David Bestué i Blanca Casas Brullet, a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa”

On vivim? Quins són els límits de l'espai habitat? Com es modifiquen amb el pas del temps? Dues exposicions, una única poètica. Els artistes David Bestué (Barcelona, 1980) i Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) presenten a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” dues mostres independents, tot i que parteixen d'una motivació similar: una reflexió sobre els límits de l'espai i del temps i la seva influència sobre les relacions socials. Sota el títol Visión parcial del trabajo de un arquitecto, Bestué presenta un recorregut personal per l'arquitectura i la personalitat d'Enric Miralles a partir d'un centenar de fotografies, així com d'una vintena de textos i una maqueta. Per la seva banda, Casas Brullet mostra a Els marges feliços llocs situats al marge i impossibles de situar geogràficament a través d'una pel·lícula en Súper 8 de 13 minuts de durada, un vídeo sense so i un seguit de plantes habitualment salvatges, cultivades per ocupar l'espai expositiu. Amb aquestes dues exposicions, la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” tanca el cicle Res / alguna cosa passa, comissariat per Martí Manen (Barcelona, 1976) i Fabienne Fulchéri (Cannes, 1970). El cicle, que proposa enfrontar l'espectador a situacions estranyes en les quals esperarà uns fets que mai no arribaran a desencadenar-se, ha presentat l'obra d'Annika Larsson (Estocolm, 1972), Zilla Leutenegger (Zuric, 1968), Job Ramos (Olot, 1974) i Renaud Auguste-Dormeuil (Neuilly-sur-Seine, 1968).Les dues exposicions Visión parcial del trabajo de un arquitecto (David Bestué) i Els marges feliços (Blanca Casas Brullet), comissariades per Martí Manen i Fabianne Fulchéri, es podran veure a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” (Montcada, 14), del 21 d'octubre de 2005 al 8 de gener de 2006.DAVID BESTUÉ - VISIÓN PARCIAL DEL TRABAJO DE UN ARQUITECTO David Bestué presenta Visión parcial del trabajo de un arquitecto. Es tracta d'un recorregut personal partint de l'arquitectura d'Enric Miralles, o partint, directament, d'Enric Miralles com a personatge. Bestué interpreta Miralles com un exemple gairebé literari. Bestué desgrana els edificis com si fossin llibres, buscant les paraules definitòries d'allò en què es vol aprofundir. Un lligam amor-frustració s'insinua en tot el procés. Amor cap al qual es vol dir, frustració quan s'observa la realitat de l'arquitectura. El pas del temps allunya els edificis de Miralles de les imatges que se'n veuen a les revistes d'arquitectura. L'ús humà de l'espai obliga a introduir algunes "adaptacions" i la teoria sembla que s'esborroni en la pràctica.La mirada individual al propi context adoptada per David Bestué parteix d'una idea de relació emotiva amb l'entorn. Ens trobem amb una recerca de noves trobades amb allò que ens envolta. Mirades que contenen una certa ironia, un sentit narratiu, o una falsa innocència que pot incloure una crítica real. Bestué observa el detall petit i, alhora, té consciència del pla general. La seva mirada a l'entorn es balanceja entre una suposada neutralitat i una autobiografia distant. Es tracta d'una narració que podem anar descomponent, descobrint i, també, participant-hi. Els edificis serveixen com a escenaris per a la representació que implica el fet social. Els espais comuns no són observats per David Bestué com a neutres, sinó que contenen diferents nivells emocionals, lingüístics, econòmics, històrics i de poder. L'entramat arquitectònic té un sentit real quan deixa de ser purament arquitectònic.El treball de David Bestué presentat a la Sala Montcada inclou un centenar de fotografies, així com una vintena de textos on l'artista presenta els lligams emotius amb allò que veu. També trobem una maqueta d'un "fracàs" arquitectònic d'Enric Miralles: durant la construcció d'un pavelló esportiu, l'edifici s'ensorra.David Bestué (Barcelona, 1980) juga amb la idea d'intensitat davant la d'experiència. Els fets, els fenòmens, els llocs, el pas del temps, són revisitats des d'una perspectiva personal que ofereix a l'espectador nous punts de vista sobre allò conegut. David Bestué crea els seus projectes treballant amb altres persones, i hi destaca una lectura peculiar del que significa l'arxiu. L'arxiu deixa de ser una cosa freda i ordenada per esdevenir un cúmul de situacions atzaroses. La vida d'altres persones, la relació amb l'entorn o un interès per l'arquitectura en l'àmbit urbà són elements que han anat apareixent en el seu treball. Utilitzant diferents formats, David Bestué presenta la seva lectura emotiva i la comparteix amb l'espectador, a qui fa partícip pel fet que es comparteixen no tan sols espais vitals, sinó també sensacions davant fets quotidians.BLANCA CASAS BRULLET - ELS MARGES FELIÇOS Blanca Casas Brullet presenta Els marges feliços. Una pel·lícula en Súper 8 de 13 minuts de durada que ens mostra els llocs situats al marge. Espais impossibles de situar geogràficament per la seva importància menor. O la seva suposada inutilitat. Els marges es converteixen en llocs salvatges, on la vegetació actua irremeiablement. La vegetació busca maneres de sobreviure, creant un ballet vegetal on no hi ha una direcció clara. En aquests espais, Blanca Casa Brullet hi situa humans realitzant accions que ens poden resultar estranyes, com també ho poden semblar els recorreguts que faran les plantes. La suposada lògica urbana deixa pas a una llibertat dirigida per la supervivència.La Sala Montcada també es veu ocupada per Els marges feliços (cultiu), que consisteix en bosses de plàstic amb plantes que ocupen aquests marges. Plantes que habitualment són salvatges, han estat cultivades per ocupar l'espai expositiu. Caldrà veure com sobreviuen en un lloc que segueix les coordenades habituals de la ciutat. Allò que abans era un paràsit salvatge es converteix en un element domesticat, però potser aquesta "domesticació" portarà a la seva desaparició. Paral·lelament es mostra el vídeo sense so Els marges feliços (ipomea), que mostra el creixement d'una planta filmat en càmera ràpida.La necessitat d'adaptar l'arquitectura al dia a dia, així com la necessitat de crear els propis sistemes de supervivència en els espais laterals es converteixen en els fils conductors de la darrera exposició a la Sala Montcada.Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) s'interroga sobre els estats transitoris, tant dels cossos com dels espais urbans. Aquelles situacions fràgils en què la incertesa de l'ésser viu pot provocar que tot trontolli bruscament són fruit de trobades improvisades o d'escenificacions en què cadascun dels actors, tant si és humà com vegetal o mineral, s'ha d'enfrontar a una lògica diferent de la seva pròpia. Què pot passar entre els marges que delimiten aquests intervals? L'obra de Blanca Casas Brullet explora algunes respostes possibles, jugant amb una combinació de diferents mitjans: vídeo, performance, fotografia, instal·lació i dibuixos animats. Visión parcial del trabajo de un arquitecto Els marges feliços Del 21 d'octubre de 2005 al 8 de novembre de 2006Inauguració: dijous 20 d'octubre, a les 20 hSala Montcada de la Fundació ”la Caixa” Montcada, 1408003 BarcelonaHorari: De dimarts a divendres, de 16 a 20 hDissabtes, d'11 a 15 h i de 16 a 20 hDiumenges i festius, d'11 a 15 hDilluns, tancat. Dies 25 i 26 de desembre de 2005 i 6 de gener de 2006, tancatInformació Tel. 902 22 30 40Entrada gratuïta Més informació: www.fundacio.lacaixa.es