Luz Rello: «La dislèxia m’ha fet tolerant a l’error. Avui ho visc com un regal»

Diagnosticada amb dislèxia als 10 anys, Luz Rello va convertir les seves dificultats amb la lectura i l’escriptura durant l’etapa escolar en el motor d’una carrera dedicada a investigar aquest trastorn de l’aprenentatge. Després de formar-se en lingüística i ciència computacional, aprofita la intel·ligència artificial per a la detecció i reeducació de la dislèxia. És fundadora de Change Dyslexia i creadora de Dytective, una eina que, amb el suport de la Fundació ”la Caixa”, es posa a disposició d’escoles de primària i entitats socials d’arreu del país. Parlem amb ella sobre la investigació, l’impacte social que pot tenir i el futur de la dislèxia en l’educació.

Com va influir la teva experiència amb la dislèxia en la teva decisió de dedicar-te a la investigació?

Tenir dislèxia no va afectar el que volia investigar al principi. Vaig començar el doctorat treballant en processament del llenguatge natural i intel·ligència artificial (IA). Va ser el meu director de tesi qui em va proposar d’incorporar-ho quan va saber que tenia dislèxia, d’incorporar-ho. Més endavant, sí que va esdevenir rellevant. Quan vam començar a obtenir resultats positius vaig voler que la meva recerca servís per ajudar el nombre més alt possible de persones, sense barreres socials. Això no podia quedar relegat a un article científic. La meva experiència personal em va permetre empatitzar i adonar-me que, en contra del que pensava, les coses no havien canviat tant a les escoles.

A quins obstacles et vas enfrontar com a estudiant amb dislèxia i com els vas superar?

El més dur va ser en el terreny emocional: pensar que ets més curta que els teus companys, tenir menys amics, sentir com riuen a classe… Quan no pots confiar en allò que llegeixes o escrius i no entens per què, perds confiança en tu mateixa. És habitual que les persones amb dislèxia tinguin baixa autoestima. Recuperar-la costa molt: cal reconquerir-la i interioritzar aquest «jo puc».

Recordes el moment exacte en què vas pensar: «Vull transformar la meva dificultat en una eina per a altres»?

Durant la tesi va venir al laboratori una participant i es va posar a plorar abans de l’estudi. Quan li vaig preguntar què passava em va confessar que a l’escola li havien pegat. Va ser llavors que m’hi vaig veure reflectida. I encara no li havia explicat a ningú que tenia dislèxia. Li vaig dir que tiraria endavant com ho havia fet jo. En aquell moment em vaig adonar que som molts. En la meva idealització del món, els infants amb dislèxia ja no patien. M’equivocava! Em vaig proposar que tot el que faria partir d’aquell moment seria al servei de les persones.

Va reafirmar el teu propòsit.

Sí, o gairebé va néixer allà. Perquè, és clar, investigues per ser investigador o investigadora, per tenir una feina, per descobrir coses noves. Però investigar per solucionar un problema concret és diferent.

Quins aprenentatges vitals t’ha donat la dislèxia que avui consideres una fortalesa?

La tolerància a l’error s’ha convertit, amb el temps, en un regal. Tinc molt assumit que no passa res si m’equivoco. Aquesta resiliència no la tenia de petita. Ja adulta, quan estava en grups d’investigació amb gent brillant, veia que saltaven a un altre tema quan alguna cosa els sortia malament; jo, en canvi, no deixava d’intentar-ho fins a aconseguir-ho. No em queien els anells. De fet, quan treballo en equip, sempre assumeixo que l’error és meu si alguna cosa falla. La dislèxia m’ha ensenyat a confiar en els altres quan col·labores i això és molt enriquidor.

Com explicaries què és Change Dyslexia i, dins d’aquesta, l’eina Dytective?

Change Dyslexia és una institució social que canalitza tota la investigació duta a terme a l’entorn de la dislèxia. Dytective és una plataforma amb dos components: un test de cribratge de dificultats de lectura i escriptura mitjançant IA i una bateria d’exercicis que han demostrat que milloren de manera significativa la lectoescriptura dels infants. Múltiples estudis científics n’han corroborat l’eficiència.

Quins descobriments científics van ser claus per al desenvolupament de Dytective?

El descobriment va ser comprovar que els errors escrits per persones amb dislèxia no eren aleatoris, sinó que seguien patrons lingüístics i estadístics, com passa en la gramàtica. Pot semblar una bestiesa, però no ho és: fins llavors es creia que els errors eren arbitraris, a l’atzar. Aquest descobriment ens va donar informació nova. Els models d’IA funcionen precisament perquè detecten patrons i això ens va permetre aplicar-los en exercicis de millora personalitzables, tant a escala global com individual. Cap dels més de 30.000 infants que han utilitzat Dytective no ha fet els mateixos exercicis. Els errors són manifestacions de les nostres dificultats —en la dislèxia i en la vida— i entendre’ls és el que ens permet atallar el problema.

Quin paper té la IA en la detecció i reeducació de la dislèxia?

La utilitzem en la predicció de dificultats de lectoescriptura. Aquí és molt potent. Funciona així: una persona fa uns exercicis durant 15 minuts, en recollim gairebé 200 variables i això va a un model d’aprenentatges automàtic d’IA que anteriorment ha estat entrenat amb milers de persones de les quals sabíem si havien estat diagnosticades o no amb dislèxia. Quan arriba un nou participant, el model recupera aquests patrons i prediu, amb un índex d’error —com tota IA—, si aquesta persona té risc de presentar dificultats de lectoescriptura. En la resta de l’eina utilitzem altres tècniques de personalització.

Què diferencia Dytective d’altres eines educatives disponibles?

Sobretot, la validació científica. Tot el que hi ha dins de Dytective ha estat validat prèviament per investigadors de diferents universitats i per això hem trigat 15 anys a arribar fins aquí. No hem volgut córrer ni tampoc teníem ànsia comercial; el que era important era solucionar un problema.

Quin impacte ha tingut Change Dyslexia en la reducció del fracàs i l’abandonament escolar?

Un estudi dut a terme per investigadors de la London School of Economics i la Universidad Rey Juan Carlos demostra que, en els 107 col·legis que utilitzaven Dytective a la Comunitat de Madrid, els alumnes van millorar en les proves de llengua espanyola i anglès de la LOMCE. Per a mi, ha estat la prova del cotó que l’eina funciona de veritat.

Com ha canviat la percepció social de la dislèxia des que vas començar la teva tasca divulgativa i emprenedora?

Soc optimista per naturalesa i crec que alguna cosa ha canviat: cada vegada es relaciona menys la dislèxia amb ser poc intel·ligent. Abans eren gairebé sinònims. Ara veig a infants i adolescents que diuen obertament que són dislèctics, i quan jo era petita no ho feies perquè te n’avergonyies. M’agradaria que, d’aquí a uns anys, la neurodiversitat es reconegués com un valor.

Quin paper tenen les famílies i el professorat en l’èxit dels infants amb dislèxia?

Un paper molt important. Quan ets una criatura i tens dislèxia no saps el que et passa i, tot i que t’ho diguin, tampoc no ho entens del tot. Tu el que vols es treure bones notes, tenir amics i que et deixin en pau. Si ningú no t’ho explica des de fora, el que penses és que ets curt perquè veus que la resta ho fa sense dificultats. És molt subtil: creus que és un tema de memòria o de descuit perquè a més a més t’ho repeteixen. Per això, que algú t’ho expliqui i t’ajudi és crucial; sense això no tiren endavant.

Què significa per a tu que, a través de la Fundació ”la Caixa”, la plataforma es posi a disposició d’escoles i entitats socials?

Encara ho estic assimilant perquè és el que sempre he volgut. Han estat 10 anys, no sense dificultats, per aconseguir que aquest projecte sigui sostenible, sempre amb el suport d’administracions públiques. La Fundació ”la Caixa” ens dona l’oportunitat de revertir el problema en permetre que Dytective sigui gratuït per a totes les escoles del país. Ho afrontem amb il·lusió i amb la responsabilitat que comporta. Hem d’aconseguir un canvi de mentalitat a les escoles, de la mateixa manera que la presència del gel hidroalcohòlic es va normalitzar als hospitals després de la pandèmia.

Quines estratègies seguiu perquè Dytective arribi a contextos vulnerables o amb menys recursos?

Actualment estem creant aquestes estratègies. Un agent principal serà el programa CaixaProinfància, a través del qual la Fundació ”la Caixa” col·labora amb entitats socials que donen suport a infants en situació de vulnerabilitat. Hem d’arribar a ells a través de les escoles i hi ha diferents maneres de fer-ho.

Com imagines el futur de Change Dyslexia d’aquí a 10 anys?

Ho he dit tota la vida i per fi m’ho començo a creure: som a prop d’un canvi sistèmic en la mentalitat del nostre país. L’objectiu és aconseguir una massa crítica de centres educatius que detectin i tractin la dislèxia per defecte i no com una cosa extraordinària, ja que representem un 10 % de la població espanyola.

Quin missatge enviaries a un infant que acaba de ser diagnosticat amb dislèxia?

Li diria que estigués tranquil. Per a alguns, rebre el diagnòstic és un cop, i per a altres, un alleujament perquè entenen que no són curts. L’important és tenir clar que la dislèxia té solució. Això sí, exigirà treballar més que la resta. Cal donar-ho tot i confiar, tot i que els resultats no es vegin d’un dia per l’altre. Amb el temps es tira endavant.

Quin consell donaries a joves investigadors que volen transformar els seus descobriments en projectes amb impacte social?

L’important és informar-se des del principi. A les universitats hi acostuma a haver oficines de transferència, i convé anar-hi com més aviat millor per entendre com funciona el procés. També ajuda molt buscar referents propers, professors o investigadors que ja han transferit el seu coneixement a un producte real. Els diria que no pensin que estan sols: hi ha mitjans i persones que ho han fet abans. Al principi pot semblar complicat, però s’aconsegueix. Cal ser constant i també creatiu; potser no sortirà a la primera ni a la segona, ni a la tercera, però al final s’aconsegueix.