Anglada-Camarasa. Dibujos. Catálogo razonado

Els prop de 1.800 dibuixos d'Anglada que han arribat fins als autors del catàleg confirmen la concepció clàssica que l'artista tenia de la seva feina. Contràriament al que va imposar la generació impressionista, contemporània d'Anglada-Camarasa durant la primera part de la seva vida professional, ell utilitza els dibuixos majoritàriament com a referència i exercici, no com una obra d'art que té valor per ella mateixa. La majoria dels seus dibuixos són, doncs, apunts, esbossos o esborranys preparatoris per la composició dels seus olis.

De tota manera, durant els primers anys d'èxit a París li agradava exposar dibuixos marcats per un gran perfeccionisme, amb el propòsit deliberat de contradir tots aquells que consideraven que la modernitat de la seva pintura amagava deficiències en el domini de la tècnica. Anglada-Camarasa, des de les primeres aparicions públiques, era discutit per la dissolució de les gammes de color, i també per la dissolució de la forma: la seva millor i més gran aportació a la pintura del seu temps era considerada, per artistes i crítics academicistes, com una evidència que Anglada no sabia dibuixar. L'artista va idear presentar, juntament amb els olis, els grans carbons d'acadèmia, per demostrar el seu nivell i, per tant, que la dissolució de les formes que sovint oferien els olis era absolutament premeditada.

La catalogació de la quantitat ingent de dibuixos ha estat lenta i complexa, ja que la majoria estaven sense datar. És per això que la labor d'ordenació cronològica ha estat de gran lentitud i complexitat, partint dels poquíssims dibuixos que contenien una data i d'aquells que es podien relacionar, per alguna circumstància amb olis datats. Finalment, recorrent a la comparació estilística i fins i tot a les comparacions materials de papers i tintes, s'ha pogut establir unes coordenades on anar col·locant la resta d'obres.

La temàtica dels dibuixos és força variada, però al llarg de la vida, Anglada reitera especialment el dibuix de tres elements: cavalls, mans i ballarines. També trobem dibuixos d'un Anglada en contacte amb la naturalesa. Després, a París, els temes de les seves obres són aclaparadorament referits a la vida urbana i els seus protagonistes. És allà on es consagra com a gran retratista. El gran retrobament del pintor amb la naturalesa no el trobarem fins al seu contacte amb Mallorca, on va fer seus paisatges i vegetació, no només com a temes artístics sinó com a escenaris vitals profundament incorporats a la seva biografia. També tractà sovint temàtiques de caràcter folklòric: des de danses gitanes i folklore flamenc, fins a festes populars.

Molts dels dibuixos tenen una gran bellesa, i mostren la capacitat de síntesi que tenia l'Anglada no pintor, i la seva gràcia per captar, per exemple figures en moviment. I els altres són documents preciosos que ens informen, dins del procés creatiu, de les pintures d'un dels artistes plàstics europeus més rellevants de la seva generació.

Tal com diuen els autors del catàleg en la introducció, «el món d'Anglada no estava vinculat a les avantguardes artístiques. Tampoc no li corresponia per edat. Però els que sí que és cert és que les avantguardes constitueixen un graó en la història de l'art al qual no s'hauria accedit sense passar abans pel món ric i creatiu que van inventar Anglada-Camarasa i els artistes del seu temps.»

Francesc MIRALLES (Barcelona, 1940). Historiador i crític d'art. Ha realitzat la crítica artística a la revista Destino i a La Vanguardia. Fundador de la revista Estudios de proarte. Professor a la UB i director de l'escola Massana. És especialista en art català contemporani, ha realitzat nombrosos estudis monogràfics d'artistes com Llorenç Artigas o Josep PUIGMARTI. És autor de «L'època de les avantguardes. 1917-1970», volum VIII de la Història de l'Art Català. Coautor amb Francesc Fontbona d'El Museo del arte, proyecto de planificación (1972) i Anglada-Camarasa (1980), artista del qual han realitzat nombroses exposicions.

Francesc FONTBONA (Barcelona, 1948). Doctor en història moderna (UB). Director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya des de 1995 i professor d'Història de l'Art a la UB. Autor de La crisi del Modernisme artístic (Barcelona 1975), El paisatgisme a Catalunya (Barcelona 1979), Anglada-Camarasa (amb F. Miralles, Barcelona 1981), «Del Neoclassicisme a la Restauració (1808-1888)» i «Del Modernisme al Noucentisme» (amb F. Miralles) —volums de la Història de l'Art Català (Barcelona 1983 i 1985. Ha dirigit obres com El Romanticisme a Catalunya 1820-1874 i els cinc volums d'El Modernisme (Barcelona 2002-2004). Ha publicat textos en nombrosos catàlegs d'exposicions antològiques, i articles en revistes especialitzades tan nacionals com internacionals i a diaris.