La curiositat d'Alícia i la seva empremta fins avui en cinc àmbits

Els mons d´Alícia. Somiar el país de les meravelles proposa un viatge oníric als orígens, les adaptacions i les reinvencions artístiques d'Alícia al país de les meravelles a través de cinc àmbits.

Les aventures d’Alícia van començar com una història imaginària que Charles Lutwidge Dodgson va anar explicant a Alice Liddell i les seves germanes al llarg d’una «tarda daurada» de 1862. El que aparentment era un conte infantil es va acabar convertint en una expressió de temes universals que abordaven aspectes de la cultura, la política i el coneixement científic de l’època. Per crear la història, Dodgson es va inspirar en la seva pròpia vida, en els seus estudis a la Universitat d’Oxford i en el món que l’envoltava. Els llibres d’Alícia reflecteixen una societat canviant i una època transformadora marcada per la industrialització i la globalització, la que coneixem com a «era victoriana».

En la seva escriptura, Dodgson va saber entrellaçar aquest context històric amb els seus interessos personals, com la lògica, les endevinalles i els jocs de paraules. De fet, el seu pseudònim és una versió invertida dels seus dos primers noms en llatí: Charles Lutwidge es converteix en Ludovicus Carolus i d’aquí en Lewis Carroll. Dodgson va treballar meticulosament amb els editors Macmillan & Co. i amb el ja reconegut il·lustrador John Tenniel per crear la primera edició de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles. Les extraordinàries interpretacions de Tenniel dels personatges van ser clau en l’èxit del llibre i de la seva seqüela, A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda.

Al principi del segle XX, el cinema va començar a esdevenir la principal forma d’entreteniment popular. El nou mitjà va permetre que Alícia arribés a un públic ampli i global. Els estudis cinematogràfics es van adonar del potencial comercial que tenia la història de Carroll: enginyosa però alhora familiar, permetia fer ostentació de les incipients tecnologies cinematogràfiques, així com mostrar vestuaris extravagants i escenaris fascinants. Les adaptacions dels llibres d’Alícia per a la gran pantalla han donat lloc a algunes de les seqüències més espectaculars de la història del cinema, on veiem des de primitius trucs de muntatge fins a imatges generades per ordinador, ja al segle XXI. 

El cinema també va ampliar els límits d’interpretació dels llibres d’Alícia en obrir les històries a nous públics. Durant els últims cent anys, els cineastes han adaptat l’obra de Lewis Carroll de diverses maneres: com a musical de Hollywood, com a pel·lícula d’autor amb contingut polític, com a stop motion psicoanalítica o com a pel·lícula d’aventures desenvolupada mitjançant animació. 

La incorporació d’Alícia a la pantalla ha influït decisivament en la nostra manera de veure o imaginar la mateixa Alícia, així com en la difusió de les seves peripècies a nivell mundial. El seu aspecte icònic, avui reconeixible arreu del món, prové del cinema, que n’ha alimentat el mite i l’ha fixat per sempre en l’imaginari popular.

Alícia muda

La primera adaptació cinematogràfica d’Alícia, dirigida per Cecil Hepworth i Percy Stow, es remunta al 1903, només cinc anys després de la mort de Lewis Carroll. Amb deu minuts de metratge, va ser la pel·lícula més llarga produïda fins aleshores a Gran Bretanya. S’hi van fer servir trucatges en aquell moment innovadors per resoldre escenes com la del passatge en què Alícia s’encongeix. Segons un dels directors, van intentar adaptar la història «amb tota la precisió al nostre abast i amb una fidelitat reverencial, en la mesura del possible, als cèlebres dibuixos de Tenniel».

La versión posterior del director estadounidense W. W. Young siguió el tratamiento técnicamente ambicioso y fiel al texto aplicado por sus predecesores. Estrenada en 1915 y con una duración de más de cincuenta minutos, recrea minuciosamente pasajes de diálogo mediante intertítulos. Los intérpretes llevan máscaras que les cubren toda la cabeza y trajes que replican las ilustraciones de Tenniel de una manera cuidada y sofisticada.

Alícia a Hollywood

El 1932, per commemorar el centenari del naixement de Lewis Carroll, Alice Hargreaves (de soltera Liddell), la veritable Alícia, ja octogenària, va viatjar als Estats Units. Just un any abans, l’immortal personatge havia fet el seu debut en el cinema sonor. Aprofitant aquella «febre aliciana», el cinema de Hollywood va remodelar l’aspecte d’Alícia per adaptar-lo a un públic més ampli i la va començar a presentar menys com una nena i més com una noia, vestida amb roba glamurosa i amb una cabellera de color ros platí. Mentre l’avenç de la tecnologia audiovisual permetia donar vida a un país de les meravelles en technicolor, els estudis proposaven finals alternatius als dels llibres originals per tal de satisfer un públic cinematogràfic format en els models de representació i els valors imposats per la indústria de Hollywood.

Disney: la consolidació d’una icona 

Cap adaptació cinematogràfica no ha tingut tant d'impacte cultural com l’Alícia al país de les meravelles que Disney va estrenar el 1951. Walt Disney sempre havia estat interessat en els llibres d’Alícia i a la dècada de 1930 ja en va començar a planificar un llargmetratge. Ara bé, arran d’altres produccions, d’alguns moments de bloqueig creatiu i de la devastació de la Segona Guerra Mundial, tot plegat es va anar endarrerint. 

El que va aconseguir desbloquejar el projecte va ser la capacitat visionària de l’artista Mary Blair i la redacció d’un guió molt dinàmic que barrejava escenes tant d’Alícia al país de les meravelles com d’A través del mirall. La pel·lícula presentava seqüències molt audaces i tècnicament ambicioses, una banda sonora memorable i una estètica visual que era un prodigi d’inventiva. Malgrat que no va ser un èxit immediat, molts la consideren l’adaptació definitiva de l’obra de Carroll, i fins i tot un clàssic de culte. Més de mig segle després, el 2010, una nova pel·lícula, dirigida per Tim Burton per a Disney, va acostar Alícia a una nova generació.

Visions alternatives i globals

Fora del marc del cinema comercial, diversos cineastes han aportat noves visions creatives als llibres d’Alícia, en molts casos apartant-se gairebé del tot del text i de les il·lustracions originals. Sota la mirada de creadors més experimentals, les històries de Carroll revelen el potencial de la mitologia subjacent als llibres d’Alícia com a font d’estudi psicològic i d’experimentació artística.

El país de les meravelles és, a més, un lloc inespecífic i indefinit i, per tant, adaptable a diferents geografies, cultures i societats. A Espanya i l’Argentina, el «país de les meravelles» ha estat una metàfora política de la repressió militar i l’adoctrinament estatal que tots dos països van patir. En el terreny de l’animació, trobem una pel·lícula soviètica en què Alícia recita una cançoneta contra l’imperialisme occidental. I, per descomptat, el Japó, on el grau de fascinació per les aventures d’Alícia és incomparable: allà, les històries de Carroll han esdevingut un fenomen cultural i són una de les fonts més populars per al manga i l’anime.

Al llarg del segle XX, hi ha hagut dos moments en què la influència d’Alícia en la creació artística ha estat especialment palpable: d’una banda, el sorgiment del surrealisme als anys vint; de l’altra, la dècada dels seixanta, amb totes les transformacions que va comportar.

Els temes més foscos del país de les meravelles i el seu viatge a l’inconscient van seduir nombrosos artistes vinculats al surrealisme; el ric material que proporcionava el món fantàstic de Carroll els va ajudar en la seva recerca entorn del món dels somnis, la distorsió de la percepció o els encreuaments entre realitat i ficció. Més endavant, el 1965, el centenari de la primera publicació d’Alice's Adventures in Wonderland va coincidir amb un interès renovat per l’època victoriana i l’oportunitat d’analitzar els llibres originals des d’una nova època. Nous artistes experimentals van aprofitar la fascinació que suscitava tot allò relacionat amb el país de les meravelles, ja que l’anàrquic desgavell d’aquells llibres encaixava força amb l’esperit de revolta de la dècada de 1960; alhora, personatges com un conill que parla, un gat somrient o un erugot que fuma un narguil semblaven apel·lar directament al moviment psicodèlic.

Per a artistes plàstics, músics, cineastes i altres creadors, la manera en què Alícia qüestiona la línia entre la percepció i la realitat, així com el seu sentit creixent d’autodeterminació i desafiament, la van convertir en un símbol antiautoritari de la contracultura.

Surrealisme

Entre d’altres objectius, el surrealisme pretenia transformar la nostra percepció del món i posar de manifest les contradiccions de l’ésser humà explorant universos aparentment il·lògics, per tal de –al capdavall– canviar la vida. Va recórrer a l’inconscient per desbloquejar aspectes relacionats amb la repressió, la sexualitat, el desig i la violència. El 1924, el fundador del moviment, André Breton, va declarar que «tothom té el poder d’acompanyar una Alícia cada vegada més bonica al país de les meravelles». 

Els surrealistes es van aferrar a les idees i les imatges del text de Carroll, com la lluita d’Alícia per créixer i alliberar-se en un regne d’adults aparentment sense sentit, i la seva transició entre mons reals i onírics, per inspirar les seves creacions. Però no tots d’una manera unànime. És interessant, de fet, el contrast entre les visions masculines i femenines d’Alícia dins del grup: mentre que, per a ells, va prevaldre la fascinació per Alícia com a femme-enfant (l’arquetip de la dona-nena), per a les artistes dones, el personatge creat per Carroll era, per damunt de tot, una personificació de l’emancipació, un ésser amb qui es podien identificar, la possibilitat d’autoretratar-se com una altra.

Els anys seixanta: psicodèlia i cultura del consum 

El caràcter atemporal d’Alícia al país de les meravelles ha permès que cada nova generació trobés idees i modes pròpies reflectides en la narració. Als anys seixanta, una dècada de contracultura revolucionària que experimentava amb coneixements alternatius com la psicodèlia, la recuperació de les històries i els personatges de Carroll va coincidir amb l’adveniment d’una societat que canviava radicalment. 

Al Regne Unit, artistes com Peter Blake i Ralph Steadman van redefinir el context social i polític d’Alícia a través de les seves il·lustracions, mentre que el director Jonathan Miller va capturar la fascinació per Alicia a la seva històrica pel·lícula de 1966, que també es feia ressò d’un interès contemporani per l’època victoriana. A l’altra banda de l’Atlàntic, als Estats Units, els llibres d’Alícia van esdevenir un estímul creatiu per a experiències multisensorials, per a un art al·lucinogen i per a les propostes d’alguns artistes conceptuals.

No hi ha gaires obres literàries que puguin presumir de la popularitat que han aconseguit els llibres d’Alícia. Només cal començar la frase «Alícia al...» perquè ens vinguin al cap instantàniament les imatges del país de les meravelles. La facilitat amb què reconeixem els seus icònics personatges, els temes que tracta o aquest llenguatge tan juganer ha estat el comú denominador que ha permès múltiples interpretacions i versions de les històries de Carroll.

Es pot dir que Alícia ha ocupat diverses «escenes», des del teatre, la música i la dansa fins a la paròdia i la sàtira política, passant fins i tot per aquest escenari paral·lel que és la realitat virtual. Com que ja sabem que de vegades la realitat supera els límits del que és imaginable, cap metàfora no sembla tan potent com la d’un país meravellós on l’absurd pren el poder.

L'escena política

Pràcticament des de la seva aparició, les històries d’Alícia han estat un enginyós instrument per burlar-se dels qui ostenten el poder, ja sigui la reialesa o els governants, sovint vistos com a personatges tan carregats de ximpleries com els que va inventar Carroll. Escriptors i dibuixants satírics han retratat la política i l’escenari geopolític amb l'aspecte del país de les meravelles; en el seu treball, recorren des de la Segona Guerra Mundial fins a l’impacte de l’economia global, des de les reivindicacions de les sufragistes de principis del segle XX fins al Brexit del segle XXI.

L'escena teatral

Els llibres d'Alícia tenen, sens dubte, un component teatral; per això els seus diàlegs, personatges i episodis s’adapten fàcilment als escenaris. Alícia ha donat vida a espectacles que van des del simple entreteniment fins a la reivindicació política i social. El món de la dansa també s’ha fixat en Alícia. L'estructura per episodis del llibre ajuda els coreògrafs a introduir noves formes i estils de ball per a cada personatge o escena.

El teatre del país de les meravelles continua evolucionant, adopta i reflecteix la moda, la tecnologia i la cultura de cada moment, alhora que inspira cada nova generació d’intèrprets. Des dels relats tradicionals fins als que renoven la història per al públic contemporani, el país de les meravelles ha esdevingut una font d’inspiració per a dissenyadors, directors, coreògrafs, compositors i dramaturgs.

El país de les meravelles fet realitat?

Cada dissenyador ha tingut la llibertat d’imaginar el seu país de les meravelles personal, però també s’ha hagut d’enfrontar al repte de mesurar-se amb una veritable icona cultural. Les històries d’Alícia ofereixen nombroses oportunitats per a la invenció, no sols a través de nous contextos socials i polítics, sinó també mitjançant l'ús d’eines i tecnologies d'avantguarda.

A mesura que avança el disseny digital, els límits del que és possible al país de les meravelles s'han anat expandint. Els especialistes han començat a experimentar amb la creació d’un territori que es desplega dins l’espai digital a través de realitats expandides com la realitat virtual. Si Les aventures d'Alícia van bastir un pont entre la realitat i la ficció, també ho fan les noves companyies teatrals i els dissenyadors d’experiències immersives per tal d’aproximar-la a nous públics.

Les aventures d’Alícia i el seu creixement personal mentre transita pel país de les meravelles continuen oferint una lent per examinar la societat i aprofundir en la comprensió del món i de nosaltres mateixos. Si ens fixem en la curiositat inesgotable, la independència i l’afany d’aprendre del personatge, arribem a la conclusió que avui dia qualsevol de nosaltres podria ser, d’alguna manera, Alícia. La lectura dels seus llibres convida a imaginar mons extraordinaris i a desafiar les percepcions establertes de l’univers i les normes morals heretades o imposades. I ens recorda així mateix que Alícia va ser un personatge, però també una persona: és a dir, planteja l’enigma de la identitat.

El país de les meravelles continua inspirant, doncs, tota mena de creacions, des de la moda a la ciència, des de la música a l’art. Dins la història de Carroll, Alícia es fa més forta com més qüestiona i experimenta. Les noves generacions poden emmirallar-se en Alícia com un símbol d’empoderament i entendre el seu viatge com una manera d’explorar la pròpia identitat i de fomentar l'esperit crític.

Més enllà de la llegenda? Alice Liddell 

Alice Liddell va créixer fins a convertir-se en una noia de gran talent i gust per l’aventura. Als 19 anys va emprendre un grand tour per Europa amb les seves germanes Edith i Lorina, durant el qual va fer dibuixos dels llocs d’interès que visitaven perquè el seu tutor, John Ruskin, els avalués. Va socialitzar amb el cercle bohemi de l'Illa de Wight, va conèixer en persona la reina Victòria i es va casar amb el banquer Reginald Hargreaves. Sense perdre mai la seva mentalitat curiosa i resolta, l’Alice adulta va mantenir el contacte amb Dodgson fins a la mort de l’escriptor el 1898.

Passarel·la Alícia 

El país de les meravelles no ha imposat una sola estètica en la manera de vestir, sinó moltes. El look d’Alícia ha inspirat tota mena de tendències, tant en l’alta costura com en la moda de carrer. Dissenyadors, artistes, fotògrafs o simplement persones que obren l’armari cada dia es continuen fixant en les descripcions de Carroll i en les il·lustracions de Tenniel per generar interpretacions personals, potents i variades de tot allò que vesteix aquest món fantàstic. 

Molts dissenys es basen en motius i imatges que ja ens són familiars, com els jocs de cartes, les peces d’escacs, els barrets de copa o el característic color «blau Alícia», tot plegat amanit amb un toc victorià. Des del vestit inspirat en Dior de la pel·lícula de Disney fins a la fascinació actual per les cintes i diademes per als cabells, Alícia fa més d’un segle i mig que regna com una autèntica icona d’estil.

Alícia, afirmació d'identitats

A les pàgines dels llibres de Carroll, Alícia canvia de forma, de mida, passa d’una dimensió a una altra… i s’enfronta repetidament a la pregunta «Tu qui ets?» Les situacions inquietants i transformadores en què es va trobant l’obliguen a afirmar la seva identitat, a tenir-la present, alhora que la va construint.

Avui dia, artistes que exploren temes com l’adolescència, el gènere o la psicologia es fixen en els aspectes menys visibles de les seves aventures. Per a alguns, la història d’Alícia, que creix i esdevé reina, és una declaració d’empoderament femení; per a d’altres, aquest i altres passatges contenen connotacions colonials negatives. El treball d’aquests creadors ens convida a examinar les idees d’identitat, de poder i de veritat, des dels ulls d’Alícia.