Estàs llegint:
Tot just comença el desembre, els carrers s’omplen de llums, els guarniments envaeixen els comerços i les agendes es carreguen de sopars, brindis i reunions familiars. El Nadal porta un imaginari col·lectiu ple de celebracions i alegria, gairebé una obligació d’estar bé que xoca de ple amb la realitat de les persones que travessen un dol. Per acompanyar aquestes persones, el programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa” impulsa les trobades «És Nadal i hi ha una cadira buida», espais on es comparteixen experiències i recomanacions per viure aquestes dates.
Les emocions del dol —tristesa, ràbia, por, nostàlgia, soledat— no canvien per Nadal, però sí que s’intensifiquen. «No és només un dia assenyalat, són setmanes senceres sentint la pressió de l’entorn per estar bé», explica Marta Gutiérrez, psicòloga experta en dol de l’equip d’atenció psicosocial (EAPS) Mutuam del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”.
Marta Gutiérrez i la seva companya Elisa Sanz, també psicòloga del programa, condueixen les xerrades a Barcelona. En aquestes trobades, que se celebren a diferents punts del territori espanyol, s’ofereixen recomanacions de gestió emocional i, sobretot, es crea un espai segur i de confiança on les persones assistents poden compartir emocions i reflexions, i sentir-se escoltades, identificades i compreses, cosa que trenca la idea de que el dol s’ha de viure en silenci i en soledat.
Un dels comentaris més habituals és el desgast que provoca la marató emocional en què s’ha convertit el Nadal —pràcticament des de finals de novembre, amb l’encesa de llums a moltes ciutats. «Moltes persones ens diuen: “Tant de bo pogués tancar els ulls i despertar-me el 7 de gener”», assegura Sanz.
Com es pot parlar del vaivé emocional del dol
Una de les preocupacions principals de les persones que estan en dol durant aquestes festes és «la por de desmuntar-se i no saber si podran gestionar el cúmul d’emocions», explica Sanz. «Moltes persones intenten protegir els altres dels seus sentiments de dol perquè no els volen fastiguejar, però també per no haver de mostrar la seva pròpia vulnerabilitat», afegeix.
Aquest intent de «cuidar» l’entorn per no afegir pes al dol compartit fa que moltes persones es tanquin i evitin expressar el que senten, i això dificulta justament la connexió que necessiten per afrontar aquesta etapa. «L’experiència ens diu que quan les persones comparteixen i reconeixen el seu dolor aquest pes interior s’alleugereix molt», afegeix Gutiérrez.
El dol travessa totes les generacions i això inclou també els infants i les persones grans. En el cas dels més petits, les psicòlogues insisteixen que «sobretot, els hem de deixar ser i actuar com a infants», tot i que les seves aparents muntanyes russes emocionals puguin desconcertar als adults. «Poden estar molt tristos i en dos minuts jugar contents. I és important respectar aquesta oscil·lació perquè és una eina que tenen», apunta la psicòloga.
Marta Gutiérrez: «L’experiència ens diu que quan les persones comparteixen i reconeixen el seu dolor aquest pes interior s’alleugereix molt».
També aconsellen no excloure’ls de les decisions sobre com es viuran aquestes dates. Ajuda adaptar el llenguatge a la seva edat i, especialment, que els adults anomenin les seves pròpies emocions per facilitar que els infants identifiquin amb més facilitat les seves i les expressin.
Amb les persones grans, la prioritat és no decidir per elles i preguntar-los directament com volen passar les festes deixant de banda la imposició social d’estar junts per Nadal. «Quan estan passant un mal moment, a vegades necessiten estar sols i és important que ho comprenguem i ho respectem, però fent-los saber que estem disponibles per si canvien d’opinió o ens necessiten», afirma Gutiérrez.
Diferents formes de viure el
dol per Nadal
En aquestes festes, cada persona afronta el dol a la seva manera; fins i tot dins d’una mateixa família les necessitats poden ser molt diferents. Per això —i les psicòlogues ho subratllen— és fonamental reconèixer i respectar aquestes diferències: «Si jo no comunico el que necessito i tu tampoc no m’ho dius, serà difícil arribar a un acord i tindrem una reacció emocional inesperada».
Per respondre a la pregunta «què necessito?» és imprescindible entendre què sentim. «Les emocions no són positives ni negatives; són agradables o desagradables, però totes tenen un missatge i expliquen alguna cosa que ens passa», afirma Sanz. Per això és important expressar-les de manera natural i no reprimir-les. «Aguantar és la porta d’entrada a l’ansietat que moltes vegades acostuma a aparèixer quan tenim pressió social per continuar les tradicions», argumenta. Fins i tot una mateixa persona pot conviure amb diferents emocions alhora.
Ana García: «Quan va morir la meva mare vaig entrar en una depressió: no sortia del llit i no feia més que dormir i plorar».
Tanmateix, no sempre és fàcil saber què se sent. El dol és un vaivé constant i a vegades produeix bloquejos emocionals. Ana García Jorodovich, que va assistir a la xerrada de Barcelona, va perdre la seva mare fa quatre anys: «Quan va morir vaig entrar en una depressió: no sortia del llit i no feia més que dormir i plorar».
L’Ana recorda aquests primers nadals sense la mare en estat de xoc: «Va ser com si no els hagués viscut. Els meus fills i el meu marit es van posar al meu lloc i em van respectar en tot moment. Vam anar a una casa que tenim a Girona, envoltada de natura, i només vaig fer llargues passejades i poc més».
El Nadal estava íntimament associat a la seva mare: «No concebia el fet de no anar a casa seva. Juntament amb la meva germana, cuinàvem totes tres, ens posàvem la nostra música, brindàvem juntes… Els primers nadals no sabíem ni on seure».
Ana García: «Durant les festes, no concebia el fet de no anar a casa seva. Els primers nadals no sabíem ni on seure».
Els anys següents, l’Ana va transitar per diferents versions del Nadal segons el que necessitava a cada moment i sempre protegida per la seva família. «El segon Nadal va ser completament diferent. Vam anar a un hotel, ens vam apuntar a un spa i després vam sopar a l’hotel. Vam trencar la tradició i no ens va anar gens malament. A taula fins i tot explicàvem acudits», recorda.
L’arribada de la seva neta també li va transformar la mirada sobre aquestes festes: «Ser àvia em va canviar. La meva neta em va portar una alegria que, fins que no ho vius, no ho entens. Va fer que el nostre Nadal tornés a ser bonic».
Per a l’Ana, el suport incondicional dels seus i la flexibilitat amb què l’han acompanyada ha estat clau per suportar el dol del Nadal. «Els meus fills i el meu marit sempre hi han estat quan els he necessitat, sense aclaparar-me, donant-me els meus espais i el meu temps. Això ha estat crucial perquè, si no t’entenen, et tanques dins la teva closca», assegura.
Escoltar les pròpies
emocions: la millor estratègia
A més del suport familiar, Ana García va viure un punt d’inflexió quan va començar teràpia amb la psicòloga Marta Gutiérrez: «Al cap de vuit mesos de morir la meva mare vaig iniciar la teràpia, que em va ajudar moltíssim. Vaig començar a transitar el dol i vaig acabar obrint-me en canal. Crec que va ser la millor decisió que vaig prendre».
Demanar ajuda va ser l’empenta que necessitava per tirar endavant: «Si no demanes ajuda, et pots quedar aïllada durant anys. Gràcies a la teràpia he pogut retrobar-me i he après a gestionar el que sento. La Marta em donava punts de vista que jo no era capaç de veure», afirma. «Escoltant la persona, explorant-ne en l’entorn, els recursos, la història vital, el vincle que tenien i la pèrdua que ha representat, podem acompanyar i donar recomanacions més concretes», corrobora Gutiérrez.
Segons les psicòlogues, no hi ha pautes estàndard per suportar un dol, però sí que es pot donar un consell que serveix per a tothom: «La recomanació és donar-te un temps per parar i veure com estàs i què necessites», reconeix Sanz. «El dol és un procés que ens frena en sec. Cal donar-se permís perquè surtin els sentiments. És possible que en un moment sentis una cosa, i mitja hora més tard, una altra de diferent. Tot està bé quan estem en dol.»
Tot i que cada vegada es parla més de la mort i del dol, continuen sent temes tabú. Tant Gutiérrez com Sanz coincideixen que parlar-ne i acordar què es vol celebrar i què no ajuda l’entorn a oferir el suport necessari: «És tan senzill com escoltar i ser honestos. Es pot dir: “Mira, a mi m’agradaria molt això, però no m’hi veig amb cor”».
Elisa Sanz: «El dol és un procés que ens frena en sec. Cal donar-se permís perquè surtin els sentiments».
Per a les psicòlogues és igual de vàlid replantejar les tradicions com mantenir les celebracions nadalenques en família tenint present la persona que ocupava aquesta cadira ara buida. «Petits gestos com unes paraules en un brindis o compatir anècdotes per recordar la persona que ja no hi és ho fan més fàcil. Així s’evita aquest efecte de l’elefant a l’habitació del qual no parla ningú i s’allibera tensió», expliquen.
En aquesta època de l’any, tan marcada per l’alegria i les reunions familiars, aturar-se a escoltar les pròpies emocions, flexibilitzar les expectatives i obrir converses sinceres deixant aflorar els sentiments pot ser d’una gran ajuda per transitar el dol. I si aquest camí es recorre acompanyat —per familiars, amics, professionals o grups de persones que passen per situacions similars—, és més fàcil trobar una nova forma de viure aquestes festes i començar a conviure amb l’absència que aquesta cadira buida recorda.
