Anna Soldevila: «Escriure és una eina poderosa de reflexió vital»

En una societat cada vegada més longeva, la vellesa es revela no com una etapa de tancament, sinó com un temps fèrtil per a la introspecció, la creació i la transmissió. En aquest context, el Concurs de Relats escrits per persones grans que organitza la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb Radio Nacional de España i La Vanguardia, esdevé un valuós instrument per donar sentit a la vida, compartir coneixements acumulats i deixar un llegat. Parlem amb Anna Soldevila, doctora en Psicopedagogia, especialitzada en gerontologia educativa i educació emocional.

Com ajuda l’escriptura en la cerca de sentit durant la vellesa?

Durant la vellesa, escriure no és tan sols un acte creatiu, sinó una forma de reflexió vital; és una eina poderosa d’introspecció, elaboració emocional i afirmació personal. Revisar la vida viscuda per integrar l’experiència (retrospectiva existencial), ordenar records amb intenció i explorar qui has estat són formes profundes de reconèixer-se i de reafirmar la identitat personal. L’escriptura ajuda a donar coherència a les experiències, a integrar el que és dolorós i el que és gratificant, i també a mantenir activa la ment: la memòria, la imaginació, el llenguatge i l’atenció s’estimulen i generen benestar cognitiu i emocional.

Quin paper té l’escriptura en la transmissió de coneixement, experiències i valors acumulats?

L’escriptura converteix la memòria en una cosa tangible. Escriure permet recapitular l’experiència acumulada: sabers de vida, oficis, costums, decisions, principis ètics, tot el que no sol estar en els llibres, però que perviu en qui ho ha experimentat. Aquests textos —siguin diaris, cartes, contes, biografies, blogs o reflexions— són ponts entre èpoques. S’hi construeix un llegat emocional i intel·lectual que pot guiar els qui venen darrere i preservar històries que, si no s’escriuen, podrien desaparèixer. 

A més, el procés té beneficis per a ambdues parts: qui escriu se sent útil, reafirmat, amb propòsit i sentit de transcendència; qui llegeix rep ensenyaments i se sent més connectat i arrelat en la seva història familiar o col·lectiva.

Podem parlar d’aquesta transmissió com un llegat? Quins beneficis aporta?

Podem parlar d’un veritable llegat afectiu i cultural. La persona gran que escriu enforteix la seva autoestima, es reconeix com a portadora de saviesa i trenca la invisibilitat. Aquesta pràctica contribueix també a disminuir l’aïllament en oferir una via de comunicació valuosa amb altres persones. Per a les generacions següents, aquests relats són una font única d’identitat, pertinença i comprensió: cap enciclopèdia no pot igualar el que explica l’àvia sobre la guerra o el que escriu l’avi sobre com va conèixer l’amor.

Per què és important fomentar la creativitat durant tota la vida, especialment en la vellesa?

Fomentar la creativitat durant tota la vida i especialment en la vellesa no és un luxe, sinó un dret i una necessitat. La creativitat en aquesta etapa s’adapta, es torna més rica en matisos i es pot convertir en una forma de resistència vital. Crear una cosa nova, encara que sigui petita, genera satisfacció i enforteix l’autoestima. És també una manera de mantenir-se flexible mentalment, d’obrir camins expressius quan altres capacitats, com les físiques, comencen a disminuir. Escriure, pintar, cantar, inventar: tot és part de la mateixa energia vital que diu «encara soc aquí».

Quins reptes hi ha en el foment de l’escriptura en persones grans?

Moltes persones grans creuen que no tenen talent o que ja és tard per començar. Tenen por d’escriure malament, que les idees no surtin «boniques» o que ningú no les vulgui llegir. Experimenten la por del judici o de l’error. A això s’hi sumen limitacions físiques com ara vista cansada, mans tremoloses o fatiga, i també barreres culturals: no haver desenvolupat abans l’hàbit d’escriure, no tenir prou referents literaris o no saber manejar les eines tecnològiques actuals. 

Com els podem acompanyar per afrontar aquests reptes?

La clau és acompanyar sense imposar, crear espais segurs i sense judici on el fet d’escriure no sigui una obligació estètica, sinó un acte genuí d’expressió. És important normalitzar l’escriptura imperfecta: no es tracta de fer literatura premiada, sinó d’escriure amb el cor. De vegades, una carta a un net, una recepta comentada o una anècdota manuscrita tenen més valor que una novel·la.

També hi ajuden els petits desafiaments assumibles, com ara autopublicar un conte amb un grup d’escriptura o compartir textos en xarxes socials. Celebrar cada pas, per petit que sigui, reforça la motivació. I convé recordar que molts autors van començar a escriure tard. Les ajudes tècniques també compten: fer servir paper amb lletra gran, dictat assistit, correctors ortogràfics, eines digitals o fins i tot intel·ligència artificial per ordenar les idees.