CaixaForum Barcelona ret culte a l’experiència de l’art amb obres de Rineke Dijkstra i Philippe Parreno

CaixaForum Barcelona ret culte a l’experiència artística a través de dues obres audiovisuals de la fotògrafa holandesa Rineke Dijkstra i de l’artista contemporani francès Philippe Parreno, totes dues pertanyents a la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”. 

La directora de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”, Nimfa Bisbe, ha presentat aquest dimarts a CaixaForum Barcelona Fora de marc. Obres de Rineke Dijkstra i Philippe Parreno. La proposta planteja dues aproximacions a l’experiència de l’art diferents i complementàries: una, a través de la instal·lació Night Watching, de Rineke Dijkstra, i l’altra, mitjançant la pel·lícula immersiva La Quinta del Sordo, de Philippe Parreno.

Mentre que Night Watching, de Rineke Dijkstra, documenta com contemplen diferents grups de visitants La ronda de nit, de Rembrandt, La Quinta del Sordo, de Philippe Parreno, porta virtualment els espectadors a la casa en què Goya va crear les seves Pintures Negres. 

Les dues instal·lacions ofereixen una perspectiva singular de l’art del passat a través de la interacció amb els espectadors. Totes dues obres transcendeixen la idea tradicional del marc com a contenidor de la mirada i en traspassen els límits. Una posa el focus a la banda del qui observa, mentre que l’altra el trasllada més enllà del museu i obre noves possibilitats d’experiència artística.

Es tracta de dues grans instal·lacions, adquirides recentment per la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”, que posen el públic al centre de l’experiència artística i que es podran gaudir fins al 26 d’octubre a CaixaForum Barcelona.

L’exposició comença amb un espai comú de benvinguda que condueix a dues sales independents equipades amb la tecnologia més avançada d’imatge i so, i que estan dissenyades per generar una atmosfera envoltant i immersiva que intensifiqui al màxim l’experiència del públic. Aquestes sales estan, a més, dotades de panells aïllants de so que eviten la contaminació acústica creuada entre elles.

L’exposició reflecteix fins a quin punt l’experiència artística és un viatge profundament personal en el qual cada espectador aporta una visió única modelada per vivències, coneixements i bagatges propis, i destaca el paper actiu del públic en la construcció del significat de l’art. En aquest sentit, els espectadors es transformen també en creadors: descobreixen, interpreten, narren, imaginen i reinventen noves lectures de l’art.

14 grups de visitants contemplen La ronda de nit, de Rembrandt

A la videoinstal·lació de tres canals Night Watching (2019), l’artista neerlandesa Rineke Dijkstra permet als espectadors veure i escoltar públics molt variats mentre observen el quadre La ronda de nit (1642), obra mestra de Rembrandt, sense que no s’arribi mai a veure el llenç del cèlebre pintor.

Després de rebre una invitació del Rijksmuseum Museum d’Amsterdam, la fotògrafa va filmar 14 grups de visitants mentre contemplaven aquesta destacada pintura del segle XVII, que representa un retrat de la milícia d’Amsterdam i que és considerada una de les més famoses del pintor neerlandès.

Dijkstra, a qui CaixaForum Barcelona va dedicar una exposició monogràfica el 2005, va fer aquesta gravació davant la pintura de gran format, situada a la Galeria d’Honor de la pinacoteca holandesa, durant sis jornades després d’haver-se tancat al públic. Va posar un fons neutre darrere dels visitants per posar tot el focus en les seves expressions, mirades i comentaris, i treure’ls del seu context.

A través dels diferents grups de visitants, l’artista es va proposar representar la variada població de les nostres ciutats per la qual cosa va destinar molt de temps a la selecció de les persones gravades, cadascuna amb les seves pròpies dinàmiques i relacions mútues.

En el vídeo apareixen des d’un grup d’homes de negocis japonesos que avaluen els beneficis de l’obra en termes turístics fins a un grup de nenes d’una escola de la ciutat que parlen del gest del pintor en reproduir la cara de la seva dona en l’única dona que apareix al quadre. En les diferents seqüències també se succeeixen un grup de joves artistes que parlen de com deu ser crear una obra mestra d’aquestes característiques, i un grup de dones d’una mateixa família que rememoren visites anteriors al quadre, a més d’un grup de dones joves que seuen a terra per dibuixar un esborrany de l’obra mestra de Rembrandt.

Les observacions dels visitants van des de comentaris aleatoris fins a connexions suggeridores amb les seves vides personals, cosa que brinda als espectadors una consciència de la dinàmica dels grups i les identitats individuals. Igual que el quadre en si mateix, el vídeo s’erigeix com un retrat de grup. «Sempre busco amb atenció aquells moments en què la gent està desprevinguda», ressalta l’artista.

Segons Dijkstra, la videoinstal·lació parla de la subjectivitat, les dinàmiques de grup i les maneres de relacionar-nos els uns amb els altres; també de les diferents perspectives sobre una obra, de les interpretacions d’una obra del segle XVI actualment i de la idea que la interpretació d’una obra té molt a veure amb les vivències individuals i col·lectives, entre molts altres temes. A Rineke Dijkstra no sols li interessa allò que les persones diuen, sinó també com ho diuen, la manera en què el públic «veu» la pintura a través dels rostres, la gesticulació i els comentaris de les persones que la miren.

«Pel·lícula de ciència-ficció» sobre les Pintures Negres de Goya

D’altra banda, a La Quinta del Sordo (2021), Philippe Parreno presenta una pel·lícula immersiva que situa els espectadors a la casa on Francisco de Goya va crear les seves famoses Pintures Negres. La instal·lació audiovisual, que el mateix artista ha anomenat «pel·lícula de ciència-ficció», recrea un espai que ja no existeix.

Mitjançant l’ús de les tecnologies més avançades d’imatge i so, Parreno dona vida a la desapareguda finca de Goya on va crear el famós conjunt de catorze pintures a l’oli directament sobre les parets de dues sales —plantes baixa i alta— de l’anomenada Quinta del Sordo, propietat propera al riu Manzanares que el pintor va adquirir el 1819 i que va llegar al seu net Mariano el 1823, abans de marxar a França.

Aquestes pintures murals es van traslladar a tela i es van assignar al Museo Nacional del Prado, on es conserven. Per a la realització de la pel·lícula, de 40 minuts, l’artista va gravar les pintures a la pinacoteca nacional durant la pandèmia. Per fer-ho va utilitzar unes càmeres especials.

La pel·lícula proposa un viatge al segle XIX amb la finalitat de reconstruir la desapareguda casa de Goya a través de la imatge i el so: la llenya que crepita en una xemeneia, el so que emana de les mateixes obres d’art (en passar-les per un escàner) o el suau espurneig d’una espelma, ja que en aquella època no existia l’electricitat. Per aconseguir més realisme, també es filtren en el so de la instal·lació lladrucs de gos i sorolls no identificables procedents de l’exterior.

La prioritat de l’artista se centra a oferir una reconstrucció acústica de l’espai deixant de banda qualsevol intent de reproduir de manera estètica i fidel la casa. D’altra banda, la imatge s’enfoca en com es devien percebre les pintures en aquella època i les situa en un entorn en què l’única il·luminació prové de la resplendor d’una llar de foc i d’una espelma, llums tènues que permeten veure de prop les cèlebres pintures. Així, a ulls dels espectadors se succeeixen visions de Saturn devorant un fill, Una manola: Leocadia Zorrilla, Dos vells, Dos vells menjant y Gos semienfonsat, entre d’altres. 

Algunes de les imatge es van gravar a càmera extremament lenta per mostrar justament aquest viatge en el temps. 

Per a aquesta ocasió, CaixaForum Barcelona ha creat Jo, públic, un element de mediació i un dispositiu de participació específic, dissenyat amb diversos materials i dinàmiques associades, que s’anirà configurant progressivament a partir de les diferents aportacions de grups visitants de totes les edats. Aquest espai estarà disponible perquè sigui consultable pel públic general que visita l’exposició de manera independent. Amb aquesta iniciativa es vol destacar i fer visible el paper actiu del públic en l’experiència artística. 

A més, l’exposició comptarà amb el cicle d’arts visuals La mirada desplaçada: visites expandides amb artistes que, comissariat per la investigadora i comissària Arola Valls, permetrà reflexionar sobre la multiplicitat de sensibilitats, canals perceptius i possibilitats imaginatives que s’activen quan entrem en un museu. Comptarà amb les artistes Vero Cendoya i Helena Vinent, la cineasta i mediadora cultural Laura Arensburg, el col·lectiu Desmusea i l’Institut del Temps Suspès.  A banda, tindrà lloc la proposta escènica El plural d’arbres és nosaltres, a càrrec de la Companyia La Tangenta, Aquest assaig escènic prova d’explorar què vol dir el “nosaltres” i de què està fet aquest vincle que ens uneix, amb el so com a hipòtesi. L’objectiu no és cap altre que estendre aquesta pregunta cap a la idea de vincle mentre posa en qüestió els mecanismes mateix de la teatralitat.