Un jardí de roses i La font de pedres

El disseny dels jardins japonesos busca aconseguir la correcta percepció de la realitat. A diferència dels occidentals, no estan fets per passejar-hi, s'han d'admirar com si fossin una pintura o una cal·ligrafia, en què el desplaçament del cos i l'obertura de la ment són essencials. Es tracta de jardins molt simples on trobem pedres i roques, però també n'hi ha de més sumptuosos, que poden incorporar arbres, plantes i aigua.

Bartolini ha escollit el jardí tancat d'Arata Isozaki a CaixaForum com a marc per fer-hi dues intervencions consecutives, però separades en el temps. El jardí tancat és un marc ideal, ja que hi trobem dos dels elements que apareixen constantment en moltes de les obres d'aquest artista: l'aigua o la font i el jardí. L'aigua com a element en transformació constant i símbol de la vida també és present en els jardins de la nostra cultura i en les fontane italianes. I el jardí, en totes les cultures, ens remet als antics lligams de l'home amb la natura.

La primera intervenció es titula Un jardí de roses, i solament tenim constància d'aquestes flors a través del seu perfum. El següent treball es titula La font de pedres, on un home tira petites pedres a l'aigua des de la part de dalt de jardí. Bartolini ha col·locat dins del jardí una pedra en forma de muntanya, com les que formen part del disseny dels jardins zen.

Tots els elements que ens presenta l'artista en les seves intervencions són evocacions de la nostra memòria. Tal com diu el mateix Bartolini, li interessa potenciar els sentits perquè són una font de coneixement menys immediata i evident. Amb Un jardí de roses ens proposa fer perceptible el que és invisible per mitjà de les olors o les abstraccions d'elements. Amb La font de pedres ens remet a les fontane italianes, on normalment trobem pedres i grups escultòrics amb algun objecte o animal del qual surt aigua. Aquí, amb una certa ironia, es tracta d'un home que llança pedretes a l'aigua. Aquesta performance en el temps aconsegueix la integració d'aquest home en l'arquitectura del jardí, com un element més.

Massimo Bartolini (Cecina, Itàlia, 1962) va estudiar a l'Institut Tècnic Estatal Bernardo Buontalenti (Livorno) i a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència. Després d'haver treballat com a cambrer, venedor, fuster, arquitecte i tècnic de teatre, va realitzar la primera exposició a casa d'un dels seus millors amics. El seu treball se centra en intervencions arquitectòniques. Transforma els espais on treballa, els modifica i els redefineix amb alguns dels elements propis de la mateixa arquitectura o amb la llum, el so i l'olor, amb la qual cosa genera en l'espectador fortes experiències sensorials. Les seves transformacions en diferents hàbitats pretenen crear una sensació d'aïllament en el públic o bé despullar l'espectador del sentiment de pertinença o costum. El tema constant en tots els seus treballs és l'evocació dels antics lligams de l'home amb la natura. Ha participat en exposicions col·lectives com Ecstasy, al Museum of Contemporary Art (Los Angeles, 2005); la XXVI Biennal de São Paulo (2004); I Moderni, al Castello di Rivoli (Torí, 2003); Manifesta 4 (Frankfurt, 2002); Squatters, a la Fundação Serralves-Museu de Arte Contemporãnea (Porto, 2001); i Registre i hàbitats, a la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona, 2006), entre d'altres. Ha exposat la seva obra a GAM Galleria Civica d'Arte Moderna e Contemporanea (Torí, 2005), Museum Abteiberg (Mönchengladbach, 2003), PS1 Contemporary Art Center (Nova York, 2001) i Fundação Serralves-Museu de Arte Contemporãnea (Porto, 2007).