CaixaForum Barcelona es rendeix a la poesia del desenfocament en l’art a partir de Monet

CaixaForum Barcelona explora la poesia del desenfocament com a elecció estètica i clau d’interpretació en l’art modern i contemporani. Prenent els nenúfars de Monet com a punt de partida d’aquesta col·laboració entre el Musée de l’Orangerie i la Fundació ”la Caixa”, la mostra reuneix 77 obres de grans artistes, la majoria contemporanis. 

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo; la directora del Musée de l’Orangerie i comissària, Claire Bernardi, i la cap del departament científic i de col·leccions del Musée Rodin i també comissària, Emilia Philippot, presenten aquest dimarts l’exposició Desenfocat. Una altra visió de l’art.

La mostra, fruit d’una col·laboració entre el Musée d’Orsay, el Musée de l’Orangerie i la Fundació ”la Caixa”, va poder veure’s al museu de la capital parisenca des de l’abril de 2025 i a CaixaForum Madrid des del setembre de 2025.  A partir del 21 de maig, la mostra es podrà visitar a CaixaForum Barcelona amb una nova posada en escena i la incorporació de noves obres.

L’exposició, de recorregut temàtic i no cronològic, reuneix un total de 77 obres d’art de 58 artistes amb una àmplia varietat de tècniques i formats de pintura, obra gràfica, escultura, fotografia i vídeo. Tant l’exposició de París com les mostres de CaixaForum incorporen obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa”. 

La sèrie dels Nenúfars de Monet va introduir el concepte de desenfocament en l’art modern, del borrós i l’imprecís com a elements expressius. Aquesta mostra explora aquest fenomen, que va suposar una nova forma de representar i comprendre el món per a artistes posteriors, especialment des del 1945 fins avui.

Desenfocat. Una altra visió de l’art exhibeix obres d’artistes com Alberto Giacometti, Mark Rothko, Eva Nielsen, Claude Monet, Thomas Ruff, Alfredo Jaar, Christian Boltanski, Hans Haacke, Julia Margaret Cameron, Mame-Diarra Niang, Nan Goldin, Bill Viola i Pippilotti Rist, entre d’altres.

A més, en la seva presentació a Barcelona la mostra incorpora una obra de gran format del pintor, aquarel·lista i gravador romàntic anglès Joseph Mallord William Turner, procedent de la Tate. Es tracta de The Harbour of Brest: Quayside and Château (c.1826-8), un oli inacabat en què l’artista retrata la llum sobre l’aigua del port de Brest, a Bretanya, i en què gairebé no s’aprecia el contorn del paisatge i de les figures que es troben al moll, dotant el quadre d’una expressió gairebé abstracta.

També s’incorporen a l’exposició a CaixaForum Barcelona les obres I.G. (790-3) (1993), de Gerhard Richter, que retrata l’esquena nua d’una dona amb el contorn difuminat; la inquietant Le contour vaporeux d'une forme humaine (1896), d’Odilon Redon, que dibuixa la silueta fantasmal d’una dona asseguda amb una presència amenaçadora al fons; i Moonlight: The Pond (1906), d’Edward Steichen, que mostra un bosc reflectit en un estany. 

També són novetat Soy corona en la frente de mi puerta: envidia al Occidente en mí el Oriente (serie La Alhambra) (1984), una de les descomposicions que Soledad Sevilla fa dels patis de l’Alhambra; l’obra experimental realitzada amb raigs X Radiographie positive d’un main de momie (1989), d’Albert Londe; i l’intencionadament borrós Autoportrait flou (1982) d’Hervé Guibert.

L’exposició compta amb peces d’uns 50 prestadors: col·leccions privades, galeries, museus, fundacions, artistes i particulars; i reuneix una desena d’obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa”, entre les que hi ha les de Gerhard Richter i Soledad Sevilla, però també les creades pels artistes Roni Horn, Hiroshi Sugimoto, Pedro G. Romero i Perejaume, algunes de les quals es van poder veure a l’exposició estrenada al Musée de l’Orangerie de París i a la seva presentació a CaixaForum Madrid.

La sèrie dels Nenúfars de Monet, considerada durant molt de temps paradigma de la pintura abstracta, ha estat també precursora de les grans instal·lacions immersives que vindrien després. Tanmateix, l’efecte borrós i desenfocat que caracteritza les àmplies extensions d’aigua dels llenços —i que es va atribuir en principi a una deficiència ocular de Monet— no s’havia analitzat mai. Avui, en canvi, aquesta tècnica d’expressió artística és considerada com una tria estètica real i és el fil conductor que recorre la mostra.

Partint d’arrels estètiques del desenfocament al segle XIX i principis del XX, i seguint les convulsions intel·lectuals, científiques, socials i artístiques amb què va créixer l’impressionisme, l’exposició parla del borrós, inicialment definit com una pèrdua de nitidesa i que de fet és un mitjà privilegiat per plasmar un món on regna la inestabilitat i on la visibilitat s’enterboleix. 

Cinc grans àmbits temàtics

La mostra es divideix en cinc grans àmbits precedits per dues obres singulars: Condensation Cube (1963-1967), de Hans Haacke, fa servir un cub de metacrilat i l’ambient de la sala per representar el canvi constant de qualsevol organisme en la seva interacció amb l'entorn. Real Time Analog Digital Clock (2009) de Maarten Baas, mostra un fals rellotge digital en què un home indica manualment l'hora, pintant i esborrant els dígits cada minut. Aquestes dues peces donen pas als àmbits, que exploren diversos temes:

A les fronteres del visible

L’esperit humà insisteix a aclarir la confusió. Símptoma del nostre malestar davant d’una realitat incerta, el «què és això?» ha substituït el «per què?» de la nostra infància. Tanmateix, aquesta necessitat d’estructurar la realitat comporta el risc de limitar-ne el sentit. El desenfocament, en canvi, s’alimenta de la nostra experiència, que es desenvolupa en el temps i arriba fins al nostre interior més profund.

Els artistes utilitzen aquest efecte per qüestionar les nostres maneres de percepció, convidar-nos a tornar a la font mateixa de la mirada i animar-nos a deixar enrere la lectura unívoca de la realitat. Alguns exploren els límits del visible reprenent el vocabulari de la imatge científica, des de la visió de l’infralleu fins a la immensitat del cosmos (Gerhard Richter o Thomas Ruff).

 D’altres alteren els referents tradicionals de la representació jugant amb la indefinició més que amb l’oposició entre figuració i abstracció (Mark Rothko, Hiroshi Sugimoto, Hans Hartung). I alguns posen a prova els espectadors i estimulen amb astúcia la seva agudesa visual evocant la circularitat de la retina en les seves obres en forma de diana (Wojciech Fangor, Ugo Rondinone, Vincent Dulom). 

L’erosió de les certeses

En el període posterior a la Segona Guerra Mundial la dimensió pròpiament política de l’estètica del desenfocament es comença a desplegar plenament. Davant l’erosió de les certeses, artistes com Zoran Mušič o Alfredo Jaar assumeixen la profunda convulsió de l’ordre mundial i adopten el desenfocament com a estratègia necessària.

Després del descobriment dels camps de concentració, davant la impossibilitat de representar l’irrepresentable, el desenfocament desdibuixa una realitat que la mirada no pot suportar. Ens obliga així mateix a reflexionar, ja que ens força a concentrar-nos en la imatge i a mirar de cara aquesta realitat. En qüestionar l’estatus i el valor de la imatge, els artistes proposen una visió poètica i alhora desencantada de les tragèdies que han marcat la història des del segle XX fins a les crisis més actuals.

El desenfocament revela així la seva potència encegadora com un mecanisme d’oblit, però constitueix també una altra manera de posar de manifest les atrocitats de la història difoses per la imatge mediàtica. 

Elogi de la indefinició

El món és difús per més que intentem dibuixar-ne els contorns. Les seves dimensions i els seus temps s’estenen contínuament i dificulten fixar focus definitius, com els miratges de Bill Viola, que ens mostren fins a quin punt poden ser enganyats els nostres sentits. La identitat també és indefinida, està constantment en canvi, revelant totalment o parcialment les seves facetes tant als altres com a nosaltres mateixos (Oscar Muñoz, Bertrand Lavier). Entre memòria incerta del passat (Eva Nielsen) i rebuig de la representació estàtica del present (Mame-Diarra Niang), el desenfocament es converteix en una recerca d’identitat.

Resultat d’una certa ingenuïtat tècnica, però també garantia d’espontaneïtat de l’instant captat, a la fotografia amateur el desenfocament reflecteix la vida en la seva màxima realitat (Col·lecció Sébastien Lifshitz). Permet donar compte dels llocs més íntims, els més difícils d’explicar i, per això mateix, de mostrar allò que sovint escapa a la mirada. A vegades, la vaguetat que comporta el desenfocament revela la part animal de l’ésser humà (Roni Horn, Pipilotti Rist). 

Futurs incerts

La relació de Y. Z. Kami amb l’espiritualitat, abordada a través de llocs i gestos sagrats, ofereix una possible resposta a les incerteses contemporànies. El ram de Nan Goldin, fotografiat durant els confinaments del 2020, destaca la bellesa i la fugacitat d’una quotidianitat alterada en un món que perd els seus referents.

La qüestió del temps, sigui el que marca el fals rellotge digital de Maarten Baas o bé el futur impredictible anunciat per Mircea Cantor, es presenta com a objecte de contemplació i reflexió existencial. Paradoxalment, el desenfocament es converteix alhora en símptoma i condició per a una nova motivació, signe d’inquietud i espai per a la reinvenció del possible.

L’exposició disposa d’un espai de mediació i contemplació titulat «Re-veure. Mirar el cel amb ulls diversos», que proposa als visitants que es posin còmodes en un espai diàfan per «re-mirar» un cel ple de núvols suggeridors a través d’unes ulleres intervingudes artísticament que distorsionen la visió i permeten mirar d’una forma imaginativa.

El cel ha estat creat amb intel·ligència artificial generativa i les ulleres permeten veure-hi de diferents formes: amb altres colors, amb llum irisada o amb una lent que enfoqui més de prop o més de lluny, o més esfumat, per exemple. Tot això, emulant les capacitats visuals d’animals reals i d’altres d’inventats per tal que els visitants puguin experimentar capacitats de visió múltiples. 

Musée de l’Orangerie

El Musée de l’Orangerie es troba al cor de París, al jardí de les Tulleries, envoltat pel Sena i amb vistes a la plaça de la Concòrdia.

Entre les seves col·leccions hi ha el cicle dels Nenúfars, monumental obra de Claude Monet que va ser presentada al públic durant la inauguració del museu el 1927. Els Nenúfars, exposats en dues enormes sales ovalades, constitueixen l'ambiciós projecte d’un pintor que va voler descobrir totes les variacions de la llum al jardí de Giverny. Coneguda a tot el món, aquesta obra mestra convida a una contemplació infinita.

A la dècada de 1960, el Musée de l’Orangerie va acollir també la col·lecció Les Arts à Paris, composta per obres de Renoir, Cézanne, Matisse, Picasso, Modigliani, Rousseau i Soutine, entre d'altres. Aquesta col·lecció mostra tota l’efervescència artística de finals del segle XIX i principis del XX.