CaixaForum Palma acull un segle d’art i natura: del paradís a la preocupació

Art i natura. Un segle de biomorfisme proposa un recorregut per l’art del segle XX i principis del XXI a través d’un diàleg molt fructífer entre diferents llenguatges creatius a l’entorn de l’art i la natura. La mostra recull la preocupació pels reptes actuals sobre el medi ambient.

Concebuda pel Centre Pompidou i la Fundació ”la Caixa”, permet una nova aproximació a grans artistes de la modernitat, com ara Picasso, Miró, Le Corbusier, Max Ernst, Raoul Hausmann, Jean Arp, Georgia O’Keeffe o Alvar Aalto, en diàleg amb artistes de les últimes dècades que hi han aportat nous punts de vista compromesos, com Jeremy Deller, Neri Oxman, John Gerrard o Trevor Yeung. 

La comissària de l’exposició i conservadora del Centre Pompidou, Angela Lampe, i la gestora de planificació i continguts de CaixaForum Palma, Noemí Vallespir, han presentat aquest dimarts Art i natura. Un segle de biomorfisme. 

Aquesta vegada, la Fundació ”la Caixa” es torna a aliar amb el Centre Pompidou, institució de referència en l’art modern i contemporani, per apropar al públic 70 obres mestres que posen de manifest el diàleg entre l’art i la natura en la creació artística, en una mostra que recala ara a CaixaForum Palma, on es podrà veure per última vegada. Després de passar pels centres de la xarxa CaixaForum a Barcelona, Madrid, Saragossa, València i Sevilla, aquesta exposició ja l’han pogut veure més de 310.000 persones.

Els segles XX i XXI són el punt de partida per repensar els nostres vincles actuals amb el món dels éssers vius, ara que el nostre món trontolla sota múltiples crisis. Les formes de la natura han fascinat artistes de totes les èpoques, que han reconegut en els animals i les plantes la bellesa i el misteri, la força i l’harmonia de la vida.

Durant el primer terç del segle XX, aquesta fascinació va adquirir un nou sentit gràcies al desenvolupament de les tècniques de fotografia microscòpica, que van desvelar una dimensió de la vida fins aleshores invisible. Així va sorgir una estètica fascinant basada en la biologia dels microorganismes. Fotògrafs, artistes, arquitectes i dissenyadors van elaborar noves maneres d’observar i mostrar la natura. La fulla d’una falguera, un salt d’aigua, el fons marí… es presentaven en composicions gairebé abstractes, com si fossin formes pures, més pròximes a la idea que a la matèria.

A la segona meitat del segle XX, plantes, boscos i paisatges van començar a formar part de les obres artístiques, i sorgeixen aleshores moviments com ara l’arte povera (art pobre) italià o el land art (art natura) nord-americà, que creen amb els elements naturals. El conjunt de formes i visions de la natura de l’art del segle XX ofereix un espectacle inesgotable que aquesta exposició recull àmpliament.

D’un art contemplatiu a un art actiu

Els últims anys, les noves tecnologies científiques i la biotecnologia han irromput en la creació artística per fer emergir noves formes d’ecologia política i social. Els artistes creen obres amb biomaterials o matèria orgànica i treballen amb processos naturals per crear obres d’art conceptuals que evolucionen com organismes vius. Les seves obres es fan ressò de la problemàtica mediambiental i de la necessitat de preservar el nostre entorn. Art i natura. Un segle de biomorfisme ens brinda una oportunitat per fer un reflexió sobre el passat i el present de la relació entre l’art i la natura, entre la cultura i la ciència, a partir de les riques col·leccions del Centre Pompidou.

La mostra presenta una selecció de primer nivell d’obres del segle passat de totes les disciplines, pintura, escultura, fotografia, arquitectura, cinema i disseny, en la qual s’inclouen noms com Pablo Picasso, Joan Miró, Raoul Hausmann, Le Corbusier, Alvar Aalto, Alberto Giacometti, Jean Arp, Alexander Calder, Georgia O’Keeffe, Max Ernst i Giuseppe Penone, entre molts d’altres, amb una presència important d’artistes de les últimes dècades que hi han aportat nous punts de vista compromesos, com Neri Oxman o Jeremy Deller.

De fet, a la mostra per a CaixaForum Palma s’hi han incorporat obres noves de la col·lecció del Centre Pompidou, com per exemple les tres pintures de Joan Miró que s’exposen i les obres de John Gerrard (Petro National) o Trevor Yeung (Suspended Mr. Cuddles), d’adquisició recent. 

Per què biomorfisme?

L’Art Nouveau, el Modernisme, el Modern Style, l’StileLibertyvan situar les formes naturals en un primer pla. A Espanya, destaca l’exemple d’Antoni Gaudí, que va utilitzar formes de plantes, d’animals i d’estructures geològiques en els seus projectes d’arquitectura i decoració. Però és a l’entorn dels anys vint i trenta del segle XX quan hi ha un boom de formes naturals en l’art, l’arquitectura i el disseny.

L’exposició comença a l’entorn del 1920. L’aparició de formes orgàniques va donar lloc al sorgiment del concepte de biomorfisme. Va ser introduït per Alfred H. Barr, primer director del MoMA, en una exposició presentada el 1936 dedicada a l’art abstracte per diferenciar les obres que no encaixaven amb les característiques de l’art abstracte i geomètric pròpies d’aquella època.

La mostra s’articula en quatre àmbits temàtics teixits sobre una base cronològica i temàtica: metamorfosi, mimetisme, creació i amenaça. S’inicia amb els artistes surrealistes i arriba fins avui, quan els artistes es replantegen la relació amb l’entorn, amenaçat per múltiples crisis. 

A cada espai, s’hi estableix un diàleg, cronològic i temàtic que permet establir múltiples connexions. Es tracta d’una exposició pluridisciplinària, que pren com a model les mateixes col·leccions del Centre Pompidou. La pintura i l’escultura apareixen al costat de la fotografia, el cinema i el disseny. El diàleg entre diferents disciplines transforma la nostra percepció de les obres i crea nous significats.

Metamorfosi

Una escultura de bronze d’Henri Laurens, Métamorphose [Metamorfosi], del 1940, i un quadre de Georgia O’Keeffe [Estria vermella, groga i negra] del 1924, donen la benvinguda als visitants. 

La metamorfosi d’homes en plantes i animals és un tema present en totes les cultures, amb un pes important en l’antiguitat grecollatina. En l’art modern, la metamorfosi implica la hibridació de les formes vegetals, animals i humanes en funció de l’aparença o l’estructura. Altres vegades, la metamorfosi té un aspecte fluid i relaxant, com en l’obra de O’Keffee, on les formes antropomòrfiques es projecten en la natura. Els dos creen unes formes que expressen dinamisme i transformació, i que es presenten com un símbol de la capacitat de l’art modern per transformar la nostra consciència de les coses.

Julio González és un altre dels grans escultors presents a l’exposició. A Cactus II, del 1939, s’esborren les categories del natural i el cultural, del material i l’espiritual.

Obres d’Yves Tanguy i Max Ernst dels anys quaranta i cinquanta es combinen amb una pel·lícula del realitzador neozelandès Len Lye, Tusalava, del 1929, que mostra el joc de les formes orgàniques.

I es tanca amb algunes obres enigmàtiques: Ubu IV, pintura de Le Corbusier del 1940, que s’inspira en el personatge d’Alfred Jarry; Jour de lenteur [Dia de lentitud],d’Yves Tanguy, del 1937, que explora el paisatge interior, i Les trois cyprès [Els tres xiprers], del 1951, pintura de Max Ernst en què els visitants tornaran a trobar la forma antropomòrfica: l’ésser humà transformat en un arbre impossible.

Dones flor

Un grup d’obres tracta sobre la transfiguració del cos humà en flor. Laurens esculpeix un ésser que es converteix en una forma antropomòrfica a Femme fleur [Dona flor],del 1942. També hi destaca Le chapeau à fleurs [El barret de flors], del 1940, de Picasso, en què es mostra una hibridació entre la dona i el barret de flors. Femme au chapeau [Dona amb barret], del 1935, esborra les fronteres entre el natural i l’artificial, el vegetal i l’humà. La flor representa la bellesa, però també el sexe, la fecunditat, per exemple a Femme-fleur [Dona flor], del1984, obra tardana de Brassaï elaborada amb marbre rosa.

Correspondències: cossos de Jean Arp i Raoul Haussmann

L’obra de Léon Tutundjian, Composition cellulaire au cercle rouge [Composició cel·lular amb cercle vermell], del 1927, introdueix un apartat en el qual el cos de la dona suggereix formes arrodonides, vegetals. A Torse-fruit [Tors fruit], del 1960/1967, Jean Arp tornar a abordar la comparació entre la dona i el fruit (o la flor) des d’una nova perspectiva. 

Un dels atractius d’aquesta secció és la possibilitat de contemplar l’escultura de Jean Arp al costat de l’univers sensual de les fotografies de nus femenins de Raoul Hausmann, de 1930-1934. Hausmann va executar una part important de la seva obra a Eivissa, en l’època del descobriment de l’illa pels artistes internacionals. El cos de la dona, estirat a la platja, es converteix en una escultura abstracta.

Mimetisme

En aquest apartat s’examina la fascinació dels artistes per les formes naturals, que els duu a incorporar-les a les seves obres.

Altres vegades s’imita l’estructura, la forma i els principis que regeixen el moviment d’animals i plantes, com en el cas de l’obra d’Alexander Calder Four Leaves and Three Petals [Quatre fulles i tres pètals], del 1939, en què les formes que crea l’artista es mouen com els elements del món real. L’exposició mostra dues peces de l’arquitecte Alvar Aalto: la cadira Paimio 41, del 1930, i Flowers [Flors], del 1940, obres de creació que prenen com a referent la simplicitat i la bellesa del món vegetal.

El disseny té un paper important en aquest àmbit. Patrick Jouin dissenya un llum en forma de flor el 2010, mentre que Ross Lovegrove crea una taula el 2007 inspirada en la forma de les fulles del ginkgo (Ginkgo biloba), un arbre al qual s’atribueixen qualitats medicinals i espirituals. Un apartat final es dedica al món geològic amb una obra d’Alberto Magnelli sobre les pedres i la terra, i una obra de Jean Dubuffet del 1961 que recrea la textura de la terra. També, el fotògraf Paul Nash retrata cascades i parets de pedres.

I per acabar, una obra de Simone Forti: dues pel·lícules del 1974, un vídeo amb dos grans ossos grizzly engabiats i un segon vídeo en què Forti s’inspira en els moviments d’aquests mateixos ossos per crear una coreografia.

Nova Objectivitat

La fotografia té un pes fonamental també en aquest apartat, novament a través dels treballs de Raoul Hausmann, de qui s’exposen dues fotografies del 1931. 

Un altre fotògraf destacat, vinculat al moviment de la Nova Objectivitat, que es va imposar a Europa a cavall dels anys vint i trenta, és Albert Renger-Patzsch, de qui es mostra una foto d’una sempreviva del 1928 presentada com una forma natural de naturalesa escultòrica.

Creació

Una obra de Frantisek Kupka de 1919-1923 mostra el creixement dels pistils i els estams: la creació a partir de formes orgàniques de les flors. En aquest cas, la flor es presenta com un conjunt de formes amb existència autònoma.

Després d’aquest pròleg, l’exposició ens introdueix en el món modern dels anys seixanta i setanta, que explora nous aspectes de la relació entre natura i art. La pel·lícula de Robert Smithson, Spiral Jetty [Moll en espiral], del 1970, ens transmet la idea de la gènesi contínua de formes de la natura. A Pelle di cedro [Pell de cedre], una obra de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa” de 2002-2003, Giuseppe Penone introdueix la dimensió tàctil amb una obra que sembla un baix relleu, en què les venes s’enfonsen en la matèria, com les venes d’una mà, que tanmateix emergeixen lleugerament de la pell. Hi planteja la idea de la vitalitat intrínseca en la matèria. Per exemple, una estructura a partir de la forma d’una colònia de bàlans que fa Andrew Kudless.

L’artista israeliana Neri Oxman crea la seva obra a partir de xarxes orgàniques i estructures cel·lulars. A “Doppelgänger” Wing Series (2012) crea una forma que pot ser una màscara animal o unes ales. A les seves maquetes, Alisa Andrasek treballa a partir de materials biònics que es produeixen a partir de matèries biològiques tractades amb eines digitals per crear formes arquitectòniques inspirades en el món orgànic.

L’exposició també inclou una instal·lació audiovisual de l’artista anglès Jeremy Deller, Exodus [Èxode], del 2012. És una instal·lació tridimensional basada en dos videoprojectors que ens permeten veure ratpenats hibernant i reproduint-se en una caverna; al final surten de la cova i se’n van volant. L’obra de Deller reflecteix la por que tenim avui en dia davant del perill d’un nou virus, a partir de la idea que la COVID-19 havia estat transmesa per ratpenats. 

L’efímer i l’artificial

L’art dels seixanta i setanta introdueix la dimensió de l’efímer. L’obra de Jeroen de Rijke i Willem de Rooij Bouquet III [Ram III], del 2004, examina des d’una perspectiva inèdita el simbolisme de les flors i les relaciona amb les formes de violència contemporània. 

En associar la participació holandesa a la segona guerra del Golf amb un enlluernador ram de bellesa efímera, els artistes el converteixen en un símbol de les promeses vanes, purament decoratives.

Correspondències: Penone, Graindorge i els arbres

El moviment de l’arte povera (art pobre) italià incorpora elements de la natura amb un enfocament conceptual. És el cas de l’esmentada obra Pelle di cedro [Pell de cedre], que connecta de manera reveladora amb el banc dissenyat per Benjamin Graindorge el 2011: per un dels extrems el banc es recolza a terra gràcies a les branques, i a l’altre extrem hi ha la fusta polida; el cos natural es transforma en objecte manufacturat. Molts altres artistes, com Richard Deacon, han sentit la fascinació per la plasticitat i la bellesa de la fusta, cinta de creació infinita.

Amenaça

La quarta secció és més breu que les anteriors. Expressa la por davant la natura o més aviat la por davant l’efecte de l’activitat humana sobre la natura, que es troba en situació de risc. D’aquesta manera, l’exposició s’endinsa en el camp mediambiental. 

Aquí es pot veure el projecte audiovisual Petro National, de John Gerrard, format per 196 obres que representen els contorns de diferents països en forma de taca de petroli que evoluciona sobre la superfície del mar. En el cas de l’obra que es presenta és el contorn de Nigèria. Llança una reflexió sobre l’impacte ecològic de la geopolítica i sobre la distribució de la riquesa i el poder. El 25 % dels beneficis derivats de les vendes de les obres es destinen a la lluita contra el canvi climàtic. 

I en la línia de l’impacte mediambiental se situa també l’obra de Trevor Yeung, Suspended Mr. Cuddles, que reflecteix de manera poètica la impotència humana enfront les forces de la natura: una Pachira —coneguda com l’«arbre dels diners»— penja horitzontalment mitjançant corretges per presentar-la de forma tensa i impactant davant la mirada atònita dels espectadors.

Propostes de mediació amb mirada científica i activitats multidisciplinàries

Les exposicions de la Fundació ”la Caixa” promouen la participació activa del públic. Per aquesta raó, s’acompanyen sempre d’un projecte de mediació que permet desenvolupar els conceptes que es tracten a la mostra.

En el cas d’Art i natura. Un segle de biomorfisme, el projecte de mediació vol estrènyer els vincles entre cultura i ciència, i ha estat desenvolupat en col·laboració amb l’equip científic de la Fundació ”la Caixa”. Així, els conceptes que es presenten en cadascun dels àmbits en la seva forma artística es veuen reflectits a les pantalles interactives en la seva versió a la natura: la metamorfosi que veiem a les escultures d’Arp o a les pintures de Picasso, la veiem ara en el pas d’una crisàlide a una papallona.

Per ampliar la mirada de l’exposició, tindrà lloc des del 5 de novembre fins al 3 de desembre el cicle de pensament Art i (post)natura. De l’impressionisme a l’antropocè, comissariat de l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Barcelona (UB) Daniel López del Rincón, en què es proposa un viatge a través de la història de les relacions entre art i natura, des dels primers passos de l’impressionisme fins a l’era de l’antropocè. Cada sessió representa una etapa diferent en aquest recorregut per explorar com els artistes han interpretat i reimaginat aquesta connexió al llarg del temps. Hi participaran Isabel Valverde, professora d’Història de l’Art al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, i María Guerra, directora del pòdcast de cinema i sèries La Script.

A més, el 31 d’octubre tindrà lloc el taller Paisatge d’aigua, a càrrec de Xesca Salvà, escenògrafa i artista mallorquina, que proposarà als participants un joc en què hauran de dibuixar a partir de l’observació de l’ecosistema que hi ha dins de l’aigua del litoral de la illa.

Al llarg dels mesos que durarà l’exposició se succeiran tallers familiars, un cicle de Petits cinèfils amb el nom El planeta que volem, visites comentades, visites amb cafè i tertúlia, a més d’un menú temàtic al restaurant. Totes les activitats es poden consultar aquí. 

Entre ruinas, l’art davant la crisi planetària a CaixaForum+

La plataforma en línia gratuïta CaixaForum+ va estrenar la sèrie documental Entre ruinas. Arte para un planeta herido, en què artistes de diferents disciplines reflexionen sobre possibles estratègies per canviar la nostra manera d’habitar el món, posant el focus en la pràctica artística. Al llarg de tres capítols de 30 minuts, la sèrie dona veu a un grup divers d’artistes i col·lectius artístics que ens descobreixen quines són les seves propostes davant d’aquesta crisi.