Estudi Social N.15: La immigració musulmana a Europa. Turcs a Alemanya, algerians a França i marroquins a Espanya

L'objectiu d'aquest estudi és descriure i analitzar l'experiència de tres comunitats d'immigrants musulmans a Europa: els turcs a Alemanya, els algerians a França i els marroquins a Espanya. Al llibre s'exposen la situació actual i les tendències dominants d'aquestes comunitats pel que fa a la demografia, l'economia, la societat, la política i la cultura. L'estudi presenta informació anàloga i àmplia sobre cada cas i això permet remarcar-ne les especificitats i les similituds, i també extraure conclusions basades en la comparació.

Per elaborar els casos alemany i francès, els autors han revisat extensament tant bibliografia com dades estadístiques. Les estades d'investigació a París (seu del CERI i de l'Institut de Sciences Politiques) i Essen (seu del Centre d'Estudis per a Turquia) han facilitat la recopilació d'informació, a la qual també ha contribuït l'intercanvi d'impressions amb experts en temes d'immigració musulmana. Pel que fa al cas espanyol, la revisió bibliogràfica s'ha completat amb sengles grups de discussió formats per homes i dones marroquins.

La immigració musulmana a Europa. Turcs a Alemanya, algerians a França i marroquins a Espanya. Autors: Víctor Pérez-Díaz, Berta Álvarez-Miranda i Elisa Chuliá.

Volum núm. 15 de la Col·lecció d'Estudis Socials de la Fundació ”la Caixa”

Models diferents d'incorporació social dels immigrants

Si entrem en el contingut de la monografia cal destacar que, contrastant clarament amb Espanya, França i Alemanya van començar a rebre immigrants musulmans d'una manera massiva fa aproximadament cinquanta anys. L'any 2002, Alemanya ja tenia entre la seva població resident uns dos milions de ciutadans turcs, als quals calia afegir més de 400.000 turcs naturalitzats. França, d'altra banda, enregistrava en el seu cens de població del 1999 prop de 500.000 immigrants algerians, una dada que infravalora notablement la dimensió de la comunitat d'aquest origen, ja que molts dels seus membres s'han convertit en ciutadans francesos per adquisició de la ciutadania o per naixement. En els anys cinquanta i seixanta del segle XX, tot i que els models d'incorporació social dels immigrants eren diferents, tant el govern de França com el d'Alemanya van concebre la immigració com un fenomen temporal, ja que van pensar que algun dia els immigrants tornarien als seus llocs d'origen. Tanmateix, i encara que tenen uns nivells d'atur molt superiors (i d'ingressos substancialment inferiors) a la mitjana de la població autòctona, a més de problemes de rendiment educatiu i de qualificació professional i, fins i tot (en el cas d'Alemanya), unes possibilitats de participar en política molts minses, molts immigrants de procedència algeriana i turca, al capdavall, s'han estimat més gaudir d'un nivell de vida per sota de la mitjana, però amb llibertats i oportunitats de progressar econòmicament, que no pas reinstal·lar-se als països dels quals van venir.

No sabem si els immigrants magribins que han arribat a Espanya els darrers anys optaran per cursos d'acció similars. Tot i que la seva composició demogràfica és pròpia d'una immigració recent, en què predominen els homes joves sols, els gairebé 250.000 marroquins empadronats l'any 2001 tenen alguns trets similars als dels immigrants musulmans a Alemanya i França. Igual que en aquests països, s'observa que els immigrants musulmans es concentren en regions i ciutats determinades i, en aquestes, en uns barris concrets, de manera que en les seves relacions socials preval la gent de la seva pròpia cultura; també a Espanya, els immigrants marroquins pateixen uns nivells d'atur alts i els que no estan afectats per aquest problema ocupen majoritàriament llocs de treball que requereixen escassa qualificació i l'execució dels quals genera retribucions relativament baixes. Els immigrants marroquins són, a més, els menys valorats pels espanyols. Així ho perceben ells, d'acord amb el que van expressar en els grups de discussió organitzats pels autors de l'estudi, i així ho fan palès els espanyols en diverses enquestes d'opinió realitzades durant els últims anys.

Pérez-Díaz, Álvarez-Miranda i Chuliá conclouen en la seva obra que l'organització de la convivència entre la població autòctona de les societats secularitzades occidentals i els immigrants musulmans és complexa. Les experiències de la immigració musulmana a França i Alemanya ens ensenyen que trobar l'equilibri entre el respecte envers els altres i el compromís ferm amb les formes de vida i els valors de la pròpia comunitat està lluny de ser una tasca senzilla. Les opcions d'Alemanya (acceptació de les diferències culturals amb escassa integració social i gairebé sense participació política) i França (imposició del model laic de ciutadania universal) no han donat resultats satisfactoris i han generat problemes tant per als immigrants com per a les societats d'acollida. Les innegables diferències culturals entre la societat d'acollida i la comunitat immigrant es tornen problemàtiques en diverses dimensions. Entre aquestes dimensions hi ha la de la projecció a l'esfera pública de les pràctiques i les orientacions normatives pròpies de la religió islàmica, i també la de l'aplicació efectiva del principi d'igualtat de gèneres.

Necessitat d'un debat plural

Segons els autors del treball, en aquestes condicions de diversitat cultural, la convivència requereix esforços i dosis de tolerància per part de tots els implicats. Aquesta tolerància, però, té els seus límits en les regles que regeixen les societats d'acollida, en les quals els immigrants han decidit instal·lar-se lliurement.

En definitiva, l'èxit més aviat escàs que es pot apreciar en les experiències de diverses dècades de convivència amb immigrants musulmans a Alemanya i França, d'una banda, i els indicis de distàncies i tensions que ja es poden observar a Espanya, d'una altra, constitueixen un toc d'atenció per a tots els ciutadans del nostre país. Segons l'opinió dels autors, aquestes circumstàncies haurien d'estimular discussions coordinades, en diversos nivells (polític, acadèmic, social) i amb una participació plural, sobre de quina manera i en quines condicions, d'acord amb regles compatibles amb un ordre de llibertat de tipus occidental, es pot ordenar la convivència amb les comunitats d'immigrants musulmans, i en particular, amb la que és més important, la dels marroquins.

Per als autors de l'estudi, és imprescindible que aquestes discussions formin part d'un debat públic més ampli al voltant de la manera d'afrontar la immigració a Espanya; un debat en què hem de dilucidar qüestions com ara quina mena d'immigració volem, quins costos socials, econòmics i culturals estem disposats a assumir per obtenir els avantatges que la immigració pot aportar, com volem integrar els immigrants i quins mitjans establim per aconseguir-ho. Segons el parer dels investigadors, és summament important que aquest debat estigui obert a una pluralitat de veus –incloent-hi les dels mateixos immigrants– i que això es faci d'una manera ponderada i raonable.

Edició electrònica disponible a Internet: www.estudios.lacaixa.es