Rembrandt, del minúscul al sagrat

Una conquilla marina, el seu propi rostre, els altres, un paisatge i els grans relats bíblics. Una selecció de set obres de l’exposició Rembrandt. Un món en gravats ens descobreix l’amplitud de mirada que va caracteritzar el geni holandès. Amb els seus dibuixos i gravats, l’artista va ser capaç de representar tant els objectes més humils com els relats bíblics. Aquest recorregut gràfic va del més petit a les grans històries de la tradició occidental.

La conquilla (Conus marmoreus) (1650): un món en miniatura

El recorregut comença amb un petit objecte. En una superfície d’aproximadament deu per tretze centímetres, Rembrandt hi dibuixa amb minuciositat l’espiral d’una conquilla marina.

Recollir conquilles exòtiques era un passatemps molt popular al segle XVII, i també va despertar l’interès del mateix Rembrandt, que posseïa una modesta col·lecció d’història natural. L’artista va reproduir meticulosament la forma i les marques de l’esquelet sobre la planxa de coure i va convertir aquesta petita natura morta en una exploració de les possibilitats de la tinta per representar diferents textures.

Autoretrat reclinant-se en un ampit (1639): construir la pròpia imatge

Després de la conquilla apareix el seu propietari. Rembrandt va trobar en el seu propi rostre un motiu per experimentar al llarg de tota la seva vida. En aquest autoretrat es representa en una posa orgullosa, vestit a la manera renaixentista, amb una màniga ampla i el braç recolzat en un ampit. És possible que l’artista es volgués immortalitzar com un gran artista, i per això la seva imatge transmet prestigi i autoritat.

Com s’explica a Rembrandt. Un món en gravats, els autoretrats van ser per a l’artista un espai d’experimentació tècnica, però també un instrument per modelar la imatge que projectava d’ell mateix. Va fer molts més autoretrats que qualsevol altre artista de l’època i, per aquest motiu, l’exposició dedica una secció a aquesta tema.

Autoretrat dibuixant davant d’una finestra (1648): l’artista treballant

Nueve años después, Rembrandt vuelve a retratarse, esta vez estudiando atentamente su propio reflejo en un espejo para plasmarlo en la plancha de cobre. Sentado en una mesa, sostiene la punta de grabar con la mano derecha, mientras que la plancha de cobre —invisible para el espectador— descansa sobre un paño doblado frente a él, apoyada en dos libros gruesos.

Nou anys després, Rembrandt es torna a retratar, aquesta vegada estudiant atentament el seu propi reflex en un mirall per plasmar-lo a la planxa de coure. Assegut en una taula, sosté la punta de gravar amb la mà dreta, mentre que la planxa de coure —invisible per als espectadors— descansa sobre un drap doblegat davant seu, recolzada en dos llibres gruixuts.

La gran núvia jueva (1635): la identitat dels altres

Després de l’estudi de si mateix, l’atenció se centra ara en els altres; aquí en concret, la llarga cabellera que cau sobre les espatlles de La gran núvia jueva, asseguda en actitud contemplativa. Els cabells, juntament amb els volums de la indumentària, ofereixen en aquest gravat un repertori de superfícies amb els quals Rembrandt va poder combinar línies i contrastos.

Tot i que la núvia del quadre es podria tractar de la reina bíblica Ester, no se’n coneix amb certesa la identitat. La dona, que es mostra propera, destaca sobre un fons poc definit creant d’aquesta manera una sensació de profunditat i introspecció.

Els tres arbres (1643): de l’ésser viu al paisatge

Després de l’estudi de l’ésser humà, l’espai s’obre al món que habita amb aquesta representació de tres arbres que dominen una escena en què també s’aprecia aigua, camps, bestiar, petites figures i una ciutat a la llunyania. El canvi d’escala transforma també el nostre lloc com a espectadors. Les persones ja no ocupen el centre: formen part d’un territori més ampli sotmès a les inclemències del temps, com suggereix la representació dels núvols i l’inici d’una tempesta.

Per a aquesta composició, Rembrandt utilitza un ampli ventall de recursos gràfics per representar cada element. La pluja, l’aigua en calma, els núvols i les fulles es construeixen mitjançant traços diferents que, reunits, creen una atmosfera comuna. L’exposició utilitza precisament aquesta obra en un dels espais de mediació, que permet als visitants descobrir a través de la vista i del tacte com l’artista va utilitzar la línia per dotar de força dramàtica aquest paisatge.

Adam i Eva (1638): el món  i el seu origen

Del paisatge terrenal passem al relat que explica, en la tradició bíblica, l’origen dels primers pobladors. En aquest gravat, Rembrandt representa l’episodi de la fruita prohibida, amb Adam i Eva discutint mentre el dimoni els tempta des d’un arbre. L’escala aquí ja no fa referència a la mida —el que és gran o petit—, sinó que el que està en joc és una decisió d’un abast que transcendeix l’escenari.

Els personatges bíblics no apareixen com una parella idealitzada. Els seus cossos i els seus gestos apropen l’episodi a una tensió molt terrenal. Sobre seu, el dimoni està representat com una mena de drac. Al fons, un elefant hi afegeix una presència inesperada que fa referència al jardí de l’Edèn. L’humà, l’animal i el fantàstic conviuen dins la mateixa imatge.

Les tres creus. Crist crucificat entre els dos lladres (1653): la llum del sagrat

Aquest recorregut per la selecció culmina al Gòlgota, als afores de l’antiga Jerusalem. Fent un ús magistral de la llum i la foscor, Rembrandt compon una escena en què l’ombra aporta profunditat i accentua el dramatisme de la narració.

El tema és Jesucrist a la creu, flanquejat pels dos lladres crucificats i la Mare de Déu. Soldats romans a cavall, juntament amb ciutadans afligits, envolten les creus. Un feix de llum, que representa la presència divina, travessa el cel enfosquit per envoltar la figura de Crist crucificat. Considerada una de les seves millors obres en qualsevol dels formats, Les tres creus és també un dels cims del virtuosisme de Rembrandt com a gravador.

Des d’una conquilla fins a la crucifixió, aquesta selecció reflecteix l’abast de la mirada de Rembrandt. Un món en què el material continua sent perceptible en el sagrat i en què les grans històries se serveixen de la línia, la llum i l’ombra per narrar el món.