DORA GARCÍA (Valladolid, España, 1965)
El possible, 2004
Instal·lació interactiva d'imatge i so a partir d'un CDR. Dimensions variables
Aquesta obra consisteix en un arxiu de sons que ofereix nombroses possibilitats per crear una ficció amb efectes sonors. L'artista ha recollit tots aquests sons a Internet i els ha nomenat tal com els va trobar. El públic és convidat a accionar la llarga llista d'objectes, activitats i fenòmens del nostre món i a escoltar el so que produeixen. Cada participant pot experimentar amb la reproducció d'aquests sons, triant els que vulgui i creant tantes composicions com vulgui. Amb aquest arxiu interactiu l'artista manifesta com el que és possible pot ser el resultat de combinacions inversemblants.
RIVANE NEUENSCHWANDER (Belo Horizonte, Brasil, 1967)
Paraules creuades, 2001
Cartó, taronges i aranges deshidratades. Instal·lació: 930 × 630 cm
Rivane Neuenschwander explora en les seves instal·lacions les convencions del llenguatge amb el qual ens comuniquem i coneixem el món. Paraules creuades consisteix en un joc de paraules (l'Scrabble) en el qual l'espectador és convidat a participar-hi formant les seves pròpies paraules i, d'aquesta manera, a relacionar-se amb altres participants. La instal·lació està formada per una mena de laberint fabricat amb cartó i tres-centes taronges i aranges deshidratades que l'artista ha pelat i ha modelat, en cada fruita, la figura d'una lletra de l'abecedari. En el joc, l'associació de paraules és lliure, amb l'únic límit de respectar els espais estructurats per l'artista i les normes del llenguatge per construir signes, fonemes i paraules.
GENEVIEVE CADIEUX (Montreal, Canadà, 1955)
Escolta'm amb els ulls, 1989
Fotografies en blanc i negre sobre fusta. Tríptic: 249 × 310 cm c/u
Escolta'm amb els ulls és una obra que reflecteix l'interès de l'artista pels estats emocionals i la impossibilitat de la comunicació. Es tracta d'una instal·lació de tres fotografies de gran potència visual i escala gairebé cinematogràfica que involucren l'espectador en l'escena d'una experiència íntima, commovedora i sensual. L'espectador és reclamat amb una trucada imperativa. Escolta'm és un crit l'efecte verbal del qual se silencia amb la frase amb els ulls, per convertir-se en una trucada silenciosa que obre un escenari d'emocions. Aquest títol sorgeix del poema del segle XVII de Sor Juana Inés de la Cruz, una monja que va ser silenciada per l'Església per haver reivindicat el dret de les dones a interpretar la Bíblia.
JOAO ONOFRE (Lisboa, Portugal, 1976)
Sense títol (Martha), 1998
Videoprojecció d'un sol canal. 16 s en bucle continu
Una acció obsessiva, d'encontre i desencontre, és el motiu d'aquest vídeo de Joao Onofre. Els personatges, un home i una dona que es miren en creuar-se pel carrer, comparteixen l'espai, però no es troben. L'artista portuguès ha convertit la primera escena de Martha, una pel·lícula de Rainer Werner Fassbinder, en un bucle infinit. Per mitjà d'aquesta repetició sens fi, l'impuls que els atrau sembla ser el mateix que impedeix el desitjat contacte, en una reflexió aguda sobre els processos d'incomunicació humana.
JULIÃO SARMENTO (Sintra, Portugal, 1948)
Laura i Alice (9), 1994
Tècnica mixta sobre tela. 205 × 290 cm
A la primeria dels anys noranta, Sarmento va iniciar una sèrie de pintures conegudes com a "pintures blanques", amb les quals va aconseguir una intensa expressió amb mitjans mínims. Es componen de dibuixos esquemàtics de dones, cases, animals o gestos corporals, de vegades esborrats per dubtes voluntaris, que emergeixen de grans fons blancs configurats per denses i sensuals textures. Són teles enigmàtiques, amb unes figures que gestualitzen una tensió, que deixen intuir un drama inquietant que mai no és palès, però que envaeix de manera pertorbadora tot l'espai pictòric.
CORNELIA PARKER (Cheshire, Gran Bretanya, 1956)
Cànon perpetu, 2004
Instruments de vent de llautó platejat. Dimensions variables
En les obres d'aquesta artista sempre és latent una dimensió acústica, com també una relació amb el llenguatge per tal com explora i transforma les relacions entre les coses i el seu significat. Cànon perpetu és una instal·lació formada per seixanta instruments de vent d'una banda de música que han estat aixafats i suspesos en l'espai formant un cercle. El seu potencial acústic s'ha silenciat, com si l'aire que normalment els fa sonar hagués estat inhalat en comptes de bufat. Les ombres dels instruments configuren la representació visual d'un cànon, un terme musical que significa la repetició contínua d'una estrofa, que l'artista recrea amb la repetició silenciosa de la imatge dels instruments.
CAMILLE UTTERBACK I ROMY ACHITUV (EUA)
Text Rain (Pluja de text), 1999
Instal·lació interactiva. Dimensions variables
Pluja de text és una instal·lació interactiva que juga amb la màgia que produeix una pluja de lletres virtual. L'espectador que hi vol participar s'ha de situar davant de la pantalla, on veurà la seva pròpia imatge projectada en blanc i negre. Les lletres començaran a caure sobre la seva figura responent al moviment del seu cos. El participant podrà jugar-hi, les lletres es posaran sobre la seva silueta o sobre l'àrea fosca formada per qualsevol objecte que es projecti. Si s'acumulen prou lletres al llarg del seu cos, pot arribar a llegir una paraula o fins i tot una frase. El text pertany a un poema que versa sobre el llenguatge i el cos. Si les lletres d'un vers del poema cauen a terra, s'esvaeixen i se substitueixen per les que formen el vers següent.
GARY HILL (Santa Monica, Califòrnia, 1951)
Remarks on Color, 1994
Videoprojecció d'un sol canal. Color. 45 min
Des dels anys setanta, Gary Hill ha tractat la relació entre imatge, so i llenguatge a la nostra cultura. El vídeo Remarks on Color (Observacions sobre els colors) proposa una reflexió sobre l'experiència del llenguatge i el seu aprenentatge. Una nena, la seva filla Anastasia, llegeix en veu alta el llibre del mateix títol de Ludwig Wittgenstein, que planteja un seguit de preguntes sobre les dificultats del llenguatge per descriure els colors. La nena intenta pronunciar correctament les complexes paraules del filòsof i entonar les frases de manera adequada. No sempre ho aconsegueix i de vegades el significat del text es perd, amb la qual cosa es crea una tensió entre la seductora imatge de la petita lectora i el contingut del llibre, que fa paleses les dificultats d'entendre i assegurar-nos que ens entenen.
ROSEMARIE TROCKEL (Schwerte, Alemanya, 1952)
Sense títol, 1985-1988
Teixit de llana. Díptic: 201 × 320 cm
Rosemarie Trockel explora en aquesta obra el poder que té el llenguatge dels signes de la publicitat a la nostra societat, que va aconseguir transformar el cap d'un conill en un símbol sexual. Dos logotips comercials, el de la revista Playboy i el de la "pura llana verge", són juxtaposats en aquesta obra feta amb llana teixida. L'artista estableix una ironia amb la producció industrialitzada d'una activitat tradicionalment femenina, com és el punt, i amb l'aparent neutralitat de l'estructura repetitiva d'aquests logotips -l'un que simbolitza qualitat i puresa, i l'altre que s'associa a la dona com a objecte sexual-, que l'artista desconstrueix com a símbols de la identitat femenina.
JUAN MUÑOZ (Madrid, Espanya, 1953 - 2001)
Escena de conversa (Hirshhorn), 1995
Resina i sorra. 170, 5 × 191 × 124 cm
Una conversa secreta converteix l'espectador en convidat de pedra d'un esdeveniment que, tot i que transcorre aliè a la seva mirada, en reclama l'atenció i demana ser interpretat. Les tres figures, de mida natural, que mantenen aquesta conversa són un híbrid de persona i sac, uns saltamartins. Els seus gestos creen una situació de conspiració i inquietud, però no transcendeix un altre significat que el de la interacció humana. L'obra crea una situació absurda d'una conversa petrificada i planteja una cosa semblant a "la infructuosa potencialitat de la paraula".
GUILLERMO KUITCA (Buenos Aires, Argentina, 1961)
Coming, 1988
Acrílic sobre tela. 152,5 × 114 cm
L'obra de Kuitca tracta de l'espai, del que és públic i el que és privat, del llenguatge i de la mort i desperta múltiples inquietuds existencials per la densitat de les seves imatges. La paraula Coming, centre de la composició, representa l'acció de tornar a casa i de portar el món a l'espai privat. Des de l'espai exterior de la ciutat, indicat a la tela amb un plànol, Kuitca s'adreça a l'espai domèstic en el qual habita, que pot ser interpretat com el territori on van néixer els seus ideals. Tornar a casa també pot indicar la necessitat de reintegrar els artistes que admira (aquesta obra està basada en una obra de Gilbert and Georges).
THOMAS HIRSCHHORN (Berna, Suïssa 1957)
Sis columnes, 1988-1995
Tècnica mixta. 32 peces de diferents mides
Formalment, l'art de Hirschhorn es caracteritza per les seves composicions híbrides, per l'ús de materials tan corrents com el cartó, la cinta adhesiva, el paper d'alumini, el plàstic o els diaris, i per un extraordinari sentit de la forma que procedeix de la seva assimilació dels cànons formals de l'abstracció geomètrica i el minimalisme. Aquesta obra és una de les primeres en què l'artista fixa el seu codi constructiu, i també on reflecteix el seu interès per la comunicació. L'artista parteix de la idea de l'art com a arxiu d'idees i de la possibilitat de subvertir la retòrica que l'ha legitimat. En les seves obres, l'artista disgrega els missatges i els codi per crear un espai d'informació alternativa i convida l'espectador a pensar i extraure un sentit.
JOSEPH BEUYS (Krefeld, Alemanya, 1921- 1986)
Schmerzraum (Espai de dolor), 1983
Planxes de plom, ferro i anelles de plata. 295 × 545 × 740 cm
Schmerzraum és una cambra folrada de plom, un material que absorbeix el so i la llum, que protegeix però incomunica. Al seu interior sembla que el món s'ha reduït a elements bàsics i simbòlics. Del sostre pengen dues anelles de plata del diàmetre dels caps d'un nen i d'un adult. Una única i exigua bombeta il·lumina lleument l'habitació. Entrar-hi implica quedar-se tot sol davant el buit, aïllat, protegit i incomunicat.