CaixaForum Barcelona rastreja l’empremta de la història de l’art en la creació contemporània

CaixaForum Barcelona presenta Una força del passat, una mostra de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa” que rastreja l’empremta de la història de l’art en la creació contemporània. 

L’exposició reuneix 37 peces, 32 de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa” i 5 préstecs, per explorar la relació viva i canviant entre creadors de les últimes dècades i figures clau de la història de l’art, i revelar que el passat és un territori fèrtil per a la creació actual.

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, juntament amb els comissaris Carlos Martín, historiador de l’art, i Nimfa Bisbe, directora de la Col·lecció d’Art contemporani de la Fundació ”la Caixa”, han presentat aquest dimarts Una força del passat, una exposició fruit d’un procés de recerca que rastreja en la col·lecció referències, ecos i connexions amb obres del passat, algunes evidents d’altres gairebé només insinuades. 

L’exposició, que obrirà les portes al públic aquest dimecres 23 de setembre de 2026 i es podrà visitar fins al 10 de gener de 2027, reuneix 37 peces de pintura, escultura, fotografia, vídeo i instal·lació que mostren com nombrosos artistes contemporanis han trobat en la història de l’art una font inesgotable d’inspiració. 

A través d’aquestes obres, els visitants descobriran les múltiples formes en què creadors com Cindy Sherman, Mike Kelley, Sherrie Levine, Tacita Dean, Robert Mangold, Jorge Pardo, Julião Sarmento o Javier Arce reactiven imatges, motius i solucions visuals procedents d’obres del passat, se’ls apropien o els reformulen. 

La proposta no presenta el passat com una herència immòbil ni planteja la tradició i la innovació com a termes oposats. Al contrari, demostra que una forma, un gest o una composició poden reaparèixer segles després desplaçats a un altre mitjà, una altra escala i un altre context. Mirar enrere es converteix així en una manera d’imaginar noves imatges i d’interrogar les que ja formen part de la memòria col·lectiva.

El passat com a arxiu viu

La creació artística no sorgeix mai d’un buit. Cada obra dialoga, de manera explícita o soterrada, amb imatges, idees i formes anteriors. Una força del passat parteix d’aquesta continuïtat per mostrar la història de l’art com un arxiu viu obert a la revisió, el conflicte i la reinvenció. En les peces reunides, el passat no desapareix: torna transformat per activar preguntes que ressonen en el present.

El títol de l’exposició procedeix d’un vers de «Poesies mundanes», poema que Pier Paolo Pasolini va escriure el 1962 i que va publicar al llibre Poesia en forma de rosa (1964). Amb aquesta referència en ment, l’itinerari s’obre amb un fragment de La ricotta (1963), la pel·lícula en què Orson Welles, en el paper d’un director de cinema, recita precisament aquests versos. La seqüència funciona com a porta d’entrada de l’exposició: Pasolini reivindica una relació intensa amb la tradició, no sols per nostàlgia, sinó també perquè hi troba una eina per comprendre el seu temps.

Aquesta és una idea que travessa tota la mostra i que no es limita a identificar influències en diferents obres d’art, sinó que fa atenció també a les diverses estratègies dutes a terme per cada artista, des de la citació i la còpia fins a l’apropiació, la hibridació i la versió, com també a la posició adoptada davant del referent: homenatge, ironia, crítica, paròdia, inspiració o actualització. 

El resultat no és una genealogia lineal, sinó una xarxa de relacions en moviment constant facilitada per la selecció d’obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”, construïda al llarg de quatre dècades.

Un recorregut obert per la història de l’art

Com a resultat d’una decisió conscient, Una força del passat no es divideix en capítols temàtics. La intenció és evitar interpretacions i lectures tancades d’entrada, i convidar els visitants a construir els seus propis recorreguts i a descobrir connexions entre peces que, a primera vista, semblen pertànyer a universos allunyats.

Per afavorir aquesta interpretació autònoma de les peces exposades, totes les cartel·les incorporen una imatge de l’obra que serveix com a referent, i també un comentari que n’explica la relació. Aquest recurs permet seguir el procés creatiu de cada artista i entendre si la connexió es basa en la iconografia, la composició, la tècnica, l’escala, el material o el context cultural.

El disseny expositiu respon a l’escala i la diversitat de les obres. Els espais de CaixaForum Barcelona s’han alliberat per facilitar una circulació còmoda i donar protagonisme a peces de gran format. 

El muntatge combina superfícies pictòriques de més de 5 metres, fotografies, escultures, pel·lícules de 16 mm, animacions multicanal i grans instal·lacions que modifiquen físicament la relació del públic amb la sala. 

És el cas de La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, peça de grans dimensions executada per Mike Kelley entre 1985 i 1996 que adopta la forma d’una cova i que obliga els espectadors a entrar-hi caminant de quatre grapes per experimentar en primera persona la metàfora de la creació d’imatges present a la caverna platònica. 

Selecció: sis trobades entre temps

Les relacions presents a l’exposició es poden exemplificar a través d’algunes obres destacades: 

Pla corbat / Figura XI (1995), de Robert Mangold, parteix d’un dibuix que Jacopo Pontormo va fer el 1518 per a un fresc amb la representació de Santa Cecília. L’artista minimalista n’elimina els personatges i la narració religiosa, però hi conserva la tensió diagonal, la corba i la relació amb l’arquitectura. El resultat és una pintura de 5,5 metres d’ample que funciona com un diàleg entre la figuració i l’abstracció. La referència demostra que una forma del passat pot persistir mantenint la composició sense conservar-ne la iconografia.

A Sense títol, núm. 228 (1990), Cindy Sherman interpreta Judit, l’heroïna bíblica que decapita Holofernes. La fotografia no remet a una obra concreta, sinó a diferents estils d’artistes del passat que van abordar aquest tema: Botticelli, Mantegna, Caravaggio o Artemisia Gentileschi, que formen part de l’imaginari occidental. El vestuari teatral, el maquillatge i la pròtesi visible del cap decapitat subratllen l’artificialitat de l’escena i qüestionen els models heretats de feminitat, heroisme, violència i representació.

First Easy Piece (2013), de Julião Sarmento, pren com a punt de partida la Ballarina de catorze anys (1880‑1881), d’Edgar Degas. La jove model i el tutú de tela de l’escultura de referència es transformen aquí en una figura adulta i nua produïda per mitjà escaneig corporal i impressió 3D. El pas de la cera i del modelatge manual a les capes de plàstic obre preguntes sobre la presència del cos, la reproducció mecànica i el que avui entenem per originalitat escultòrica.

A Lliçó d’anatomia (2007), Javier Arce recupera una de les grans icones de la pintura occidental: La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp (1632), de Rembrandt. L’obra pertany a la sèrie Rebregats, que consisteix en grans icones de la història de l’art reproduïts amb una estètica de fotocòpia sobre un paper d’alt gramatge, comprimits i recuperats després. La superfície arrugada converteix la solemnitat de l’original en una imatge aparentment defectuosa i d’un sol ús. L’anatomia examinada ja no és la del cadàver de l’obra de Rembrandt, sinó la de l’estatus de l’art en una cultura contemporània plena de reproduccions.

Sense títol (2015), de Jorge Pardo, col·loca un crucifix de fusta, creat originalment per a una església de Leipzig, sobre un fragment de la moqueta dissenyada per John Baldessari per a una exposició dedicada a René Magritte. El cel de núvols remet a l’univers del pintor belga, mentre que la forma del crucifix pot recordar una aeronau. La imatge, gairebé un readymade a la manera de Duchamp, oscil·la entre el simbolisme, la decoració, el disseny, la tecnologia i la cultura quotidiana.

A Gellért (1998), Tacita Dean filma per mitjà de plans fixos el balneari de Budapest que duu el mateix nom. L’obra evoca La font de la joventut (1546), de Lucas Cranach el Vell, però substitueix el miracle del rejoveniment per una escena real de convivència, descans i acceptació de cossos reals no normatius. El format analògic, avui proper a l’obsolescència, reforça l’atenció a la fragilitat i converteix la pel·lícula en una mena de pintura en moviment que exigeix una contemplació pausada.

Els mestres espanyols i la influència de Duchamp

Malgrat que la mostra ha estat concebuda per facilitar un recorregut autònom, sense capítols ni seccions, en alguns espais s’hi reuneixen relacions entre les peces exposades. 

És el cas de les obres que dialoguen amb figures centrals de l’art espanyol, com ara Velázquez, Goya, Picasso o Miró. La mostra reuneix, per esmentar-ne només alguns exemples, Meninas IX (1982), de Soledad Sevilla, en què l’artista no se centra en les figures de la cèlebre obra de Velázquez, sinó en elements que solen passar inadvertits, com la llum i l’espai. Amb aquesta tela conviu Les meninas de Picasso (1973), de Richard Hamilton, un tribut al pintor malagueny a través de la reinterpretació que va fer de l’oli de Velázquez. 

Altres referències creuades a mestres espanyols són a càrrec d’Equipo Crónica, dels quals s’inclou a la mostra Aquelarre (1969), una reinterpretació amb una forta càrrega política de La romeria de Sant Isidre (1820‑1823), de Goya, al qual s’afegeix la bombeta incandescent del Guernica (1937), de Picasso. Aquesta última obra també és present a L’embalatge (1969), una referència velada a la censura i també al fenomen contemporani de la idolatria vers determinades obres d’art. 

Marcel Duchamp, d’altra banda, actua com un centre amb el qual dialoguen moltes de les obres presents a l’exposició. El treball de l’artista, fonamental en el canvi de paradigma de l’art modern, permet pensar en la idea de la còpia, l’autoria, el museu i la transformació de l’avantguarda. 

El treball de l’artista francès serveix de referència a Els solters (a partir de Marcel Duchamp) (1990), en què Sherrie Levine extreu d’El gran vidre (1915‑1923) els anomenats «solters» que apareixen en l’obra, els converteix en escultures de ferro i els tanca en vitrines de museu. La posada en escena es pot llegir com un homenatge, però també com una paròdia: l’avantguarda rebel hi apareix convertida en relíquia, el gest radical s’institucionalitza. 

El diàleg amb Duchamp s’amplia en altres obres, com Vivre et laisser mourir ou la fin tragique de Marcel Duchamp (1965), un políptic de quatre peces d’Eduardo Arroyo, Antonio Recalcati i Gilles Aillaud. El títol fa referència a l’actitud de Marcel Duchamp davant la societat en els últims anys de la seva vida, quan va optar pel silenci i per deixar de treballar en un moment en què, per a Arroyo i els seus companys, era urgent el compromís polític amb el present. La peça, prestada pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, narra a manera de thriller televisiu una fantasia sobre la mort violenta de Marcel Duchamp que simbolitza l’assassinat d’una figura de referència per a molts artistes.

La caixa en una maleta: projecte de mediació

Duchamp és també el protagonista del projecte de mediació, que permet als visitants aprofundir en el diàleg amb les obres d’art. Dues propostes participatives —una dirigida al públic familiar i infantil i una altra al públic general— utilitzen artefactes portàtils inspirats conceptualment en La Boîte-en-valise (1936-1968), de Duchamp. Aquesta obra, inclosa en Una força del passat, se sol considerar una retrospectiva miniaturitzada que el mateix Duchamp va fer de la seva carrera. En una maleta de cuir Duchamp va reunir una selecció de reproduccions de les seves obres per configurar una mena d’exposició portàtil.

Un artefacte que els visitants poden recollir abans d’entrar a l’exposició actua com a catalitzador que activa diferents maneres de mirar i relacionar-se amb les obres.

Activitats a l’entorn de l’exposició

Per arribar al màxim nombre de públics, Una força del passat s’acompanya d’un programa de activitats que ofereix la clàssica visita comentada, la visita vermut seguida de tertúlia i visita amb menú temàtic, dinamitzada per una educadora de CaixaForum amb suport audiovisual.

Per al públic escolar, les propostes inclouen una visita dinamitzada infantil per a alumnat des d’educació infantil 4 fins a 2n d’educació primària; una visita taller a partir de 3r d’educació primària i ESO, i una visita comentada escolar per a estudiants d’ESO, batxillerat i CFGM.

Finalment, com a activitat familiar i per a col·lectius específics, es proposa la visita taller familiar «Mirar enrere, anar cap endavant», que juga amb la paradoxa de mirar enrere com una manera de prendre impuls per afrontar el present. 

Val la pena esmentar també que les activitats d’Una força del passat dialoguen amb l’espai de lectura i joc Passió pel passat, organitzat a l’entorn d’una altra de les exposicions, present a CaixaForum Barcelona fins al 4 de octubre de 2026: Soc Assurbanipal, rei del món, rei d’Assíria. El taller està pensat per a infants a partir de 5 anys i proposa apropar-se a l’arqueologia i gaudir de l’aprenentatge de la història.

CaixaForum+: Super Zoom

L’experiència d’Una força del passat s’estén a la plataforma CaixaForum+a través de Super Zoom, una sèrie de documentals curts en què robots equipats amb càmeres de superalta resolució digitalitzen obres de la Col·lecció d’Art contemporani de la Fundació ”la Caixa”.

Els codis QR situats al costat d’algunes de les obres de l’exposició permeten accedir a vídeos que recorren les peces donant-ne explicacions detallades. Entre els exemples presents a la mostra figuren treballs de Robert Mangold, Miquel Barceló i Mike Kelley. En el cas de la gran instal·lació de Kelley, aquest recurs ofereix una forma de recórrer-ne visualment l’interior sense haver d’ajupir-se i anar de quatre grapes, cosa que facilita l’accessibilitat de l’obra.

El catàleg: una constel·lació de relacions

Una força del passat va acompanyada d’un catàleg que reprodueix el sistema de referències del projecte expositiu. Les obres contemporànies presents a l’exposició apareixen en color, mentre que les peces de referència es presenten en blanc i negre, com a notes visuals que orienten la lectura sense suggerir que formen part del recorregut expositiu.

La publicació inclou els assajos «L’impuls d’un passat imprevisible», de Carlos Martín; «Sempre ha estat així», de Hans den Hartog Jager, i «Una semàntica de les persones i les coses: el llegat de Marcel Duchamp», de David Joselit. Es completa amb la catalogació de les obres i dels seus referents, amb textos que expliquen cada vincle i amplien la investigació desenvolupada per a la mostra.