Amb motiu de l’arribada de ”la Caixa” a la Xina, SM els Reis d’Espanya inauguren a Pequín una exposició de la Col·lecció d’Art Contemporani de l’entitat

Amb motiu de l'arribada de ”la Caixa” a la Xina, Ses Majestats els Reis d'Espanya Joan Carles I i Sofia; el president de ”la Caixa”, Isidre Fainé, i el director general de l'Obra Social ”la Caixa”, Josep F. de Conrado, han inaugurat avui en el Beijing Art Museum of Imperial City una mostra de la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”. Aquest fons és punt de referència del col·leccionisme, ja que ha aconseguit reunir una magnífica representació dels artistes internacionals més destacats dels últims trenta anys. L'exposició consta de 15 importants instal·lacions, pintures, vídeos i fotografies d'artistes de gran renom internacional que aborden l'art com a part de la nostra experiència de la realitat. Els artistes representats són Antoni Tàpies, Sigmar Polke, Gerhard Richter, Miquel Barceló, Carlos Amorales, Andreas Gursky, Joan Hernández Pijuan, Jonathan Lasker, Miquel Navarro, Soledad Sevilla, Juan Uslé, Óscar Muñoz, Javier Baldeón, Jiri Georg Dokoupil i Javier Peñafiel.

L'exposició es podrà visitar en el Beijing Art Museum of Imperial City de la Xina, del 28 de juny al 23 d'agost de 2007.

La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, ”la Caixa”, va néixer fa més de cent anys amb l'objectiu d'atendre les necessitat de les persones en una doble direcció. D'una banda, donar resposta a les demandes financeres dels ciutadans. De l'altra, contribuir a resoldre les problemàtiques socials tot aportant una millora de la vida col·lectiva. Al cap d'un segle, aquest compromís roman vigent i, en els llocs on l'entitat duu a terme la seva activitat financera, promou, a través de la seva Obra Social i Cultural, iniciatives adreçades a acostar les diferents manifestacions artístiques a tots els ciutadans, fomentar el desenvolupament del territori i evitar l'exclusió dels sectors més desafavorits de la població.

”la Caixa” és avui la tercera entitat financera d'Espanya i la primera caixa d'estalvis d'Europa. Compta amb 12 milions de clients i la xarxa de sucursals bancàries més nombrosa d'Espanya, formada per més de 5.200 oficines. Amb motiu de l'obertura de la seva primera oficina a la Xina, ”la Caixa”, a més d'estendre la seva activitat financera al país asiàtic, inicia la internacionalització de la seva Obra Social, un dels seus signes d'identitat més importants. L'Obra Social ”la Caixa” és la primera fundació privada d'Espanya, la tercera d'Europa i la sisena del món per volum de pressupost.

Al llarg del 2007, ”la Caixa” destinarà a la seva Obra Social 400 milions d'euros, a fi de satisfer les necessitats de la societat actual. Aquesta xifra suposa un 25 % del benefici recurrent generat en l'exercici de l'activitat financera. Les famílies en situació de pobresa, els joves, els immigrants i les persones amb problemes per accedir al mercat laboral són alguns dels col·lectius beneficiaris de les iniciatives de l'Obra Social ”la Caixa”. La protecció del medi ambient, el suport a l'educació i al divulgació de la cultura i del coneixement com a instruments de creixement de les persones són altres línies de treball impulsades per l'entitat financera a través de la seva Obra Social.

En l'àmbit artístic, la Fundació ”la Caixa” gaudeix d'un reconegut prestigi internacional. La inauguració en el Beijing Art Museum of Imperial City de l'exposició Col·lecció d'Art Contemporani Fundació ”la Caixa”. Visions i expressions representa l'obertura de la primera mostra organitzada per l'Obra Social ”la Caixa” fora d'Espanya i respon a l'objectiu d'internacionalització de ”la Caixa” i, en conseqüència, de la seva Obra Social i Cultural.

La Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”

L'Obra Social ”la Caixa” va crear, el 1985, la Col·lecció d'Art Contemporani Fundació ”la Caixa”, i fins avui ha reunit un conjunt d'obres clau de l'art nacional i internacional dels últims trenta anys, que l'han convertit en un referent en l'escena artística del país i en un testimoni de la riquesa i la complexitat de la creació artística actual. Les més de set-centes obres que la integren, tant d'artistes plenament reconeguts com de joves creadors que plantegen noves direccions per a l'art del futur, no sols recullen la memòria històrica de l'art mundial de les últimes dècades, sinó que també ofereixen una àmplia visió de les tendències contemporànies a partir d'artistes clau. La Col·lecció, consolidada com un projecte obert i sensible a les propostes de l'art, també es defineix per la seva interacció amb el públic, a través d'exposicions antològiques, seleccions temàtiques i activitats diverses. Amb aquesta Col·lecció, l'Obra Social ”la Caixa” participa, amb la cessió de les seves obres, en nombroses exposicions internacionals organitzades pels museus més prestigiosos del món.

Visions i expressions mostra com els artistes expressen de manera diversa la seva experiència de la realitat i la seva visió del món amb una varietat de suports, des de la pintura i la fotografia fins al vídeo i la instal·lació. La pintura expressionista dels anys vuitanta es confronta amb les visions més actuals d'un món fragmentat, mediatitzat i fràgil, que s'enfronta a una crisi d'identitat i a ràpids canvis de valors culturals. La creació estètica opera des d'infinits detalls, aparents i irrellevants. Expressions que sorgeixen de la privacitat, de les emocions íntimes o de l'experiència de la vida moderna es revelen com un petit gest, amb abstraccions o figuracions a partir d'imatges, símbols i tècniques, o amb representacions del món real o d'un de fantàstic. Aquesta exposició s'ha dissenyat com un espai sensible que proposa una percepció poètica i simbòlica de la realitat, però també una reflexió crítica de la nostra relació amb el món.

Carlos Amorales (Mèxic DF, 1970)

Useless Wonder, 2006. Videoprojecció de 2 canals. 8 min.

Carlos Amorales és un dels creadors més singulars de la nova generació d'artistes mexicans. Treballa amb nombroses disciplines, que inclouen escultures, performances, fotografia, vídeos i dibuixos. El 2003 va fundar un estudi d'animació a la ciutat de Mèxic, amb la participació de dissenyadors, grafistes i músics, on va començar a produir els seus vídeos d'animació. Useless Wonder és una projecció doble sobre una pantalla suspesa en el centre de la sala, que combina imatges gràfiques del món animal i humà amb formes abstractes. Ocells negres, figures femenines embarassades, simis amb caps de calaveres i teranyines evoquen estats de fecunditat, parasitisme i entropia alhora. El ritme d'una música espectral fa més densa l'atmosfera d'una ambigua amenaça que sembla afectar un món a punt de patir un canvi radical.

Miquel Navarro (Mislata, València, Espanya, 1945)

Des de la terrassa, 1985-1986. Zinc i ceràmica refractària. 225 × 200 × 600 cm

El 1973, Miquel Navarro inicia la que serà la seva gran aventura escultòrico-arquitectònica: la ciutat, situada a cavall de la fantasia, el futurisme i la ciutat del passat. Des de la terrassa està formada per un conjunt de peces de diferents mides i altures que evoquen la vista aèria d'una gran ciutat. Les dues parts de l'obra, realitzades amb diferents materials (d'una banda, amb la calidesa de l'argila i, de l'altra, amb la fredor del zinc i el plom), juntament amb l'ordenació de les seves peces, suggereixen les tensions d'integració entre el que és nou i el que és vell, la fragilitat i el poder, l'integrat i el residual.

Sigmar Polke (Olenisca, Polònia, 1941)

Mephisto, 1988. Tècnica mixta sobre tela. 225 × 305,5 cm

La pintura de Sigmar Polke s'ha caracteritzat des dels anys setanta per la seva excepcional inventiva en recursos estilístics i tècnics, i per impulsar una relectura crítica i irònica dels ideals del passat i dels mateixos discursos de l'art contemporani. Aquesta obra, titulada Mephisto, pertany a l'època en què l'artista va començar a interessar-se pels incidents derivats de l'atzar i pel comportament químic dels materials, a fi de revelar-ne el costat desconegut i permetre que ells mateixos recreessin el clima emocional de l'obra.

Gerhard Richter (Dresde, Alemanya, 1932)

St. Bridget (653-3), 1988. Oli sobre tela. 200 × 260 cm

Gerhard Richter és un dels artistes més reconeguts. Està considerat un pintor conceptual, les obres del qual són declaracions sobre la idea de pintura. St. Bridget pertany a un grup de quatre pintures abstractes conegudes com els Quadres de Londres, i el seu títol pren el nom d'una de les diferents capelles de l'Abadia de Westminster. Es tracta d'una pintura que sorgeix d'experiències, associacions i records de la ciutat després de visites successives. Com en la majoria de les seves pintures abstractes, l'artista superposa diverses capes de pintura de diferents colors, que estén amb breus moviments d'espàtula i que revelen diferents brillantors i colors ocults. L'aspecte final és paisatgístic, gairebé monetià, tot i que la preocupació de l'artista no és la incidència de la llum a la natura.

Miquel Barceló (Mallorca, Espanya, 1957)

Une poignée de terre, 1989. Tècnica mixta sobre tela. 230 × 285,5 cm

Miquel Barceló és un dels artistes més coneguts de la pintura espanyola des dels anys vuitanta. A la seva obra hi ha representats els grans temes de la pintura clàssica, amb una experimentació constant d'una gran varietat de materials i procediments pictòrics. A finals del 1987 es va traslladar a Mali (Àfrica), vivència que havia de marcar la seva trajectòria artística, en què va sotmetre la seva pintura a un procés de depuració iconogràfica i matèrica. A Une poignée de terre s'aprecia l'herència dels seus primers paisatges; uns paisatges espirituals de gran fisicitat, que ara s'han convertit en imatges d'absència. La pintura crea una membrana de relacions orgàniques entre color, llum i ombra, que confereix a l'obra la memòria del temps, de la vida i la mort, del més essencial de l'existència.

Andreas Gursky (Leipzig, Alemanya, 1955)

Hong Kong Shanghai Bank, 1994. Fotografia en color

La primera impressió que produeixen les fotografies d'Andreas Gursky és d'ordre. La majoria de les seves obres revelen una gran tensió entre l'aparent racionalització de l'espai visual, tractat gairebé com una abstracció formal, i l'activitat de l'ésser humà que l'organitza i ocupa. Hong Kong Shanghai Bank és una imatge nocturna de l'edifici construït per Norman Foster, en què l'artista ha posat l'èmfasi en la tensió entre la macroestructura de l'arquitectura i la microestructura del treball individual en el banc.

Javier Baldeón (Ciudad Real, Espanya, 1960)

El mundo 1, 1993. Fotografia cibachrome en color. 140 × 110 cm

Javier Baldeón pertany a un grup d'artistes que, des de la pintura, ha abordat el problema de la representació i que té una obra difícil d'encasellar en les classificacions tradicionals. A partir dels anys noranta, va començar a fer treballs fotogràfics i ha continuat la seva pràctica artística cultivant la pintura i la fotografia. El mundo 1 és una fotografia de la Terra que, més que no pas representar el globus terraqüi, simbolitza un món personal format per diversos hàbitats.

Javier Peñafiel (Saragossa, Espanya, 1964)

Maltrato, 1999. Videoprojecció sonora. 19 min

Maltrato és una videoprojecció que, com un trompe-l'oeil, mostra un fris de flors que a poc a poc és destruït. Les flors, imatge arquetípica que associem a la sensació de plenitud i bellesa de la vida, són aquí metàfora de les nostres aspiracions personals i de la confiança que dipositem en la cultura com una protecció que construïm en el món i que, tanmateix, és maltractada constantment. Peñafiel no pretén ser tremendista, no dramatitza, però, sota la subtilesa d'aquesta obra, es fa palesa una forta càrrega irònica i violenta que ataca el nostre imaginari emocional.

Óscar Muñoz (Popayán, Colòmbia, 1951)

Re/trato, 2003. Videoprojecció. 29 min 15 s

Les obres d'Óscar Muñoz fan palesa la impossibilitat d'assolir una identitat permanent en aquest món. Re/trato és un vídeo en bucle que ens mostra la mà de l'artista intentant sense descans dibuixar el seu autoretrat. La seva tasca, malgrat la constància, mai no pot ser finalitzada. El pinzell dibuixa amb aigua sobre una llosa escalfada pel sol. De manera inevitable, els trets del seu rostre s'evaporen i la seva imatge s'esvaeix una vegada darrere l'altra. Com en el mite de Narcís, l'artista s'ha condemnat a assolir una cosa impossible. La seva identitat és efímera, com sembla que ho és tot en aquesta vida.

Jonathan Lasker (Jersey City, Nova Jersey, EUA, 1948)

Natural Order, 1993. Oli sobre tela. 196 × 244 cm

L'obra de Lasker sorgeix d'un procés conceptual complex sobre els fonaments de la pintura i els seus components específics. D'una banda, desenvolupa les convencions de la pintura de la modernitat pel que fa a les relacions entre figura i fons, profunditat i pla, il·lusionisme i realitat, mentre que, de l'altra, tracta les seves figures com a imatges metafòriques que estimulen la memòria i la fantasia. Les formes compactes que traça amb un gruix notable de pintura, i que superposa a trames laberíntiques de línies dibuixades, articulen una estructura espacial que pot ser vista simultàniament com una realitat física i com una il·lusió. Les seves pintures, tot i que abstractes, funcionen amb els mateixos mecanismes de la representació, amb una estructura que suggereix una escena en què es desenvolupen complexos continguts formals.

Juan Uslé (Santander, Espanya, 1954)

Crazy Noel, 1987-1988. Oli, pigment i vinílic sobre tela. 200 × 305 cm

Als anys vuitanta, l'obra d'Uslé ja destacava com una de les expressions més significatives de la pintura espanyola. La seva obra, que en una etapa inicial s'inspirava en imatges del paisatge de la seva terra natal, va experimentar un procés d'abstracció després del seu trasllat a Nova York, el 1987. Crazy Noel és una de les primeres obres de gran format que pinta després d'haver arribat a la gran ciutat americana. És una pintura atmosfèrica, en la qual el paisatge es dissol en una llum saturada amb una combinació de negres, blaus i verds foscos. "La meva intenció no és tant pintar un paisatge abstracte com obrir el que jo anomenaria zones de trànsit entre el paisatge i la pintura", va declarar l'artista.

Antoni Tàpies (Barcelona, Espanya, 1928)

Maquillatge, 1998. Tècnica mixta sobre tela. 116, 5 × 89,5 cm

Antoni Tàpies és un artista sense el qual no es pot entendre bona part de l'art dels últims cinquanta anys a Espanya. Incansable, a la seva edat avançada continua pintant amb una inquietud renovada. Tàpies recupera als anys noranta la seva línia més "dibuixística", amb la qual cosa inicia un període en el qual el pas inexorable del temps i el desig d'introspecció adquireixen una nova intensitat. Tornen a sorgir els autoretrats, com a acte de reafirmació de l'existència, cosa que revela un coneixement profund de la realitat i d'ell mateix. El seu grafisme ha deixat sobre aquesta pintura un rostre inquietant, que sembla diluir-se en la llum que sorgeix a la seva esquena, i ressalta els quatre punts cardinals del rostre amb pinzellades empastades de blanc i símbols de la seva particular iconografia.

Joan Hernández Pijuan (Barcelona, Espanya, 1931-2006)

Memòria de l'Alhambra 1, 1994. Oli sobre tela. 165,5 × 216,5 cm

El paisatge ha estat un tema constant en l'obra pictòrica d'aquest artista al llarg de la seva trajectòria creativa. En la seva pintura, densa i pausada, ressonen els ecos d'un procés de sedimentació, d'acumulació d'experiències, de diàlegs amb la mateixa pintura. Capa sobre capa, les seves pinzellades monocromes van impregnant l'espai dels seus quadres amb una sensualitat austera. Les seves memòries de l'Alhambra són subtilment suggerides per un traç lineal constant que delimita l'espai pictòric.

Jiri Georg Dokoupil (Kmov, República Txeca, 1954)

Cutlery, 1986. Tècnica mixta sobre tela. 160 × 160 cm

Dokoupil és un pintor errant que es va nacionalitzar alemany i que va estudiar art a Colònia, Frankfurt i Nova York, on va ser alumne de Hans Haacke. Durant anys ha repartit el seu temps entre Düsseldorf, Madrid i Tenerife. Als anys vuitanta va realitzar un treball metafòric i simbòlic, en què s'apropiava de trets característics de diferents estils i convertia la seva pintura en un camp d'experimentació. Cutlery (1986) fa al·lusió a diversos conceptes pertanyents a la història de la nostra cultura visual, tot i que la seva interpretació resulta especialment ambigua. Mostra quatre coberts a l'interior dels quals hi ha dibuixats fragments de mapes, que han estat redibuixats i els països reubicats en el que podrien ser quatre continents. És una pintura dominada per un to oníric, que es completa amb els llavis d'un viu color vermell situats a la part inferior, en clara referència al surrealisme de Dalí.

Soledad Sevilla (València, Espanya, 1944)

En ruinas II, 1993. Acrílic sobre tela. 180 × 250 cm

Soledad Sevilla és una artista amb una reconeguda trajectòria en el camp de la pintura i de la instal·lació. La seva obra pictòrica s'ha caracteritzat per la creació d'atmosferes espacials de gran contingut poètic. L'arquitectura, la llum, l'aigua i el temps han estat elements fonamentals del seu concepte d'espai. Les idees sobre la ruïna i els espais devastats formen part de la temàtica que va desenvolupar en els anys noranta. L'artista representa imatges que mostren les ferides de l'inexorable pas del temps a partir de textures i formes de murs esquerdats, rovellats o recoberts de vegetació. Amb aquestes obres, Sevilla ens obre a un món de somni, en el qual tot ja sembla irremeiable, en què l'abandonament dóna lloc a un paisatge en mutació constant i la naturalesa es converteix en pintura abstracta.