Estàs llegint:
L’exposició Top Secret. Cinema i espionatge a CaixaForum Barcelona, organitzada juntament amb la Cinémathèque Française, recorre la figura de l’espia des de principis del segle XX fins a l’actualitat trencant multitud de tòpics i estereotips, com ara el de l’agent doble, per acabar amb la femme fatale i identificar-la com una dona lliure, empoderada i feminista.
Greta Garbo, Jeanne Moreau o Sylvia Kristel la van convertir en un mite cinematogràfic. L’agent secreta més famosa de la Primera Guerra Mundial, l’holandesa Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com a Mata Hari, va ser una ballarina exòtica que suposadament va treballar per als alemanys, i va passar a encarnar millor que ningú el prototip idíl·lic de l’espia: atractiva i seductora, autèntica femme fatale capaç de treure qualsevol informació delicada a l’enemic entre els llençols d’un dormitori. Va ser temuda i admirada, i el seu personatge va representar el millor i el pitjor de l’ambivalència dels dos mons, el fictici i el real. A l’altra banda de les càmeres, els plans, els efectes especials, la música i els girs de guió, hi ha la realitat sense brillantor: la seva condemna, per traïció, a morir executada per un escamot d’afusellament el 1917, sense judici ni representació legal.
Diuen que, a l’últim moment de la seva vida, es va negar a dur els ulls tapats amb una bena abans de la pluja de plom. No va importar gens que, com explica Alexandra Midal, professora de la universitat HEAD de Ginebra i comissària de l’exposició juntament amb Matthieu Orléan, «aquesta seductora empedreïda, que sabia ballar com cap altra dona de l’època, probablement no va ser una espia com a tal». De fet, les poques informacions que va revelar, algunes procedents de la premsa d’altres països, no van tenir gaire transcendència. És més, segons expliquen els cronistes de l’època, tot i que era extremament carismàtica, «ni tan sols va brillar particularment pel seu talent com a ballarina».
La història de Margaretha, condemnada a viure entre el mite i la realitat —ella mateixa es va inventar un passat exòtic a les Índies Orientals (actual Indonèsia)—, serveix per il·lustrar l’esperit d’aquesta exposició apassionant, que mostra la relació inevitable entre el setè art i els serveis secrets, i el joc de miralls entre realitat i fantasia, sense deixar de banda la lectura feminista. Un món de simulacions i disfresses envoltat d’atrezzo, càmeres, micròfons i gadgets, la barrera difusa del qual era fàcilment permeable cap a un costat o un altre. Molts intèrprets, de fet, van acabar convertits en espies.
El perill de les honeypots, més que una cara bonica
El de Mata Hari és un dels exemples més evidents, però com adverteix Midal, l’espionatge en general no es correspon «amb aquesta imatge del mascle alfa que encarna la figura de James Bond. Hi ha una altra història totalment diferent que volem mostrar a l’exposició, una versió que, amb un punt de vista feminista i femení, està lligada a la qüestió de la identitat de la dona i a una desconstrucció del mite», ja que es vol allunyar del que en terminologia estatunidenca es coneix com a honeypots: la trampa de la mel, agents encoberts, generalment femenins, que seduïen els homes per aconseguir els seus objectius.
La dona espia carismàtica i entabanadora, aquest estereotip alimentat tant pel cinema com per la literatura, tenia poc a veure amb la realitat, però va contribuir a fer que la dona fos vista com una autèntica amenaça de seguretat nacional, la qual cosa va generar a mitjans del segle XX tota una campanya de sensibilització que alertava els ciutadans amb eslògans com: «Mantingues la boca tancada, que ella no és beneita. Parlar sense pensar costa vides».
«Aquests cartells», afirma Midal, «recordaven als soldats que no es podia prendre les dones per estúpides, tot i que darrere del missatge principal també hi havia un menyspreu cap a elles. El que es deia era que, més dotades per dissimular i ocultar-se, només eren allà per la seva cara bonica». Aquesta imatge, tanmateix, tenia el seu revers positiu. «En realitat, aquesta icona de femme fatale els va permetre fer la seva feina: ser discretes i passar desapercebudes per aconseguir les seves metes, ja que ningú no s’imaginava que una espia pogués tenir l’aspecte d’algú com tu o com jo.»
Del cinema a l’espionatge real
Ara bé, no hi ha un prototip únic de dona espia. Si ens atenim a la història, podem recórrer a casos com el de l’aviadora francesa Marthe Richard o la princesa Yoshiko Kawashima, considerada la millor agent doble del Japó durant la Segona Guerra Mundial. Més enllà de l’ombra extensa de Mata Hari, la diversitat també va arribar a la gran pantalla. No tenia res a veure, per exemple, Margaretha amb Protéa, l’heroïna de la pel·lícula homònima que va dirigir el francès Victorin-Hippolyte Jasset el 1913: una apassionada del jiu-jitsu experta en arts marcials i que ostenta el títol de ser la primera dona espia de la història del setè art.
Després han vingut moltes coses. Des d’Encadenados, d’Alfred Hitchcock, en què una Ingrid Bergman brillant interpretava l’agent doble fictícia Alicia Huberman, fins a Los espías, de Fritz Lang, inspirada en un fet real de principis del segle XX —la sospita que la companyia comercial Arcos ocultava una oficina secreta comunista. En aquesta pel·lícula s’hi va introduir el personatge de Sonya Baranilkowa (interpretada per Gerda Maurus), la missió de la qual consistia a seduir i contrarestar l’agent de la policia estatal que investigava l’empresa. Curiosament, a finals de la dècada del 1930, l’alemanya Ursula Kuczynski, mare de família i la millor espia soviètica de l’època, retria homenatge a aquest personatge adoptant el nom en clau de Sonya o Sonja per dur a terme les seves missions més perilloses.
Alexandra Midal: «Les actrius eren un vehicle formidable per ajudar un país a dur a terme feines d’espionatge amb èxit».
També hi va haver grans actrius que a més van ser espies, una evolució natural a tots els efectes. «Els dos oficis», reflexiona la comissària, «parteixen del mateix lloc: han d’interpretar un personatge i ser creïbles». A més, «els seus desplaçaments per rodar pel·lícules, animar les tropes, cantar o ballar van poder anar acompanyats de l’intercanvi de documents i informació», explica. Intèrprets com Groucho Marx, Greta Garbo, Marlene Dietrich o Joséphine Baker —capaç d’utilitzar les seves partitures musicals per transmetre informacions delicades— es van aprofitar d’aquelles condicions. «També sabem que la cuinera televisiva Julia Child, la història de la qual va ser portada al cinema per Meryl Streep, va ser espia durant la Segona Guerra Mundial», recorda l’experta. «Les actrius eren un vehicle formidable per ajudar un país a dur a terme feines d’espionatge amb èxit».
La importància de la tecnologia
Però potser, emfatitza, l’estrella que va aportar més al desenvolupament de l’espionatge va ser Hedy Lamarr. Considerada la dona més bella de l’univers, l’actriu va tenir un inici de carrera cinematogràfica completament escandalós en interpretar a Éxtasis (1933) el primer orgasme de la història de la gran pantalla. «Quin escàndol!», exclama Midal irònicament. «Els seus pares la van tancar als 18 anys a la seva habitació i només li van permetre sortir per casar-se amb un magnat del sector armamentístic», explica. «Va ser precisament a la seva fàbrica on va aprendre fins a convertir-se en una gran inventora.» Autodidacta, fascinada per la tecnologia, va enginyar un sistema que evitava que els torpedes fossin interceptats o hackejats per les forces enemigues. «A més», afegeix, «el que va inventar ella als anys quaranta ens ha permès tenir wifi i mòbils avui en dia. Així que, en realitat, era una actriu que actuava en pel·lícules d’espies —Los conspiradores (1944) o Mi espía favorita (1951)—, però que alhora inventava coses que van canviar el món».
El repte de l’exposició, que està dividida en cinc apartats —la tecnologia, les dues guerres mundials, la postguerra, el terrorisme i l’espionatge actual—, és segons Midal «mostrar com s’apodera el cinema del que podríem dir que és la professió més antiga del món i, alhora, que l’espionatge és una professió molt actual, com demostren les situacions de tensió que vivim avui en dia». A més, la mostra, que va arrencar a CaixaForum Madrid, serà a Barcelona fins al 17 de març i després passarà per Saragossa, Sevilla i València, «també vol ensenyar com s’entremesclen ficció i realitat». Cartells i escenes de cinema, gadgets i vestuari de pel·lícula o el bust d’Arnold Schwarzenegger a Desafiament total, de Paul Verhoeven, es barregen amb discos de radiografies per evitar la censura soviètica, armes i verins sofisticats, micròfons insospitats i últimes tecnologies de gravació.
«Hi ha anades i vingudes constants entre el cinema i l’espionatge, com explica Jonna Mendez, cap de Disfresses de la CIA, que va recórrer sovint a les pel·lícules per fer la seva feina. De la mateixa manera, també veiem que el cinema s’inspira en el que passa als serveis secrets», diu Midal. Totes dues coses s’interpel·len, es retroalimenten. «L’exposició, en aquest sentit, també tracta la qüestió de la captació d’imatge i so. Veiem que les tecnologies de gravació, imprescindibles en el cinema, defineixen constantment el món de l’espionatge per poder escoltar o veure el que és lluny amb discreció.»
Una espia moderna: de Homeland a Chelsea Manning
Entre el segle XX i el XXI es produeix, tanmateix, un veritable canvi de paradigma en la representació de l’espia. Fins llavors, l’agent doble treballava per al govern o per a una institució. «Hi ha una cosa molt patriòtica en la professió. Però a poc a poc es produeix un canvi, quan no només cau el mur de Berlín, sinó que a més deixa d’haver-hi oposició entre els dos blocs», explica la comissària. «Aquest tipus d’espia, com és el cas de Carrie Mathison a Homeland, s’enfronta a una situació inaudita en què ja no pot confiar en les autoritats, només es té a si mateixa.» El personatge de Claire Danes «diu molt de l’espionatge modern i de la situació geopolítica actual. Homeland és la primera sèrie amb la qual viatgem realment a l’Orient Mitjà i comencem a sortir d’aquesta batalla entre el bloc de l’Est i el de l’Oest».
Alexandra Midal: «A l'espionatge contemporani, els anomenats whistleblowers no són persones formades pels serveis secrets ni obeeixen un govern específic, sinó uns ideals».
El prototip ha canviat. Carrie és una dona increïblement lliure, valenta i astuta. «Per a ella, les seves pròpies creences són el més important, i això és una cosa tremendament important perquè és el que ens trobarem a l’espionatge contemporani. Parlo dels anomenats whistleblowers o alertadors. No són persones formades pels serveis secrets ni obeeixen un govern específic, sinó uns ideals.»
És el cas d’Edward Snowden o de Chelsea Manning, sobre la qual s’exhibeix una instal·lació al final de l’exposició: «És algú que treballa a l’exèrcit, per al govern, i que descobreix uns fets tan greus que, com a ciutadana, decideix fer públics. En el seu llibre autobiogràfic, ella explica que quan va començar a publicar aquests documents, com que ningú no havia fet res així, no pensava que estigués assumint cap risc». A Manning, la van sentenciar a 25 anys de presó, tot i que va sortir abans de complir la condemna i avui és una dona lliure.
El seu exemple serveix a la comissària per il·lustrar que, en realitat, avui dia una espia pot ser una ciutadana qualsevol. «Com si vosaltres o jo mateixa tinguéssim accés a una informació determinada que atemptés contra la nostra moral i decidíssim fer-la pública saltant-nos les jerarquies i el sistema d’administració. Aquesta visió d’aquest tipus d’espionatge és increïblement contemporània i, personalment», conclou, «em sembla meravellosa i esperançadora».
