L'exposició ha estat organitzada per The Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York, y ha viatjat sota els auspicis de l'International Council. La mostra s'ha pogut veure al MoMA (Nueva York), la Haus des Kunst (Munich) i el Jeu de Paume (París), i ara tanca les seves portes a CaixaForum Barcelona.
Lee Friedlander va néixer a Aberdeen (Estat de Washington) el 1934, i es va enamorar de la fotografia sent un adolescent. El 1955 es va traslladar a Nova York i durant els quinze anys següents es va guanyar la vida fent fotos per a revistes (com ara Sports Illustrated, Holiday i Seventeen) i portades de discos, fruit de la seva passió pel jazz i la música en general. Els retrats en color de John Coltrane, Aretha Franklin i Miles Davis són alguns dels pocs exemples del treball comercial de Friedlander que poden veure's en aquesta exposició, ja que aquesta gira entorn de l'obra més personal del fotògraf, d'entre el final dels anys cinquanta i el present.
Friedlander va afirmar el 1963 que el seu objectiu se centrava en «el paisatge social nord-americà», és a dir, el teló de fons quotidià dels seus habitants. El seu amic Walker Evans ja havia posat de manifest que aquest material extret de la vida diària estava carregat de missatges sobre la gent i, durant les quatre dècades següents, Freidlander es dedicaria a crear una imatge de l'esdevenir nord-americà d'una intensitat i un abast excepcionals.
La novetat de l'obra de Friedlander era el seu enginy, el talent que demostrava per transformar errors fotogràfics comuns en jocs i endevinalles seductors: un pal hi fica el nas sovint, el vidre d'un aparador confon l'exterior i l'interior, l'ombra o el reflex del mateix fotògraf actua com un personatge que es dedica a crear despropòsits pel seu compte. Una vegada que va haver inventat aquest univers paral·lel, el va explorar amb l'entusiasme d'un fanàtic o un matemàtic.
La primera part de la seva obra és ocurrent, però obstinada: insisteix en aquesta capacitat que posseeix la fotografia de transformar fets concrets en ficcions pictòriques. A partir dels primers setanta, el ventall de temes s'amplia considerablement i el seu ofici madura de forma paral·lela a aquest repte. Sense perdre en cap moment el sentit de l'humor i l'ímpetu, el seu estil guanya en agilitat, lirisme i sensualitat. Amb les seves sèries extenses, que sovint publica en forma de llibres, ha arribat a ser un dels artistes més prolífics de la història de la fotografia.
ELS ANYS SEIXANTA
Lee Friedlander va arribar a dominar l'ofici de fotògraf a principi dels anys seixanta. Nascut el 1934 a Aberdeen (Estat de Washington), el 1952 va estudiar a l'Art Center School de Los Ángeles i, ja el 1955, es va traslladar a la zona de Nova York, on continua vivint. Fins a principi dels setanta, època en què l'ensenyament i el nou mercat obert per a la fotografia com a modalitat artística li van oferir noves possibilitats per guanyar-se la vida, va treballar de forma habitual com a col·laborador de revistes. També va fer retrats per a cobertes de discos, fruit de la seva passió pel jazz i altres estils musicals. Amb l'excepció d'un grapat de retrats en color i poques imatges més, el vessant comercial de la seva obra no s'inclou en l'exposició. A Friedlander li agradava aquella feina, que, a més de permetre-li viatjar (una altra de les grans passions de la seva vida), li va donar l'oportunitat de descobrir tots els secrets de l'ofici.
En paraules del mateix artista, el tema de les primeres obres personals de Friedlander va ser «el paisatge social nord-americà», és a dir, les escenes quotidianes dels carrers. Walker Evans (el seu heroi i, des del final dels cinquanta, també el seu amic) ja havia assenyalat que aquell material corrent, precisament pel fet de ser-ho, era ple de missatges de la gent. La novetat que aportava l'obra de Friedlander era l'enginy, el talent que demostrava en transformar errors fotogràfics comuns en jocs i endevinalles seductors: en les seves imatges sovint hi fica el nas un pal, l'enquadrament elimina alguna cosa important, el vidre d'un aparador confon exterior i interior o bé apareixen l'ombra o el reflex del mateix fotògraf. Una vegada inventat aquest univers paral·lel, replet de capes superposades i d'omissions a manera d'entremaliadures, l'artista va explorar-ne les possibilitats amb l'entusiasme d'un addicte i el rigor d'un matemàtic.
Per a qualsevol altre fotògraf, aquests reflexos i ombres inoportuns haurien estat un problema, però Friedlander els considerava un regal mitjançant el qual assolia transformar el seu altre jo en protagonista còmic, en personatge camaleònic que es dedicava a crear despropòsits pel seu compte. Els seus autoretrats burlescos condensen l'enginy desvergonyit dels seus primers treballs, que insistien amb picardia en la capacitat de la fotografia per transformar el que descriu.
ELS ANYS SETANTA
Segurament, la sorpresa més gran d'una carrera que n'està farcida, de sorpreses, va arribar a principi dels anys setanta, quan el seu ventall de temes es va ampliar de forma considerable i va prendre forma el seu estil urbà obstinat. Les bromes i els enigmes enginyosos no van desaparèixer, però sí que es van dissoldre en un corrent d'observació cada vegada més àgil, líric fins i tot. «Quan vaig començar a fer fotos de flors, semblaven de ciment», recorda. La tradició descarnada que l'havia esperonat al principi havia rebutjat tot el que pogués considerar-se bell, però el sentit de la tradició de Friedlander estava evolucionant i el seu domini de l'ofici havia madurat prou com per estar-ne a l'altura. O potser aquest major aplom tècnic el va animar a fixar-se en altres coses.
El 1976, l'esplèndid desenvolupament de l'obra de Friedlander va donar lloc a The American Monument (El monument nord-americà'), volum que conté fotografies seleccionades d'entre més de mil imatges dedicades a la gran varietat de monuments històrics dels Estats Units, des dels més nobles fins als més ridículs. L'estil àgil de Friedlander s'emmotllava a la diversitat dels temes, per generar una profusió de fotografies que són directes i complexes, realistes, divertides, iròniques, tendres i serioses. En conjunt, les imatges són un reflex dels Estats Units equiparable a la diversitat amb què Eugène Atget havia evocat la identitat de França mig segle abans. L'ambició i la bellesa natural de l'obra d'Atget es van convertir en la pedra de toc per a l'ampli abast de l'art en evolució de Friedlander. Des de llavors, la quantitat formaria part de la qualitat; les millors fotografies milloren encara més si van acompanyades d'altres possibilitats emparentades. A més, la revisió constant del passat fotogràfic va continuar aportant noves observacions, com si l'homenatge a la tradició i la capacitat de sorpresa des de la ingenuïtat fossin una mateixa cosa.
ELS ANYS VUITANTA
Quan Friedlander va entrar en la cinquantena, el 1984, la maduresa assolida en l'ofici nodria un estil cada vegada més sensual i la seva obsessió disciplinada produïa resultats progressivament més curiosos. Especialista a transformar qualsevol andròmina en un enigma esplèndid, va continuar alimentant-se del tipisme nord-americà sense deixar d'endinsar-se en altres temes, des del nu fins a les flors dels cirerers del Japó. Ja no es conformava a acabar un projecte abans de començar-ne un altre, de manera que sempre en tenia diversos entre mans, cadascun amb el seu propi ritme d'evolució.
La fama de Friedlander va continuar augmentant i l'artista va començar a rebre encàrrecs, el que li proporcionava uns ingressos i uns reptes més gratificants que els treballs que havia anat fent per a revistes. D'aquells primers encàrrecs, el més important, el de l'Akron Art Institute del 1979, va donar lloc a Factory Valleys: Ohio and Pennsylvania (Valls industrials: Ohio i Pennsilvània', 1982), una col·lecció de vistes de zones industrials de la regió central dels Estats Units, complementada amb imatges reveladores de persones en el seu lloc de treball.
Pel que fa a la gent, Friedlander és en essència observador d'individus. Ha fet retrats durant tota la vida, i a les fàbriques d'Ohio i Pennsilvània va trobar una oportunitat original i satisfactòria. Els seus estudis d'obrers, carregats d'admiració i fins i tot íntims, no pretenen, de totes maneres, ser retrats, sinó homenatges a l'habilitat i l'enorme capacitat de concentració de la gent que «fabrica les coses que tots fem servir», tal com explicaria ell mateix posteriorment. Durant les dues dècades següents, cinc encàrrecs més li van permetre aprofundir en el tema: des d'oficinistes asseguts davant l'ordinador fins a teleoperadores al telèfon.
ELS ANYS NORANTA I L'ÚLTIMA ETAPA
La càmera Leica (prou petita i resistent com per dur-la sempre a sobre, carregada amb un rodet de 36 fotos) convidava els fotògrafs a incorporar a la seva producció artística el caràcter imprevisible de l'experiència. Friedlander va utilitzar-ne una per a tota la seva obra personal des del 1955 fins a principi dels noranta, quan el seu creixent desig de fotografiar els paisatges de l'oest nord-americà (on havia nascut) el va dur a provar una Hasselblad Superwide, de format quadrat. El negatiu de mida més gran ho recull tot amb més detall, i la gran nitidesa del seu objectiu gran angular el converteix en una gola voraç, llesta per engolir el món.
Friedlander va passar de seguida a emprar la Superwide en tots els seus treballs, i de cop i volta els antics jocs van recuperar la frescor. Les seves fotografies abarrotades, que ja eren d'una tactilitat seductora, es van tornar manifestament voluptuoses, ja que aquell gran objectiu convidava els ulls tant a explorar damunt, a sota i al voltant dels primers plànols recarregats, com a investigar la llarga distància. Aquest nou estil es va desplegar en tot un seguit de projectes diferents, en particular en Sticks & Stones: Architectural America (Pals i pedres: l'arquitectura dels Estats Units', 2004), l'últim capítol incontenible de la seva exploració excepcionalment gràfica i àmplia de l'Amèrica contemporània.
Amb aquesta exposició s'aprofundeix, per vegada primera, en els resultats de la constant preocupació de Friedlander pel majestuós paisatge natural de l'oest nord-americà. Aquestes escenes enrevessades, magistrals i estranyes al mateix temps són testimoniatge de la intensitat inalterable de la seva passió per l'observació, i també de la capacitat que té el seu art per contagiar aquesta passió. Fa quatre dècades, l'artista va acabar amb la distinció entre l'exposició categòrica dels fets en la fotografia i les seves fantasies opulentes d'invenció pictòrica. Des de llavors, ha estat impossible dissociar l'impuls gairebé infantil de la seva curiositat i l'objectivitat madura del seu artifici.
ELS RETRATS
Friedlander és incapaç de deixar de fotografiar, però només capta el que li interessa. Aquestes dues premisses l'han convertit en un retratista molt destacat i al mateix temps insòlit, ja que, a part de les seves primeres obres comercials, els temes que ha treballat han estat gairebé de forma exclusiva la família i els amics. Les seves fotografies, arrelades en la simplicitat ritual de la instantània familiar, presenten els elements essencials: una persona en un lloc i en un moment determinats.
Malgrat la seva magnitud, la mostra no pot incloure els generosos compendis de Friedlander que reflecteixen les vides dels retratats al llarg del temps. Fins al moment n'ha publicat tres: un de dedicat al pintor R.B. Kitaj l'any 2002; un altre, a la seva esposa, Maria, el 1992, i l'últim, a ella amb els seus fills i els seus néts (en què apareix en ocasions l'artista) l'any 2004. En l'exposició sí que hi tenen cabuda, no obstant això, en els quatre grups de retrats que representen sengles dècades de treball, petites pinzellades d'aquestes cròniques absorbents. En conjunt, constitueixen un baròmetre molt pràctic per entendre l'evolució de la desimboltura i la sensualitat en l'estil del fotògraf.
LA LABOR EDITORIAL
Els llibres són vehicles ideals per a l'art de la fotografia. Per començar, les imatges en general són petites, i la seqüència estricta de pàgines permet al fotògraf donar forma perdurable a un conjunt d'obres. Al principi, a Friedlander no li va resultar fàcil aconseguir que els editors s'interessessin per la seva obra, però, gràcies als beneficis obtinguts el 1969 amb una carpeta que reunia fotografies seves i gravats de Jim Dine, va poder preparar el seu primer llibre, Self Portrait (Autoretrat', 1970). Recorda que va pensar: «Bé, si haig de fer un llibre, que sigui un que no tocaria ningú que estigués en el seu seny». Va demanar consell a dos amics i el llibre es va imprimir professionalment, però a part d'això la seva esposa i ell ho van fer tot. Amb el temps, els editors comercials els van alliberar d'aquesta empresa familiar, però en tots els aspectes importants Friedlander ha continuat sent l'autor dels seus llibres. Fins al moment n'ha publicat 24, que plasmen a la perfecció tot l'espectre de la seva obra. Els volums disponibles actualment poden consultar-se en la sala de lectura de l'exposició. Des d'un principi, Friedlander ha gaudit transformant els seus llibres en edicions de luxe, algunes bastant fastuoses, i produint altres publicacions especials. Bona part del seu entusiasme es deriva del plaer de comptar amb col·laboradors, sobretot genis de la fotomecànica com Richard Benson i Thomas Palmer, l'enquadernador George Wieck o la dissenyadora Katy Homans. S'inclouen exemples d'aquestes creacions distribuïts en vitrines al llarg del recorregut.
CICLE D'ACTIVITATS AL VOLTANT DE L'EXPOSICIÓ
L'obra de tot artista està íntimament lligada al seu context artístic, històric i social. En el cas de Lee Friedlander, com en el d'altres fotògrafs coetanis, la vinculació entre la seva creació artística i el seu entorn immediat és indissociable. Ell mateix afirmava, l'any 1963, que centrava el seu objectiu en el paisatge social nord-americà, és a dir, el teló de fons quotidià de les nostres vides. Aquest cicle de conferències permet abordar l'obra de Friedlander sota aquesta premissa, la d'ubicar-la en relació amb el seu moment; per això, experts com Mark Haworth-Booth i Éric de Chassey emmarcaran Friedlander en el context social i històric més general de l'art americà. El cicle també vol fer palesa l'anàlisi de la posició de l'obra de Friedlander en relació amb les diferents pràctiques fotogràfiques de tipus documental i descobrir el caràcter revolucionari de la seva obra, a través de l'observació de l'impacte que les seves fotografies van tenir en tota una generació i la manera com alguns fotògrafs europeus van prendre Friedlander com a model. El cicle es tancarà amb un concert de jazz, la segona gran passió de Lee Friedlander després de la fotografia.
· Dimecres, 16 de maig (19.30 h)
Viatge a través de l'obra de Friedlander
A càrrec de Cristina Zélich, coordinadora del cicle, crítica i comissària independent
· Dimecres, 23 de maig (19.30 h)
Fotografiant el paisatge social: de New Documents (1965) a The New Topographics (1975)
A càrrec de Mark Haworth-Booth, professor de fotografia a la Universitat de les Arts de Londres i honorary research fellow del Victoria and Albert Museum.
· Dimecres, 30 de maig (19.30 h)
Les fotografies de Lee Friedlander en el context de l'art americà
A càrrec d'Éric de Chassey, professor d'història de l'art contemporani a la Université François-Rabelais de Tours i membre de l'Institut Universitaire de France.
· Dimecres, 13 de juny (19.30 h)
Lee Friedlander i la tradició documental
A càrrec d'Olivier Lugon, historiador de l'art i professor d'història i estètica de la imatge a la Université de Lausanne (Suïssa)
· Dijous, 21 de juny (21 h)
Perico Sambeat Quartet
Perico Sambeat, saxòfons
Albert Sanz, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix
R.J. Miller, bateria
Repertori original del quartet de temes coloristes que reflecteixen les fotografies de Lee Friedlander