècies: n’hi ha més de 500 al món i se’n descriuen més cada any. Actualment aquesta diversitat es pot manifestar en la mida, amb exemplars de 20 cm, com l’agullat nan (Etmopterus perryi), i d’altres de fins a 12 m, com el tauró balena (Rhincodon typus).

A més, d’entre tots els grups d’animals del planeta, els taurons són els que tenen les estratègies reproductives més variades. N’hi ha de vivípars, en què l’embrió es desenvolupa dins el cos de la mare, de vegades a través d’una estructura similar a una placenta, com en el cas del tauró martell, i de vegades dins un ou que es queda al cos de la mare fins al moment del naixement, com en el tauró blanc. També n’hi ha d’ovípars, en què l’embrió creix dins de l’ou fora del cos de la mare, com en el cas dels taurons de Port Jackson.

Els modes de vida també constitueixen una font de diversitat entre aquests animals. Per exemple, mentre la majoria de taurons viuen en aigua salada, hi ha espècies, com el tauró camús, que poden fer llargues travessies en aigua dolça; se n’han arribat a trobar al riu Mississipí, a gairebé 4.000 km del golf de Mèxic.

La velocitat de moviment també és determinada pel mode de vida. Per exemple, el tauró de Groenlàndia (Somniosus microcephalus), que viu en aigües molt fredes, neda molt lentament. En canvi, el solraig (Isurus oxyrinchus), que és probablement el més ràpid de tots els taurons, pot assolir una velocitat de 70 km/h gràcies al seu sistema circulatori, que manté la temperatura corporal més alta que la de l’aigua de l’entorn, cosa que permet que els seus músculs treballin amb més eficiència.

Un dels grans atractius de l’exposició és un oceanari digital que submergeix els visitants en un món captivador on una multitud de taurons neden lentament al seu voltant. L’espai constitueix una presentació multimèdia hipnòtica que revela la diversitat, la longevitat i el poder dels taurons, la nostra connexió amb aquests animals i la importància que tenen per al planeta.

Set sentits

En termes generals, els taurons es caracteritzen perquè tenen sentits sofisticats i cossos aerodinàmics coberts d’escates molt especialitzades, els denticles dèrmics, que redueixen la fricció i els ajuden a desplaçar-se fàcilment i silenciosament per l’aigua; a més, aquests denticles també actuen com una armadura que els protegeix dels depredadors.

La forma i el moviment veloç dels taurons han servit d’inspiració per a alguns dissenyadors industrials, que n’han imitat les escates, amb crestes longitudinals, per millorar el rendiment de vaixells o avions. En competicions esportives d’alt nivell, com els Jocs Olímpics, els vestits de bany inspirats en la pell hidrodinàmica dels taurons van contribuir a millorar els resultats dels nedadors. Entre 2008 i 2010, any en què es van prohibir els vestits de bany d’alta tecnologia, es van batre gairebé 200 rècords mundials amb vestits de bany d’aquest tipus, ja que reduïen la resistència i proporcionaven més flotabilitat i velocitat.

Molts científics creuen que les dents dels taurons van evolucionar a partir dels denticles que els cobreixen la pell. Sigui quin en sigui l’origen, les dents dels taurons, dissenyades per esquinçar i arrencar o per triturar i esmicolar, són tan variades com les diferents espècies d’aquests animals. Com es pot veure en una infografia comparativa a l’exposició, en alguns casos, com en el del tauró blanc, són dents grans i esmolades, però en d’altres, com en el de l’enorme tauró balena, són dents diminutes. En general, els taurons tenen diverses fileres de dents que es van renovant contínuament per garantir-los la capacitat d’alimentar-se al llarg de tota la vida.

Així mateix, els taurons disposen d’un conjunt de sistemes sensorials per orientar-se i per detectar les seves preses. A més dels cinc sentits tradicionals (olfacte, vista, oïda, gust i tacte), en tenen dos d’addicionals. D’una banda, disposen d’un sistema, la línia lateral, que detecta vibracions i canvis de pressió fins a 100 m de distància, cosa que els serveix també per a la navegació. Quan neden, el taurons creen ones que reboten en objectes, com ara les roques, i això els permet saber què hi ha al seu voltant. D’altra banda, tenen electroreceptors, les ampul·les de Lorenzini, uns òrgans localitzats al musell que perceben els petits camps elèctrics que irradien els animals que hi ha a prop.

Uns interessants interactius permeten recórrer l’interior del cos d’alguns taurons mitjançant una exploració en 3D, de manera que es poden veure, per exemple, les excrescències que té al voltant de la boca el tauró catifa guarnit (Orectolobus ornatus), com si fos una barba, o les crestes prominents sobre els ulls que tenen els taurons de Port Jackson.

A més, també es pot descobrir un dels tipus de tauró amb una morfologia més estranya, el tauró martell,que es troba en risc crític d’extinció. En aquest punt, els visitants tindran l’oportunitat de contemplar-ne una rèplica i experimentar com és observar el món amb la visió de 360 graus característica d’aquesta espècie.

Una mala fama instigada per la ficció

L’International Shark Attack File (Fitxer Internacional d’Atacs de Taurons) documenta des de fa 60 anys tots els atacs coneguts de tauró i n’investiga els nous casos. Les dades constaten que, de mitjana, cada any moren entre 8 i 10 persones per la mossegada d’un tauró. Malgrat aquestes xifres, l’estrena de la pel·lícula Tauró (Jaws, 1975) va tenir efectes negatius en la imatge dels taurons i va alimentar la por i l’odi envers aquests animals. La pel·lícula, inspirada en una sèrie d’atacs que van tenir lloc a Nova Jersey l’any 1916, els presentava com a màquines de matar.

L’exposició detalla com, de les aproximadament 500 espècies que n’hi ha arreu del món, només tres —de les quals es poden veure rèpliques— són les responsables de gairebé tots els incidents mortals: el tauró blanc, el tauró camús i el tauró tigre. El tauró fosc i el tauró bronzat també han causat ocasionalment lesions greus.

Així mateix, s’hi poden veure unes impressionants mandíbules reals del gran tauró blanc —amb dents serrades i de forma triangular, que li permeten alimentar-se d’animals de grans dimensions, com ara altres taurons, foques, dofins i, fins i tot, balenes mortes— i del tauró tigre —amb 48 dents dissenyades per atrapar les preses i tallar-ne la carn i «serrar-ne» els ossos.

L’any 2021, les autoritats d’alguns estats d’Austràlia van proposar substituir el terme atac de tauró per la forma més neutra mossegada de tauró. Els científics donen suport a aquesta iniciativa ja que la paraula atac implica una intenció agressiva i genera por, mentre mossegada és una descripció més precisa del que passa.

L’exposició ofereix en aquest àmbit una perspectiva necessària sobre com, en moltes cultures, els taurons no són temuts, sinó respectats i admirats per les mateixes característiques que ens fan tenir-los por: la força, la velocitat i la ferocitat. S’hi presenten relats, alguns en primera persona, que exploren la connexió cultural entre els humans i els taurons en una àmplia diversitat de territoris, com ara Austràlia, les illes de l’estret de Torres, Fiji, Tonga, Aotearoa (Nova Zelanda) i Hawaii. Per a alguns pobles de les Primeres Nacions d’Austràlia i del Pacífic, els taurons són molt més que animals: són tòtems, ancestres i éssers amb qui tenen una relació profunda de respecte i parentiu, basada en el coneixement transmès al llarg de generacions.

Els enginyers dels oceans estan amenaçats

Seguint la vocació educativa de l’exposició, es posa en relleu la contribució dels taurons a la conservació dels mars, especialment els taurons grans, enginyers dels oceans que tenen un paper important dins la cadena tròfica. Com a superdepredadors que són, ajuden a mantenir l’equilibri del delicat ecosistema de l’oceà. Els taurons mantenen sota control les poblacions de les seves preses, de manera que les preses de les seves preses són objecte d’una caça menys intensa. No obstant això, l’excés de pesca actual posa en risc el manteniment d’aquest equilibri.

L’exposició destaca un dels taurons més eficients des del punt de vista de la transformació energètica: el tauró balena (Rhincodon typus), el peix més gran del món. Malgrat que és de grans dimensions i té una boca enorme, amb unes 300 fileres de dents diminutes, s’alimenta de plàncton, crustacis petits, ous de peixos i moles de peixos petits.

Malgrat el seu rol fonamental al nostre planeta, els taurons estan sota amenaça, la qual cosa posa en perill també la salut dels nostres oceans. El més greu dels problemes que afronten és la pesca industrial, ja que sovint són capturats de manera accidental amb xarxes de tresmall o palangres. És el cas, particularment, del solraig clapejat, declarat en perill crític d’extinció. Aquesta espècie, de la qual es pot veure una rèplica a la mostra, fa migracions anuals de milers de quilòmetres, neda sempre en zones properes a la superfície, i sovint acaba atrapada en xarxes d’arrossegament.

Els humans pesquen 100 milions de taurons cada any. A més de la pesca accidental, hi ha pràctiques com el desaletatge que tenen un gran impacte sobre les poblacions de taurons. En aquesta pràctica tan cruel són capturats per tallar-los les aletes i després són retornats al mar, on moren. L’arrelament de determinades tradicions gastronòmiques, com el consum de sopa d’aleta de tauró, considerada un plat de luxe en algunes cultures, especialment a l’Àsia, té un pes en aquesta amenaça. Es calcula que, si s’eliminés la sopa d’aleta de tauró dels menús dels restaurants, es podrien salvar fins a 73 milions de taurons l’any. Segons alguns informes, durant la dècada del 2010, una creixent consciència animalista va reduir el consum d’aleta de tauró a la Xina en un 80 %.

Aquestes greus pràctiques se sumen a altres problemàtiques, entre les quals hi ha la presència de plàstics als mars, el canvi climàtic i l’augment de la temperatura de l’aigua i les baixes taxes de reproducció. Els taurons, especialment els de grans dimensions, que són els més amenaçats, tenen ventrades petites i períodes de gestació molt llargs. El tauró de Groenlàndia n’és un cas extrem: té un metabolisme molt baix perquè neda en aigües gelades. Malgrat que pot arribar a viure 400 anys, el seu període de gestació és de dècades.

Un missatge d’esperança: el que sí podem fer

L’exposició vol generar un canvi positiu en la percepció que els visitants tenen d’aquests animals i animar-los a passar a l’acció per contribuir a preservar-los. En aquest sentit, l’exposició convida a aprofitar els coneixements i les perspectives dels pobles de les Primeres Nacions —les poblacions autòctones d’Oceania que han conviscut amb els taurons durant milers d’anys—, i també les recomanacions dels científics i dels ecologistes per orientar les nostres accions.

D’una banda, com es pot veure en un interactiu, els humans poden fer coses tan senzilles com ara evitar pescar taurons per consumir-los, prohibir pràctiques com el desaletatge, protegir-ne determinades espècies i retornar al mar els exemplars capturats accidentalment.

A més, també s’ha impulsat un primer programa de reintroducció d’una espècie de tauró en perill d’extinció, els taurons zebra (Stegostoma tigrinum), a Papua Occidental, i es poden crear reserves marines, preferentment d’ús restrictiu, és a dir, on es prohibeixin activitats extractives. Globalment, només el 2,7 % dels oceans estan protegits en parcs nacionals marins d’ús restrictiu. Austràlia, amb 58 parcs marins que cobreixen el 37 % dels seus oceans, té una de les àrees marines protegides més grans del món. Però, atès que en tres quartes parts d’aquests parcs es permet la pesca, aproximadament només el 15 % dels oceans d’Austràlia són àrees protegides d’ús restrictiu.

L’estat dels taurons al Mediterrani

En la seva estada a CosmoCaixa, l’exposició incorpora un audiovisual produït per la Fundació ”la Caixa” sobre els taurons de la Mediterrània que posa de manifest que actualment, a la nostra mar, hi viuen 49 espècies de taurons, la meitat de les quals estan amenaçades d’extinció per la pesca i la contaminació.

L’audiovisual aborda algunes bones pràctiques que poden contribuir a la protecció dels taurons a diferents zones del Mediterrani, amb la col·laboració de científics, conservacionistes o pescadors. Els visitants hi podran descobrir com es crien gatvaires al Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera, una espècie en perill d’extinció a les Balears. Aquesta espècie també és la protagonista d’una iniciativa de l’Oceanogràfic de València, on es duen a terme inseminacions artificials. 

Pel que fa a la problemàtica de la pesca, destaquen iniciatives com la de Catsharks, a Barcelona, que rescata ous de gats de mar de les xarxes dels pescadors per criar-los i alliberar-los, i també la de la Confraria de Pescadors de Palma, que dissenya filtres per salvar grans taurons quan són capturats accidentalment. 

Com a prova que la protecció davant la pesca d’arrossegament funciona, l’audiovisual parla també de Shark Med, una iniciativa que estudia els taurons al seu hàbitat a Mallorca amb càmeres bentòniques i que ha permès documentar, per exemple, la presència de 15 individus de bocadolça.