«La família espanyola davant l’educació dels seus fills»

L'estudi La família espanyola davant l'educació dels seus fills és el cinquè volum de la Col·Lecció d'Estudis Socials de la Fundació ”la Caixa”, una col·lecció que té com a objectiu contribuir al debat, a l'anàlisi i a la divulgación¡ de qüestions de gran transcendència a la nostra societat.La publicació La família espanyola davant l'educació dels seus fills, ha estat dirigida pel catedràtic de sociologia de la Universidad Complutense de Madrid Víctor Pérez-Díaz, i hi han intervingut, a més, Juan Carlos Rodríguez, professor de sociologia també de la Universidad Complutense, i Leonardo Sánchez Ferrer, professor de ciència política de la Universidad de Burgos.COL·LECCIÓ D'ESTUDIS SOCIALS1. La immigració estrangera a Espanya. Els reptes educatiusEliseo Aja, Francesc Carbonell, Colectivo Ioé, Jaume Funes i Ignasi Vila2. Els valors de la societat espanyola i la seva relació amb les droguesEusebio Megías, Domingo Comas, Javier Elzo, Ignacio Megías, José Navarro, Elena Rodríguez i Oriol Romaní3. Les polítiques familiars en una perspectiva comparadaLluís Flaquer4. Les dones joves a EspanyaInés Alberdi, Pilar Escario i Natalia Matas5. La família espanyola davant l'educación dels seus fillsVíctor Pérez-Díaz, Juan Carlos Rodríguez i Leonardo Sánchez FerrerLa família espanyola davant l'educació dels seus fillsVíctor Pérez-Díaz, Juan Carlos Rodríguez i Leonardo Sánchez Ferrer(Fundació ”la Caixa”, Barcelona, 2001)Aquest llibre vol plantejar un doble canvi en el debat sobre l'educació dels nens i adolescents a Espanya, de manera que un dels seus continguts principals sigui la relació entre el sistema educatiu i la formació d'un ordre de llibertat, i que l'equilibri entre les diferents parts canviï per donar més importància a les famílies, però també per poder exigir-los (com a contrapartida) un grau més alt de responsabilitat.Componen el llibre dues peces: la primera estudia l'evolució del debat públic a Espanya i als països del seu entorn; la segona analitza sistemàticament una enquesta a pares i mares d'alumnes de l'ensenyament obligatori a Espanya.El debat públic sobre educació a EspanyaDes dels anys seixanta, la discussió pública internacional transcorre des de la preocupació per la relació entre sistema educatiu i creixement econòmic i la reducció de la desigualtat, passant per la recuperació de la qualitat de l'escola pública —menyscabada per l'aplicació d'algunes de les mesures orientades a reduir la desigualtat social—, fins a la insistència en la rellevància d'una autèntica capacitat d'elecció escolar —davant l'elusió del concepte de qualitat—, com a revulsiu de sistemes públics que rendeixen per sota dels que és desitjable, la qual cosa implica un indici de la recuperació del tema de l'ordre de llibertat com a tema central.El debat públic espanyol i les reformes educatives a Espanya han anat acompanyant el debat internacional en aquest camí, però amb ritmes i característiques pròpies (en part, compartides amb altres països europeus, i no tant amb els Estats Units). D'una banda, ha estat un debat pobre i poc exigent en els raonaments i en les dades, polititzat i tardà respecte de l'internacional. Bona part dels consensos obtinguts s'han aconseguit gràcies a augments de la despesa pública, i s'han eludit temes que en països punters s'han considerat centrals. D'altra banda, hi trobem elements prometedors: temptatives d'experimentació local amb xecs escolars, estímuls a l'elecció entre instituts públics, la discussió sobre les humanitats, freqüents al·lusions a la «qualitat» de l'educació, esforços d'algunes institucions per oferir indicadors fiables del rendiment escolar, i cada cop més receptivitat a les experiències internacionals.Actituds i comportaments dels paresPerquè la recuperació actual del principi de llibertat sigui efectiva, els pares han d'assumir realment la seva responsabilitat educativa. L'enquesta permet estudiar el grau d'aquesta assumpció de responsabilitat. L'enquesta es va fer a una mostra d'uns 2.500 pares i mares d'estudiants de primària i ESO, entre maig i juny del 2000.En termes generals, els pares reconeixen la seva responsabilitat en l'educació dels fills, però, a l'hora de la veritat, es mostren poc disposats a exercir-la directament i molt a delegar-la en l'escola. De fet, les seves actituds són, sovint, relativament incoherents.Els pares es mostren satisfets dels professors dels seus fills i de la contribució dels col·legis a la seva formació. Valoren ambients escolars de «convivència sense estrès», en lloc d'ambients amb dosis més grans d'«emulació i competició». Volen que els seus fills passin la major part del temps a l'escola, i quan són a casa actuen com si no els importés que els seus fills dediquin una bona part del seu temps a veure la televisió, fins i tot amb un televisor per al seu ús exclusiu; i això, tot i que sembla que hi ha una relació inversa entre resultats escolars i consum televisiu. Volen més temps per a totes les assignatures, cosa que vol dir que implícitament sol·liciten una prolongació de la jornada escolar anual. En concret demanen, en termes relatius, més anglès i informàtica, disciplines aparentment més adequades a la nova economia global i a les noves tecnologies, però descuren les ciències naturals i les matemàtiques, que són, en gran mesura, les veritables bases d'aquesta nova economia. L'interès que tenen per les humanitats és moderat.A pesar de la satisfacció que senten pel col·legi dels seus fills, la majoria de pares i mares reconeixen la necessitat de millora de l'ensenyament públic. Volen un augment dels fons per a l'ensenyament públic, però no estan disposats a pagar més impostos. Donen suport a l'escolarització obligatòria fins als setze anys, tot i que dubten dels efectes que aquesta pot tenir, ja que això provoca que adolescents poc motivats per a l'estudi hagin de seguir dins el sistema. Es declaren contraris a reformes que qüestionin l'statu quo de l'ensenyament obligatori, tot i que són partidaris d'introduir mecanismes de quasi-mercat, com el xec escolar (i pretenen mantenir les dotacions dels centres públics que no millorin). Els pares volen més mercat en la contractació de professors (fins i tot que els directors de centres puguin acomiadar els incompetents), però no en la selecció dels alumnes. També són contraris a permetre experiències com la de l'escolarització a casa.L'enquesta mesura no solament les actituds dels pares, sinó també els seus comportaments. El grup de pares no és homogeni; n'hi ha tres tipus. Més de la meitat dels pares no escull centre per al seu fill («no electors»). En alguns casos només tenen accés a un centre públic (sobretot en les poblacions petites). També estan condicionats pels límits legals i reglamentaris a l'elecció dins del sistema públic, que fan gairebé impossible portar els fills (sense trucs) a un col·legi públic fora de la zona que li correspon a la família per la seva residència. Molts ni tan sols es mostren en disposició de buscar més enllà d'aquesta zona. Gairebé tots aquests pares duen els seus fills a centre públics, i la mitjana del seu estatus socioeconòmic és mitjà / mitjà-baix.Gairebé un terç («electors tous») dediquen una mica d'esforç a la recerca de col·legi, transcendeixen en part el criteri de proximitat, aposten més pel de qualitat i acaben escollint, molt sovint, un col·legi concertat, o no escollint el col·legi públic que els correspondria per residència. Probablement aquesta recerca de qualitat es basa, en gran part, en la recerca d'un determinat ambient escolar, en general d'un col·legi sense gaire presència de joves conflictius o d'immigrants. La mitjana de l'estatus socioeconòmic d'aquest grup és mitjà / mitjà-alt.La resta («electors exigents») consideren fonamental l'elecció de centre i hi inverteixen el màxim d'energies i recursos. Escullen centres privats, de pagament, en una proporció molt superior a la dels altres dos grups. Predomina en aquest grup l'estatus mitjà-alt / alt. De tota manera, els primers i els segons diuen que, si poguessin, escollirien potser escola privada.En general, aquesta generació de pares està bastant satisfeta amb el funcionament del sistema educatiu. Què hi ha darrere d'aquesta satisfacció? Un nivell d'exigència molt modest. Respecte dels estudiants d'ESO, els pares més satisfets són els que tenen fills que suspenen tres assignatures o menys. El seu raonament implícit és el següent: «Si el meu fill va aprovant, tot està bé; podrà fer el batxillerat en dos anys, anar a la universitat i treure's la carrera, com tothom». Els pares dels que suspenen quatre o més assignatures són els menys satisfets, però pràcticament ja han llançat la tovallola. D'altra banda, són els més proclius a reformes radicals, com la de treure el nen del col·legi públic i, gràcies a un xec escolar, dur-lo a un col·legi privat per veure si d'aquesta manera solucionen el problema. El problema és que el que signifiquen els aprovats i les qualificacions de les assignatures depèn dels nivells d'exigència. L'alumnat pot tenir més bones notes i, en canvi, aprendre menys que generacions anteriors perquè han caigut els nivells d'exigència. D'altra banda, les qualificacions diuen molt poc sobre com respon el sistema educatiu a les tasques que li solen encomanar: el conreu de diverses facetes de la intel·ligència individual, la formació de treballadors i professionals o la formació de ciutadans.Fins ara, l'statu quo escolar s'ha mantingut bastant estable, però es pot posar en qüestió en el moment en què els espanyols es facin més autoexigents i una mica més coherents tant en la discussió pública com en les reformes educatives.