El sud d’Europa s’enfronta al repte de la monoparentalitat

A l'acte de presentació de l'estudi han assistit la consellera per a la Igualtat i el Benestar Social de la Junta de Andalucía, Micaela Navarro; el director general de l'Obra Social ”la Caixa”, José F. de Conrado; el director territorial de ”la Caixa” a Andalusia, Manuel Romera; i un dels autors de l'estudi i catedràtic de la Universitat de Barcelona, Lluís Flaquer.

L'objectiu de l'estudi és oferir una radiografia de les famílies monoparentals, retratar la seva fisonomia i donar un diagnòstic de la seva realitat. No només recull una anàlisi de les condicions de vida dels pares i les mares que tiren endavant llars monoparentals, sinó sobretot, dels nivells de benestar i les perspectives futures que tenen els fills que viuen en aquestes famílies. Els professors Lluís Flaquer, Elisabet Almeda i Lara Navarro, els tres autors de l'estudi, analitzen així la vinculació entre monoparentalitat i pobresa infantil.

Els autors constaten un increment generalitzat del risc de pobresa infantil als països desenvolupats i a Europa en particular. La proporció de nens que viuen en la pobresa ha augmentat en 17 dels 24 països de l'OCDE per als quals es disposa de dades. Grècia, Itàlia, Portugal, el Regne Unit, Alemanya i Irlanda són els països de l'Europa dels quinze amb taxes de risc de pobresa infantil que superen el 20%. A Espanya, aquesta taxa se situa en el 19%, però les dades més recents mostren que la pobresa infantil està escalant posicions en el nostre país i tendeix a allunyar-se de la mitjana comunitària.

Pobresa infantil

La lenta adaptació de les polítiques socials dels Estats a les noves situacions familiars està provocant un augment de les taxes de pobresa infantil. Així, les llars sense fills dependents presenten una taxa de risc de pobresa del 18,9%, mentre que a les llars en què hi ha fills a càrrec aquesta taxa s'eleva fins al 22,7%. Entre les llars amb fills a càrrec també hi ha diferències considerables, tot i que destaca una dada significativa: les llars formades per una sola persona adulta amb fills dependents, és a dir, les monoparentals simples, presenten una taxa de risc de pobresa del 40,3%.

Actualment, a Espanya hi ha al voltant d'1.400.000 llars monoparentals, que representen el 10% de les llars espanyoles. Durant el període 1991-2001, les llars monoparentals van créixer pràcticament un 50%. En el 80% d'aquestes llars monoparentals, el progenitor que està a càrrec és la mare. Atès que, tant a Espanya com en molts altres països, les taxes d'atur, de temporalitat i de precarietat laboral afecten més les dones que els seus congèneres masculins, i a més els seus salaris i els nivells de protecció social de què gaudeixen són inferiors, les probabilitats de caure en la pobresa que presenten les llars monoparentals formades per dones i fills són molt més elevades que les de la resta de llars. En molts d'aquests casos, l'accés a serveis infantils assequibles determina l'oportunitat de les dones de poder permetre's una feina a temps total.

Estem davant d'un canvi de tendència que no ha tingut prou resposta en les polítiques de protecció social: "les famílies nombroses amb fills a càrrec, que tradicionalment havien estat relacionades amb elevats nivells de pobresa, tendeixen a cedir el pas a les famílies monoparentals", segons el que indica l'estudi.

Els menors que es troben en situacions de pobresa en determinades etapes crítiques de la seva formació pateixen dèficits cognitius i un baix rendiment escolar. Segons diverses investigacions, "és molt més probable que els nens que creixen en famílies pobres percebin en el futur salaris baixos, es vegin afectats per l'atur i pateixin problemes de salut en la seva vida adulta i que, a més, transmetin als seus fills aquesta escassetat d'oportunitats".

Així doncs, no és estrany que les llars monoparentals siguin les que actualment presenten les taxes de pobresa més elevades en el continent. Aquesta taxa se situa en el 35% a l'Europa dels quinze, mentre que a Espanya sobrepassa el 40%. De fet, una de cada tres llars monoparentals del nostre país ha de passar l'any amb uns ingressos inferiors als 9.000 euros. Alguns països, com ara Luxemburg, Dinamarca, Finlàndia o Irlanda, dediquen més del 10% de la despesa social total a polítiques de suport a les famílies. La mitjana europea és del 8%. Espanya és l'últim per la cua, per darrere de Portugal, Bèlgica o Grècia, i amb prou feines hi dedica el 2% del total, quatre vegades menys que la mitjana comunitària.

La relació entre la despesa pública en família i fills i la taxa de risc de pobresa infantil, segons reflecteix l'estudi, és inversament proporcional. Així, s'aprecia que als països nòrdics s'estableix una forta associació entre una elevada despesa en família i fills i unes baixes taxes de pobresa infantil, mentre que als països del sud d'Europa les taxes més baixes de despesa en família i fills es corresponen amb els índexs més elevats de pobresa infantil. A més, a això s'hi afegeix l'escassa proporció de menors que deixen d'estar en situació de risc de pobresa gràcies a les ajudes de l'Estat. A Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, l'acció benefactora dels recursos públics no arriba en cap cas al 15% dels menors en risc, mentre que a països com Suècia, Dinamarca o Finlàndia, entre el 65% i el 75% dels menors en situació de pobresa potencial eludeixen aquest risc gràcies a les ajudes de l'Estat.

L'estudi conclou que, encara que se sap que l'augment de la pobresa infantil es pot relacionar amb la inestabilitat matrimonial i el creixement de la monoparentalitat, seria un error estigmatitzar els pares i les mares que trien aquesta opció i no centrar-se a millorar les polítiques socials orientades a aquests col·lectius. Així doncs, el problema no està en l'evolució de la societat, sinó en la reforma molt limitada de les polítiques socials respecte d'aquesta evolució. Precisament la manca de resposta a aquest desafiament és la culpable de l'increment alarmant de pobresa infantil que pateixen una bona part dels països de l'OCDE, i particularment Espanya.

En aquest camp ens hi juguem molt, ja que els nens pobres solen generar nuclis familiars pobres i d'aquesta manera entren en un cercle viciós del qual és difícil sortir. "Qualsevol mesura que aconsegueixi reduir la pobresa infantil no només representa una inversió essencial en el destí dels menors, sinó també en el futur benestar col·lectiu de tota la ciutadania".