Veus del Pacífic explicada a través de set àmbits temàtics a CaixaForum Barcelona

CaixaForum Barcelona explora la riquesa artística de les cultures del Pacífic a l'exposició Veus del Pacífic. Innovació i tradició, que es pot visitar fins al 15 de febrer a través de 211 objectes, la gran majoria de la col·lecció que atresora el British Museum, una de les més importants en aquest camp fora del Pacífic.

L’exposició s’estructura en set àmbits temàtics que museogràficament es representen amb parets pintades a tot color amb set propostes diferents:

Introducció

Un mapa de gran format que mostra les múltiples illes que poblen el Pacífic i una dotzena de personatges, tots objectes creatius d’habitants del Pacífic, donen la benvinguda als visitants de l’exposició. A més d’aquests objectes —la majoria amb cara humana—, a través de fotografies es poden veure representats els artistes contemporanis participants en l’exposició de les illes del Pacífic. Tot això, per iniciar un fructífer diàleg amb veus procedents del Pacífic.

En aquest àmbit introductori es presenten més d’una desena de peces procedents de diferents illes d’Oceania que constaten la diversitat creativa de la regió. Entre aquestes cal esmentar una figura femenina procedent d’una casa cerimonial a la província de Sepik Oriental, a Papua Nueva Guinea. Aquestes cases, construïdes per a les cerimònies iniciàtiques dels homes joves, podien mesurar fins a 21 metres d’alçada i contenir centenars de figures tallades que representaven esperits específics del clan.

Amb l’arribada del cristianisme, la construcció de cases cerimonials va iniciar un declivi i a la dècada del 1960 gairebé no en quedava cap dempeus. A principis dels anys setanta se’n va començar a recuperar la tradició a mesura que Papua Nova Guinea avançava cap a la independència. Aquesta és una de les 159 figures d’aquest tipus que van ser venudes el 1980 a conservadors del British Museum.

També crida l’atenció una escultura moai kavakava, que, com la figura anterior, és d’autoria desconeguda. En aquest cas, ha estat tallada per habitants de Rapa Nui (illa de Pasqua), que creaven escultures de fusta i de pedra impressionants que consideraven encarnacions dels seus ancestres. Aquesta figura de fusta, que s’acostumava a dur penjada al coll subjectada amb un cordó de fibra, és un moai kavakava. Té un aspecte particular, amb les costelles marcades, que evoca el cos esquelètic d’algun familiar mort. Aquestes figures solen tenir els lòbuls de les orelles molt llargs i els ulls de vidre volcànic.

Per als habitants de les illes del Pacífic era habitual viatjar en canoa, de manera que els rems eren pertinences importants. En algunes illes es deixaven a les tombes al costat dels seus propietaris perquè els poguessin fer servir en el més enllà. Els rems, de vegades decorats especialment amb aquest propòsit, s’utilitzaven també en cerimònies en què grans grups de ballarins disposats en formació els movien i els feien girar.

Encara que aquests rems cerimonials són de Buka, procedeixen de Nova Irlanda, a 400 km de distància. Al segle XIX, els homes de Buka eren traslladats com a treballadors forçats a les plantacions de Nova Irlanda, i és probable que s’enduguessin aquest tipus de rems.

Innovadors

El segon àmbit, «Innovadors», explora Oceania com un mar d’illes, un espai dinàmic on la gent sempre s’ha desplaçat. Històricament, el contacte entre les illes era habitual, ja que els illencs viatjaven per forjar relacions i per aconseguir objectes de valor i recursos. Aquelles interaccions van inspirar els artistes per experimentar amb nous materials i noves tècniques.

Amb l’arribada dels europeus al segle XVI, als objectes tradicionals s’hi van incorporar materials exòtics com el vidre, la llana i el metall. Posteriorment, a partir de principis del segle XIX, els vaixells europeus que exploraven el Pacífic van ser substituïts progressivament per baleners i vaixells de transport de missioners i funcionaris colonials.

Destaca en aquest àmbit un vestit de núvia de la dissenyadora Paula Chan Cheuk, nascuda a Samoa i d’ascendència samoana i xinesa, que és famosa pels vestits de casament que confecciona amb tela d’escorça o siapo, tal com es coneix aquest tipus de teixit a Samoa. Chan Cheuk va ser la primera dissenyadora que va adaptar aquest material tradicional per crear peces contemporànies. Per a les illenques que viuen lluny de la seva terra natal, dur un vestit de núvia de tela d’escorça és una manera de demostrar la connexió que mantenen amb la seva cultura.

«Per mi és important incorporar la perspectiva del Pacífic a tot el que faig […] Les noies d’avui pensen sempre en la seva cultura i volen que formi part de la seva vida […]. M’encanta veure que la joventut respecta i segueix la seva cultura», assegura Chan Cheuk.

En quatre subàmbits diferents, s’aprofundeix en els temes següents i es mostra una gran diversitat de creacions: 

Teixidors

El tercer àmbit, «Teixidors», se centra en els teixits com a objectes de gran valor a tot Oceania. S’ofereixen com a obsequi en moments importants de la vida, com ara naixements, defuncions i casaments. Els més valuosos es converteixen en relíquies que passen de generació en generació. 

Tradicionalment, les dones eren les responsables de la producció tèxtil i també les encarregades d’ensenyar a les nenes de la família l’art de teixir i trenar, ja que transmetre aquestes habilitats era una forma de garantir que la generació següent pogués confeccionar teixits.

Quan es van introduir a la regió les peces de roba i les teles europees, el paper dels teixits indígenes va entrar en declivi. No obstant això, a moltes illes s’han recuperat les tradicions de l’art de teixir. Actualment, els barrets, els ventalls, els cistells i les estores són objectes populars entre els turistes, i teixir-los permet a algunes dones obtenir ingressos per viure i mantenir la família.

Aquesta secció posa de manifest que la moda és un aspecte important en la confecció de teixits i, a les illes del Pacífic, l’aparició de nous estils i dissenys és constant. Els creadors tèxtils, lliures avui de les pressions de la tradició en la reproducció de determinats estils, innoven contínuament i incorporen nous materials i tècniques al seu art. 

Les dones creen peces tèxtils expressament per regalar-les a les amistats o a la família, i tothom vol anar a l’última moda. A més, el turisme ha aportat noves oportunitats en algunes illes i hi ha qui es pot guanyar la vida teixint.

Ballarins

El quart àmbit aprofundeix en la dansa com la forma d’expressió artística més cèlebre de les illes del Pacífic. L’elegant hula hawaià, l’enèrgic ‘ori Tahiti o el rítmic meke de Fiji són balls apreciats a tot el món que s’ensenyen a escoles de dansa de ciutats tan distants com Londres, Nova York o Tòquio. Per als illencs que viuen en la diàspora, la dansa és una forma de connectar amb la cultura tradicional de l’illa de la qual estan geogràficament separats.

Se celebren competicions anuals de dansa, com el Merrie Monarch Festival de Hawaii, que atrauen milers de ballarins y un públic nombrós. D’altra banda, per a alguns joves natius, el hip-hop s’ha convertit en una nova manera d’expressar la connexió amb la seva cultura tradicional.

A tot Oceania es dona molta importància a l’aparença dels ballarins: la lluentor de la pell untada amb oli de coco ressalta la seva bellesa, el vaivé de la faldilla realça els moviments de malucs i els plomalls de la lligadura de pomes contribueixen a l’elegància de les coreografies. 

Els ornaments dels turmells ressonen i generen percussió, mentre els tambors marquen el ritme perquè els ballarins puguin seguir el compàs. A les illes de la part occidental d’Oceania es creu que el so dels tambors són les veus d’esperits i éssers sobrenaturals. 

Guerrers

El cinquè àmbit, «Guerrers», fa parada en les freqüents batalles que protagonitzaven els habitants de les illes pel control de la terra i els recursos. En algunes zones de la regió, com Nova Guinea, els enfrontaments es produïen en batalles de posicions i els afronts es reparaven ferint o matant el grup enemic. Les disputes podien durar anys i qualsevol atac despertava la necessitat de venjança. 

Durant el període de colonització, molts habitants del Pacífic es van resistir a la usurpació de les seves terres i alguns guerrers, com el cap maori Hone Heke, es van fer famosos per haver-se negat a sotmetre-s’hi. 

Al segle XX, el Pacífic i els seus pobles es van veure embolicats en conflictes internacionals i durant la Segona Guerra Mundial la regió va ser un terreny de combat destacat. Després de la contesa, el Regne Unit, els Estats Units i França van fer proves d’armament nuclear a la zona, cosa que va provocar danys quantiosos i duradors en les persones i en l’entorn. 

Actualment, els pobles del Pacífic s’enfronten a reptes com el canvi climàtic, el creixement demogràfic, les conseqüències persistents de la colonització i les seqüeles de les proves nuclears. 

Aquesta secció inclou els subàmbits següents: 

Talladors

El sisè àmbit destaca l’important paper social dels tallistes, encarregats de crear objectes fonamentals per a la vida quotidiana i també d’altres que s’utilitzen en rituals i cerimònies. Històricament, els homes eren els qui s’encarregaven de la talla, i els coneixements es transmetien de generació en generació. Avui dia, persones de tots els gèneres creen obres que reflecteixen un món complex i canviant. 

El tatuatge tradicional del Pacífic implica l’ús d’unes pintes afilades que es mullen amb tinta i es claven al cos colpejant-los amb una petita maça. A causa d’aquesta tècnica, els tatuatges es descriuen com a «talles a la pell», tot i que els tatuadors contemporanis treballen tant amb instrumental tradicional com modern. Els artistes de més talent estan molt sol·licitats i treballen arreu del món fent tatuatges a persones molt diverses, entre les quals hi ha grans esportistes i celebritats. 

Moltes talles es creaven per honorar la relació entre els habitants de les illes i els seus déus i ancestres. Abans de començar-les es feien ofrenes i es considerava que el bon resultat de la peça depenia tant de la benedicció divina com de la destresa del tallista. 

En algunes illes, les escultures dels ancestres es tractaven com si fossin éssers vius. A Nova Guinea es creaven objectes de gran complexitat per a cerimònies concretes, com per exemple els funerals. Un cop acomplerta la seva funció cerimonial, la talla deixava de tenir utilitat i es deixava al bosc, on es descomponia.

Els tallistes de les illes del Pacífic feien construccions monumentals i canoes que solcaven l’oceà, però també produïen peces d’una gran delicadesa, com ara ornaments de conquilla. Abans de l’arribada del metall, els illencs feien servir eines de pedra per als treballs d’envergadura i ossos o dents de tauró per als de més precisió. 

En algunes zones de la regió, la tasca del mestre tallista era equiparable a la d’un sacerdot o un expert en rituals. De fet, no podien començar a treballar fins que s’haguessin celebrat les cerimònies adequades i s’haguessin fet les ofrenes als déus. 

A moltes illes, els àpats quotidians se serveixen en safates de fulles que es teixeixen amb rapidesa i s’utilitzen immediatament. En alguns llocs, en ocasió de casaments i funerals, per servir el menjar a la gran quantitat de persones que s’hi reuneixen es tallen grans bols de fusta especials per a banquets. 

A determinades regions d’Oceania es beu kava, una substància embriagadora elaborada amb les arrels i les tiges de l’arbust Piper methysticum. Quan se serveix kava a les cerimònies formals, se sol presentar en recipients embellits amb decoracions tallades. 

La fascinació europea pels tatuatges de les illes del Pacífic va néixer ja amb els primers contactes. Els mariners tenien tant d’interès a tatuar-se que els illencs pujaven als vaixells i treballaven dia i nit per satisfer la demanda. 

Viatgers

Els habitants de les illes del Pacífic, que són uns dels viatgers més experts que han creuat els oceans del planeta, van explorar una zona que cobreix més d’un terç de la superfície de la Terra i s’hi van establir. Per traslladar-se, els diferents pobles van idear tecnologies molt complexes a partir del profund coneixement que tenien de l’entorn. Els navegants sabien llegir el mar i el cel de dia i de nit, per anar i venir solcant les aigües. 

El primer assentament del Pacífic va tenir lloc a l’illa de Nova Guinea, quan formava part d’un continent de dimensions més grans conegut com a Sahul. Els viatgers hi van arribar fa més de 60.000 anys procedents d’illes situades més a l’oest. Aotearoa (Nova Zelanda) va ser l’última gran massa terrestre que es va poblar, ara fa uns 800 anys. 

Molt abans que els europeus arribessin a la regió, els pobles d’Oceania ja gaudien d’una vida cosmopolita. Per als illencs, el mar era com una via de comunicació que els connectava, salvant l’espai i la diversitat lingüística, amb parents, amics i veïns, i també amb desconeguts i enemics. 

Els habitants del Pacífic s’han enfrontat a grans desafiaments pel que fa a la seva forma de vida tradicional. Actualment, el canvi climàtic, l’ascens del nivell del mar i la contaminació de les aigües amenacen la mateixa existència de les illes. 

En alguns països situats a poca altitud, la gent ha d’afrontar la perspectiva d’haver d’emigrar. Professionals de l’art, del món acadèmic, de la poesia i de la literatura es dediquen a conscienciar sobre la vulnerabilitat de la regió davant del canvi climàtic, però també encaren el futur amb força i creativitat. En aquest punt es mostra l’esmentada instal·lació de l’artista George Nuku, que en aquest sentit destaca de la seva obra Bottled Ocean 2015: 

«El plàstic té qualitats divines. Condensa llum i aigua, les forces mateixes de la vida. Podríem dir que el plàstic és un ancestre. Procedeix del petroli, que al seu torn procedeix de les restes d’antics boscos, dels ossos de dinosaures, de milions d’anys de terra comprimida. Així doncs, en realitat el plàstic és probablement el més antic que sostenim a diari. Però per a mi també és com el futur. Passejo pels carrers recollint ampolles i és com trobar tresors. El plàstic forma part de la nostra existència, ens inunda i ens envolta. És a tots els grans de sorra de totes les platges. És a la sang de les balenes i dels ossos polars, a la teva, a la meva, en tot i en tots. Com és possible que no tinguem una relació teològica, filosòfica o cultural amb un material així? Siguem realistes: amb el que li hem fet al planeta, estem a la vora del precipici contemplant l’abisme. Amb el meu art vull animar la gent a fer un pas enrere.»