Julio Gómez:  «Amb presència, compassió i espiritualitat, les persones moren millor»

Julio Gómez Cañedo és metge de cures pal·liatives a l’Hospital San Juan de Dios de Santurtzi (Biscaia) i dirigeix els equips psicosocials de Santurtzi i Àlaba del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”. El 2025, 66 equips amb més de 225 professionals a tot Espanya van acompanyar més de 80.000 persones amb malalties avançades i els seus familiars durant el procés i el dol. Segons el metge, tres de cada quatre persones que moren haurien necessitat cures pal·liatives. La mort de la seva filla li va ensenyar la importància de la presència, la compassió i l’espiritualitat.

Per què us vau fer metge? Quina va ser la vostra motivació?

Vaig tenir una vocació molt primerenca. Recordo que a l’escola, de petit, em van ensenyar el cos humà i me’n vaig enamorar. Va coincidir amb una època en què la meva àvia passava una ratxa molt dolenta de malalties i jo li deia: «Àvia, quan sigui gran seré metge i et curaré». Allà hi vaig trobar la meva llavor, que va anar creixent.

Com recordeu la primera vegada que vau veure morir un pacient?

Era a la Facultat de Medicina i era voluntari amb persones malaltes de sida. Es tractava de joves toxicòmans que eren en una casa d’acollida; era una època en què morien sis o set persones molt joves cada any. Aleshores em vaig adonar que aquella no era la medicina que m’ensenyaven a la facultat. Em va marcar molt.

La primera persona que va morir quan era a càrrec meu va ser al servei d’urgències. Va entrar una persona de més de 90 anys amb una situació cardíaca molt greu. Mentre li fèiem un electrocardiograma va morir. Va ser una experiència impactant, no traumàtica. Vaig tenir la sort de no estar sol, hi havia un company veterà que em va guiar en tot moment. Ja no vaig ser el mateix metge que havia començat la carrera, i vaig començar a aprendre de cadascuna de les persones que no curo, però sí que cuido i sano.

Què us va aportar la vostra experiència a l’Equador?

Vaig exercir la medicina en un entorn on hi havia precarietat i moltes morts evitables. El que vaig fer va ser desaprendre el que havia après per apropar-me a les persones, a la comunitat. Allà vam viure quatre anys i vam tenir dos fills. La meva segona filla va néixer amb una discapacitat severa. Ella em va ensenyar a cuidar quan una malaltia no és curable. I va ser des del 2003 que vaig començar a treballar a cures pal·liatives.

Què us va ensenyar el procés d’acompanyament fins al final de la vostra pròpia filla?

Tot. El màster en pal·liatius me’l va proporcionar ella, em va ensenyar el valor de la presència, del ser-hi sense més, perquè, amb el dany cerebral que tenia, la seva capacitat de comprensió cognitiva era mínima. Vaig aprendre el valor que té l’afecte, el contacte físic, la carícia…, el valor de la música. Em vaig trobar amb les claus fonamentals de la cura. I quan la meva filla mor, toca encaixar aquesta mort, la impotència, que no pots salvar el que estimes i que l’has de deixar marxar. I llavors va arribar el gran màster sobre el dol.

De tornada a Espanya des de l’Equador, que vau sentir?

En vaig preguntar quin era el meu lloc aquí. Em vaig apropar a l’Hospital San Juan de Dios de Santurtzi (Biscaia) i els vaig dir que el meu lloc eren les cures pal·liatives. Vaig començar com a voluntari per veure com funcionava el servei i llavors va sorgir la necessitat de crear un projecte per sortir a fora per atendre les persones a casa seva. Vam aconseguir el finançament i vaig tenir el meu primer contracte com a metge en aquest hospital. Era el 2003.

A quantes persones heu acompanyat al final de la seva vida?

En total fa 23 anys que soc a pal·liatius. Dec haver acompanyat una mitjana de 350 o 400 persones cada any. I no sols és la persona que es troba en el procés final, és la seva família; per cada persona n’hi ha quatre o cinc més que hi estan vinculades. Aquest acompanyament ha estat un espai d’aprenentatge per a mi, de créixer, de ficar la pota i de treure-la. Fins i tot de demanar perdó.

Com explicaríeu què és l’acompanyament?

Hem d’entendre aquest moment com qui té un ocellet a la mà: no es tracta de llençar-lo ni de retenir-lo. Només cal sostenir-lo fins que aquesta persona se’n va, encara que faci mal. Les persones que acompanyen s’han de permetre de sentir, sense pretendre que no et faci mal o que a vegades et sentis enfadat. Cal deixar que surtin els sentiments i acceptar. 

En aquest itinerari, l’ocellet ha de volar i la teva tasca no és impedir-ho. És un moment únic i, si pots, és millor no perdre-te’l. Hi ha gent que no es vol perdre l’instant de la mort, però l’acompanyament és molt més que això. Si has estat present en el procés, el teu ésser estimat no morirà mai sol, tot i que no hi siguis en aquest precís instant.

Per què és tan important morir acompanyat?

És important si la persona vol estar acompanyada. És a dir, tots donem valor a la relació i a la companyia. Però jo he vist persones que han aprofitat que no hi havia la seva família i han mort, o que esperen per marxar fins que arriba un familiar concret, o que marxen quan hi ha el familiar menys afectat per l’experiència. Científicament no ho puc demostrar, però he vist tants moments que tinc la sensació que el que mort també escull quan i amb qui.

Com els bebès senten la presència dels seus pares encara que estiguin dormint, al final també és important sentir que hi ha algú que t’estima i que està present. Un psiquiatra colombià deia que «és impossible acariciar sense acariciar-te», que és una experiència compartida. El mateix passa amb la presència, també és compartida. Jo estic present amb tu i estic connectat.

En una societat tan accelerada i individualista, hi ha més interès ara per aquest acompanyament, per estar present i durant més temps?

La gent en general hi vol ser, però a algunes persones el procés final se’ls fa llarg. L’ideal és que estiguin compassades la biologia i la biografia. Quan la biologia ha anat massa de pressa i la biografia no està llesta, et fas preguntes perquè no estaves preparat. Si la biologia va més a poc a poc, aquest temps es fa llarg. Una de les tasques de l’acompanyament és compassar biologia i biografia perquè no sigui una cosa inesperada ni abrupta.

Quin pes tenen en aquesta atenció a la persona amb una malaltia avançada els aspectes emocionals, socials i espirituals?

Quan la vida s’acaba i quan saps que la teva vida s’acaba afloren experiències i preguntes que no es resolen només per mitjà de la psicologia ni d’anàlisis ideològiques, cognitives o racionals. Apareixen preguntes com ara: per què m’he de morir?, per què ara?, per què aquesta injustícia si no he fet mal a ningú? I el mateix passa amb les persones que acompanyen: per què s’ha de morir?, per què el patiment i quin sentit té?

En el programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa” hem fet una deconstrucció d’aquesta espiritualitat: té a veure amb el reconeixement de si la meva vida va valer la pena, si em sento satisfet o estimat i estimant les persones que són importants en la meva vida, si em sento perdonat. També té a veure amb la transcendència, si queda alguna cosa quan jo marxi. 

Aquesta connexió i aquesta transcendència es poden anar elaborant perquè es produeixi una transformació en la persona que vagi més enllà de la mera acceptació de la mort. Només així, la persona pot començar a marcar com vol viure el camí que li queda.

Quina actitud han de prendre les persones que acompanyen?

Les persones que acompanyen no dirigeixen. Des de l’hospitalitat i la presència, i sense jutjar, el missatge ha de ser «Estic amb tu. No m’espanto ni t’abandono». I així, amb una actitud compassiva i de compromís, facilito que la persona faci passos en aquest caos. És quan arriba l’acceptació que es pot anar més enllà, al marge de si practiques o no una religió. El més important és facilitar que la persona tingui un lloc segur.

Heu dit que «no es pot acompanyar ningú a un lloc on no ens atrevim a entrar». No tots estem preparats per acompanyar?

Si no m’atreveixo a interrogar-me pels meus propis temors a la mort, per les meves pròpies pors al patiment, si no em treballo personalment, com estaré legitimat o capacitat per acompanyar un altre ésser humà?

Personalment s’han d’indagar les ferides, les pors i els dols. Acostumo a dir que l’acompanyament és com l’espeleologia: els experts diuen que en una cova sempre hi han d’entrar com a mínim dues persones i deixar l’avís que hi han entrat. El professional de pal·liatius en sap de coves, i t’ajudarà a trobar on has de posar el peu, et sostindrà quan rellisquis i t’orientarà cap a un determinat camí, però no coneix aquesta cova concreta perquè és teva. Per això, la primera cova que et toca transitar és la teva pròpia. Si no ho fas, gastaràs molta energia a defensar-te.

És per això que cal aprendre a parlar de la mort?

Si no parlem mai de la mort, quan arriba no tens eines per afrontar-la. I s’ha de fer amb naturalitat i normalitat. És la garantia més gran. Amb el programa impulsem els death cafes, trobades organitzades per l’hospital i dinamitzades per psicòlegs en les quals es parla de la mort. També funcionen els panells en espais públics on exposes el que t’agradaria fer abans de morir. Com que no hi ha temps per a tot, la idea és prioritzar, sobretot a una certa edat. Per a això serveix la mort, per viure amb més intensitat.

Quins són els principals reptes pendents en la gestió d’aquests processos de final de vida?

El repte principal és fer d’aquest moment una experiència saludable i no patològica. Les persones en dol que queden com a supervivents després de la mort d’un ésser estimat tenen moltes necessitats. 

El moment inicial després de la mort és un xoc, són moments d’explosió emocional o de més tancament personal. Que hi hagi persones que els permetin viure aquest procés com ho necessiten serà molt important. L’important és estar present. 

Cada vegada hi ha més consciència de la importància d’aquesta xarxa que reculli les persones que estan en dol, però encara hi ha gent que diu frases tipus «no ploris», «tranquil, era el millor que li podia passar«, «ja no patirà més»… Són frases fetes que et roben el dret sentir que et fa mal. La meva mestra de dol quan vaig fer la formació em va dir que, en tota la literatura mèdica, no hi ha ningú que hagi mort de deshidratació per llàgrimes.

Quin és el valor distintiu del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”?

Aquest programa és la resposta organitzada, eficaç i compromesa al patiment de les persones que afronten el final de la seva vida i el dels seus éssers estimats. Ens està permetent arribar a més del 30% de la població que a Espanya necessita aquesta atenció. Ja hi ha equips a totes les províncies d’Espanya. Estem demostrant que aquesta atenció és possible, que la gent millora en molts dels símptomes socials, emocionals i espirituals que es produeixen després d’una pèrdua o d’un procés de malaltia i que la gent mor millor.