thumb

Estàs llegint:

«Volem tenir una vida normal, per això ens agradaria quedar-nos a Espanya»

Irina Shumska i els seus dos fills adolescents Illia i Alosha.
Irina Shumska i els seus dos fills adolescents, Illia i Alosha.© Pedro Sánchez. Fundació "la Caixa"

«Volem tenir una vida normal, per això ens agradaria quedar-nos a Espanya»

El Molar

28.01.25

10 minuts de lectura
Recursos disponibles

Irina Xumska i els seus fills van arribar l'any 2022 a casa de l’Elena, el Jesús i l’Iker a El Molar. Van fugir d’Odessa (Ucraïna), després de mesos de bombardejos. Avui, gràcies al programa Estén la mà. Acull, aquestes persones acollides i acollidores han format una família més gran que s’ha acostumat a compartir i gaudir. «Ens agradaria quedar-nos a viure aquí i, quan acabi tot, viatjar un mes a la nostra ciutat per veure els amics i la família». 

Al municipi madrileny d’El Molar -de poc més de 8.000 habitants-, els germans Illia i Alosha Shumskii fan tocs amb la pilota sobre la gespa del camp del C. D. Molareño. Per a aquests adolescents, jugar a futbol ha estat l’eina d’integració principal des que van arribar a Espanya. Els ha servit, a més, per aclarir la ment i guardar dins del calaix, encara que sigui només una estona, el so de les sirenes antiaèries i els mals records. Ara fa dos anys, la seva mare, Irina Shumska, va agafar els dos nois i el gat, en Persik, i gairebé sense endur-se res van sortir d’Odessa. Després d’una odissea de setmanes van arribar a Espanya i, gràcies a l’Asociación Valdeperales i al programa Estén la mà. Acull, de la Fundació ”la Caixa”, van conèixer Elena Pavón, Jesús Díaz i el seu fill Iker (11 anys), la seva família acollidora. 

Tots sis, més el gos Martín i el gat Núvol -en Persik va morir fa un any-, han format una nova família. És un dels molts casos d’acolliment que s’han materialitzat des de la invasió russa el febrer del 2022. En tot aquest temps, Espanya ha atorgat protecció a gairebé 200.000 ciutadans d’Ucraïna: més del 60 % són dones, i més del 30 %, menors. «El que més trobo a faltar d’Odessa són els meus amics i la platja. A l’estiu hi anàvem cada dia, des de les deu del matí fins a les vuit del vespre», recorda l’Illia, que a finals de juliol farà 16 anys. El seu germà Alosha, que en té 14, fa que sí amb el cap. 

Gràcies al programa Estén la mà. Acull, de la Fundació ”la Caixa”, les dues famílies n'han format una de nova més gran.© Fundació "la Caixa"

Odessa, ciutat portuària del sud d’Ucraïna amb gairebé un milió d’habitants abans de la invasió, és famosa per la seva costa, la seva arquitectura mediterrània i la multiculturalitat. «M’encantaria que la guerra acabés aviat i poder anar tots junts a Odessa, acompanyar-los i conèixer totes aquestes coses que ens han explicat», diu Jesús Díaz, tècnic de sistemes en una empresa tecnològica de Madrid i convertit en «pare» acollidor. 

Carla López, treballadora social de l’Associació Valdeperales, entitat social col·laboradora amb el programa CaixaProinfància que fa més de tres dècades que treballa amb famílies i menors en situació de vulnerabilitat, reconeix que la convivència i la integració de la família d’Irina han estat tot un èxit «perquè la implicació de la família acollidora ha estat excepcional, s’han preocupat des del minut u pel seu benestar a El Molar». Però abans d’arribar fins allà van passar moltes coses. 

Bombes, refugis i viatge a Espanya

La Irina, divorciada, era entrenadora personal en un hotel i també monitora en una escola especial per a menors invidents d’Odessa. El 24 de febrer de 2022, dia de l’inici de la invasió, la ciutat va patir els primers bombardejos russos per mar i aire. A partir d’aquell moment, la rutina de la Irina i els seus dos fills va quedar trastocada. «Durant els primers quatre mesos, les sirenes començaven a sonar quan s’acostaven les bombes i havíem de córrer fins al passadís per si queia alguna cosa de l’edifici. Quan vam poder tornar a l’escola, cada vegada que hi havia bombardejos ens havíem de ficar en un búnquer», recorda l’Illia. 

La situació cada cop era pitjor. Una matinada, la Irina va despertar els seus fills per dir-los que no anirien a classe, que el pla era comprar provisions i anar a un refugi sense saber fins quan. Un matí van fer les maletes. «Vam agafar un tren i vam trigar dotze hores a arribar al nord d’Ucraïna, a una zona muntanyosa; vam dormir una mica a l’estació i l’endemà a la matinada vam pujar en un autobús i vam anar fins a Varsòvia, i després, un avió a Madrid». 

La família acollidora: Elena, Jesús i Iker.
La família acollidora: Elena, Jesús i Iker.© Pedro Sánchez. Fundació "la Caixa"

La trobada

Després de passar dos mesos al Centre de Recepció, Atenció i Derivació de Refugiats Ucraïnesos a Pozuelo de Alarcón (Madrid), el programa d’emergència de la Fundació ”la Caixa” va organitzar la trobada entre les dues famílies al local de l’Associació Valdeperales. «Les bones vibracions són importantíssimes», comenta la treballadora social, «però és essencial treballar els nervis i les expectatives. En aquesta primera trobada ens centrem a afavorir que es vegin, es coneguin, es facin preguntes, puguin compartir les normes i els hàbits de convivència, els horaris... Es passen molts nervis».   

I hi va haver química. «Recordo fins i tot com estàvem asseguts. En acabar, vam agafar les bosses, les maletes i el transportí del gat, ho vam ficar tot als dos cotxes i vam anar cap a casa, que ja estava preparada per rebre’ls», comenta Jesús. Durant els primers cinc mesos, la seva eina de comunicació va ser l’smartphone. «Quan ens assèiem per menjar deixàvem tots el mòbil damunt la taula amb el traductor activat», explica el fill gran de la Irina. L’àpat d’aquell primer dia van ser macarrons amb xoriç per a les dues famílies. Avui, l’Illia i l’Alosha parlen molt bé castellà, estudien al mateix col·legi de l’Iker a Alcobendas, centre que va decidir concedir-los una beca fins que acabessin els estudis. «Al principi, la Nelia, la professora de suport, tenia el seu despatx al costat de la sirena del pati i cada vegada que sonava ens espantàvem. Ens recordava Odessa», reconeix l’Alosha. 

L’Illia, pastisser, i l’Alosha, informàtic

La Irina ha trobat feina en el seu camp, com a entrenadora i monitora en un poliesportiu de Ciudalcampo, una urbanització a pocs quilòmetres d’El Molar. «Abans no ho pensava, però ara sí que m’agradaria quedar-me a viure a Espanya. Ara el principal és buscar un pis a prop de l’Iker, l’Elena i el Jesús. Volem continuar compartint i parlant», admet la Irina, que només té un desig: «Que s’acabi la guerra i es reconstrueixi la nostra ciutat i el país». 

Els dos adolescents han assumit del tot que el seu futur immediat és aquí. L’Alosha vol ser informàtic i desenvolupador web. «Bé, també m’agradaria ser futbolista». L’Illia, per la seva banda, vol ser pastisser -«fer cuina amb dolç»- i gestor d’empreses, tot i que ara el que l’estimula també és el futbol. Són admiradors del centrecampista Mikhailo Múdrik, del porter Andrí Lunin -aquesta temporada al Reial Madrid- i del davanter Artem Dovbic, tots de la selecció ucraïnesa. 

«Per a ells, el futbol ha estat una de les millors vàlvules d’escapament», aclareix Jesús. «El camp del Molareño s’ha convertit en un lloc on poden ser nois sense estar pensant en altres coses, si parlen espanyol o no...; només en una pilota i en els companys». 

Illia i Alosha juguen amb Iker a futbol, ​​una de les vies d'escapament.
Illia i Alosha juguen amb Iker a futbol, ​​una de les vies d'escapament.© Pedro Sánchez. Fundació "la Caixa"

L’impacte de la guerra els va portar a l’acollida

L’Elena i el Jesús no oblidaran mai aquelles primeres imatges d’Ucraïna després de la invasió russa. Els va marcar veure famílies i famílies que deixaven casa seva i un grup de nens d’un orfenat que pujaven en un avió militar espanyol per sortir d’aquell infern. «Al començament de la guerra, l’únic que sabia d’Ucraïna era que no pertanyia a la Unió Europea, on era al mapa, com era la bandera i quina era la capital. Res més. Però en veure les imatges vaig pensar que teníem lloc de sobra a casa i que podíem donar un cop de mà», ens diu Jesús Díaz, que viu amb la seva família als afores d’El Molar, en una zona de cases individuals de pedra i maó amb terreny i jardí. 

Va ser aleshores que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, i la Fundació ”la Caixa” van posar en marxa un web per canalitzar totes les gestions d’acollida. A l’Asociación Valdeperales es van iniciar els tràmits amb la família del Jesús: primer una entrevista online, després converses per saber si volien continuar endavant i al final una visita més personal. «Ens van dir que érem aptes i havíem d’esperar. Quan ens van explicar que era una mare amb dos adolescents vam pensar que era una edat complicada». Però tot ha anar millor del que pensaven. 

Valdeperales és una de les entitats col·laboradores del programa Estén la mà. Acull, que la Fundació ”la Caixa” va posar marxa per afavorir la inclusió a Espanya de persones refugiades. Actualment, aquest programa es desplega a Barcelona i Madrid, i proposa que aquestes famílies fugides de conflictes als seus països puguin conviure amb famílies espanyoles durant sis mesos com a pas previ a la seva integració plena en la societat. L’Asociación Valdeperales s’ha fet càrrec de l’acollida de 60 famílies ucraïneses i ara ha començat aquesta mateixa tasca amb persones refugiades que procedeixen d’altres països. 

«Fer-ho tot més fàcil»

«La nostra intenció era que aquesta acollida no fos només donar-los una habitació per dormir. Des del primer dia vam intentar fer-ho tot conjuntament. Hem passat de ser tres a ser sis, i ho fem tot junts. Ser aquí i estar sols no té sentit. Així que vam decidir menjar junts, anar junts a un aniversari, fer una excursió...». El Jesús és conscient que la Irina, l’Illia i l’Alosha no tenien l’obligació d’estar sempre contents. «Podien estar enfadats amb la vida. No venen de turistes i podia ser comprensible que estiguessin incòmodes. De sobte vaig veure que es relaxaven, que ocupaven el sofà. Van veure que els volíem donar suport i que érem allà per fer-ho tot més fàcil». 

El que al principi es va sentir més estrany va ser l’Iker. «No volia que ningú vingués a casa i menys si eren nadons; fan molt escàndol. Quan em van explicar que eren una mica més grans que jo, vaig dir “d’acord”. Ara ens portem molt bé, amb les baralles normals, com passaria amb qualsevol germà. A més, he après què vol dir tenir germans perquè jo soc fill únic». 

Les dues famílies posen juntes a la casa de El Molar, Madrid.
Les dues famílies posen juntes a la casa de El Molar, Madrid.© Pedro Sánchez. Fundació "la Caixa"

De la fase d’adaptació als plans de futur

La fase d’adaptació, com reconeix Carla López, de l’Asociación Valdeperales, és la més complicada. «Acostuma a allargar-se un parell de mesos i és quan les famílies es coneixen, veuen les rutines de cadascuna, en quines coses coincideixen més i en quines menys. Les famílies acollidores normalment tenen moltes ganes d’ajudar, ho volen tot i de seguida, i moltes vegades les hem de frenar una mica. El més important és que les persones que han sortit d’una guerra se sentin bé i tranquil·les. No cal gaire més», comenta. 

Aquest estiu aniran tots amb avió a Tenerife per passar-hi uns dies. L’Illia i l’Alosha tornaran a veure el mar, a jugar amb l’Iker a pilota a la sorra. «M’agradaria quedar-me a viure a Espanya i tornar un mes a l’any a Odessa per veure el meu oncle, la meva àvia i els meus amics», assegura l’Illia mentre dona un cop d’ull a TikTok, on munta vídeos de riure amb els seus tres millors amics, dos nois espanyols i un de peruà. 

Dos anys després d’haver aterrat a El Molar, la por s’ha tornat calma, tranquil·litat. Els dos germans ucraïnesos encara se sorprenen amb les festes als pobles, el metro, els amics, els àpats. La truita de patates i la paella els encanten. «No ha estat fàcil, però hem de viure, tenir una vida normal i tirar endavant», confessa la Irina mentre mira somrient i orgullosa els seus fills. La seva pròxima missió: trobar un pis a prop de casa de l’Elena, el Jesús i l’Iker. «Volem estar a prop per poder continuar parlant i compartint. És difícil, però volem estar al seu costat».