- A partir del treball de reconeguts experts, l'estudi constata la diversitat dels sistemes educatius europeus actuals i dedica un capítol a la situació de l'educació a Espanya.
- Tots els països europeus analitzats estan immersos en importants processos de transformació de l'educació, que en molts casos provoquen tensions internes i sovint es perceben com a crisis del sistema educatiu mateix.
- La inversió pública en educació a Espanya és inferior a la dels països de l'OCDE. La despesa mitjana per alumne se situa 1,3 punts per sota de la mitjana dels països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE).
- Els professors més ben pagats són els portuguesos, els alemanys, els espanyols i els francesos, i els més mal retribuïts són els danesos, els suecs, els italians, els irlandesos i, sobretot, els dels antics països comunistes de l'Est d'Europa.
- En tots els països europeus es busquen solucions per superar el fracàs escolar en l'etapa secundària obligatòria. Només alguns països, com ara Finlàndia, sembla que hagin superat aquest problema.
- El 1975, prop de 2,3 milions d'espanyols més grans de 16 anys eren analfabets, mentre que 30 anys després el nivell d'escolarització entre els menors de 16 anys arriba a la totalitat.
La Col·lecció d'Estudis Socials de la Fundació ”la Caixa” respon a una voluntat d'anàlisi i divulgació de qüestions que tenen molt d'interès i transcendència social. En aquest cas, l'estudi Els sistemes educatius europeus, crisi o transformació? vol ser una aportació al coneixement dels problemes i les solucions que es plantegen en l'educació europea.
El tema de la formació dels ciutadans centra el debat públic europeu i és motiu d'atenció per part de tots els sectors socials, com a conseqüència del desajust entre el sistema educatiu i les noves exigències formatives d'una societat canviant. Per dur a terme l'estudi, s'han triat cinc països representatius de la Unió Europea (França, Anglaterra, Holanda, Bèlgica i Alemanya), dels quals s'analitzen els problemes que es poden considerar causants dels dèficits en l'educació d'infants i joves, amb un criteri que permet comparar la realitat europea i il·lustrar d'aquesta manera una anàlisi exhaustiva del sistema educatiu espanyol.
El treball ha estat dirigit pels doctors de la Universitat de Barcelona Joaquim Prats, director del grup d'investigació DHIGECS, i Francesc Raventós, expert en educació comparada de la Facultat de Pedagogia, i coordinat per Edgar Gasòliba, professor de Biblioteconomia i Documentació.
D'altra banda, l'estudi també ha comptat amb la participació d'experts de prestigi internacional: Pierre-Louis Gauthier, membre del Centre International d'Études Pédagogiques de Sèvres; Robert Cowen, catedràtic de l'Institut d'Educació de la Universitat de Londres; Barbara Schulte, de la Universitat Humboldt de Berlín; Bert P.M. Creemers, degà de la Facultat d'Educació de la Universitat de Groningen, i finalment, els professors Bart Maes i Roger Standaert de la Universitat de Gante.
Reptes comuns de l'educació a Europa
La diversitat dels sistemes educatius europeus no condiciona necessàriament els resultats de l'educació, però hi ha unanimitat pel que fa als principals problemes comuns detectats: mal rendiment en l'ensenyament obligatori, que és la base de la formació comuna de tots els ciutadans; escassa adaptació entre el sistema educatiu i el sistema productiu; incorporació dels nous avenços tecnològics al món escolar per a la transmissió del coneixement; problemes derivats de la incorporació massiva de la població immigrant a les escoles; ruptura de l'estabilitat i l'ordre en els establiments escolars amb l'aparició de brots de violència entre l'alumnat.
Els sistemes de formació i, sobretot, els de contractació són molt diferents. L'estructura salarial és diversa i les diferències de salari mitjà entre els professors d'una mateixa etapa entre un país i un altre és molt àmplia. Els professors més ben pagats són els portuguesos, els alemanys, els espanyols i els francesos, mentre que els més mal retribuïts són els danesos, els suecs, els italians, els irlandesos i, sobretot, els dels antics països comunistes de l'Est d'Europa.
La tradició de reformes educatives a Espanya
En el capítol que Joaquim Prats, director de l'estudi, dedica a analitzar el sistema educatiu espanyol, es detalla el procés de modernització de l'educació a Espanya els darrers trenta anys, una renovació que es va iniciar en els països democràtics d'Europa a partir del final de la Segona Guerra Mundial.
Al nostre país ha existit una tradició de reforma permanent de les normes educatives, a diferència del que ha passat en altres sistemes occidentals que han gaudit d'una estabilitat legislativa més gran. L'estudi analitza la llarga història de canvis normatius: els inicis del sistema educatiu modern a mitjan s. XIX, les lleis promulgades pel govern socialista (LODE i LOGSE) tot adoptant un model d'educació comprensiva (ensenyar el mateix, amb els mateixos objectius, a tots els alumnes i en les mateixes classes). Durant el període del govern del Partit Popular (1996-2004) es va promulgar una nova llei que afectava l'organització i l'ordenació del sistema educatiu, a més del contingut dels plans d'estudi: la Llei orgànica de qualitat de l'educació (LOCE). Posteriorment, una de les primeres decisions del nou govern socialista (2004) va ser paralitzar bona part de l'aplicació de la LOCE i proposar l'elaboració d'una nova norma bàsica en matèria d'educació, la LOE.
La inestabilitat normativa del sistema espanyol obeeix, segons el professor Prats, a factors com ara la contraposició política i ideològica, la dificultat del sistema educatiu per adaptar-se a les noves realitats socials, culturals i econòmiques i la contradicció d'interessos entre les xarxes d'ensenyament (públic-privat). L'intens període de reformes educatives a Espanya ha coincidit amb un context d'universalització del dret a l'educació i de descentralització de les autonomies.
Creixement del sistema educatiu espanyol
L'estudi destaca el ràpid creixement com una de les característiques principals del sistema educatiu espanyol durant els darrers vint-i-cinc anys. A Espanya, el sistema educatiu ha passat d'atendre menys de la meitat de la població d'edat escolar a assolir els nivells de països veïns. En l'aspecte qualitatiu, el sistema educatiu ha iniciat una transformació profunda dels seus objectius i els ha adequat als canvis socials, culturals i científics, a més de plantejar, per primera vegada, la universalització d'una bona part de l'educació secundària.
El creixement accelerat del sistema educatiu a Espanya es presenta de manera detallada amb les dades que aporta l'estudi.
El 1975 hi havia un 10% de nens de 6 a 11 anys no escolaritzats, un 65% de menors de 12 a 14 anys assistia a escoles, i més d'un 65% de joves entre 15 i 16 anys no cursava estudis en centres reglats. El 1978, el 25% de la població més gran de 16 anys era analfabeta i un escàs 57,4% dels espanyols tenia estudis primaris.
Actualment, la situació és del tot oposada: l'escolarització de nens entre 3 i 5 anys frega el 100%, una xifra que durant els anys 90 no arribava al 50%; en la franja entre els 6 i els 15 anys (etapes educatives obligatòries i gratuïtes) s'ha assolit l'escolarització total; l'ensenyament secundari postobligatori ha augmentat fins al 70%, tot i que la taxa encara és inferior a la mitjana europea.
La població universitària ha experimentat un creixement destacable, amb 4 estudiants per cada 100 habitants, cosa que representa un terç de les persones entre 19 i 23 anys, de les quals prop del 55% són dones.
Pel que fa a despesa pública en educació, el procés de descentralització ha estat un dels canvis més importants dels darrers vint-i-cinc anys. Actualment, prop del 90% de la despesa en educació és en mans dels governs autonòmics. Quant a inversió, Espanya se situa en la zona baixa dels països desenvolupats, tot i que no arriba a la mitjana de la Unió Europea i només està per davant de Portugal i Polònia, ja que ocupa el lloc 18 entre els 23 països de l'OCDE. De la mateixa manera, la despesa mitjana per alumne situa Espanya per sota de la mitjana de l'OCDE.
Conclusions de l'estudi
La primera constatació de l'estudi dirigit pels professors Joaquim Prats i Francesc Raventós és la varietat de maneres d'organitzar l'educació en els països de la Unió Europea, una diversitat en l'àmbit organtizatiu, competencial i d'ordenació.
El llibre destaca l'alt nivell de formació, democratització i possibilitats d'accés que ofereixen els sistemes educatius europeus. L'èxit dels sistemes educatius europeus es basa en la cohesió social, els sistemes de formació del professorat i el bon funcionament dels centres escolars. Actualment, se situen al capdavant dels resultats educatius països com ara Finlàndia, Holanda, Bèlgica i Suècia, mentre que els pitjors resultats els trobem a Portugal, Grècia, Itàlia i Espanya.
Les polítiques dels sistemes educatius europeus tendeixen a orientar-se cada vegada més cap a la doctrina de la competitivitat i de la competència econòmica, en comptes de la igualtat i la cohesió social.
Entre els països no hi ha consens pel que fa a les fórmules que cal seguir per aconseguir la integració escolar de les diferents minories en relació amb els seus trets culturals, la seva llengua, etc. Tot això, en un context en què cal plantejar com a objectiu fonamental que ni la condició ni la procedència predeterminin la trajectòria escolar.
Més informació: Web de la Fundació ”la Caixa”