Exposició: Vint anys amb l’art contemporani

Un dels objectius de l'Obra Social de ”la Caixa” és promoure l'accés de la societat a l'art i trencar les barreres que separen el públic de la creació contemporània. La Col·lecció Fundació ”la Caixa”, iniciada el 1985 i considerada una de les més importants d'Europa en el seu gènere, respon a aquesta voluntat. Les 950 obres que la integren no sols recullen la memòria històrica de l'art de les últimes dècades, sinó que també ofereixen una visió àmplia de les tendències contemporànies a partir d'artistes clau. L'exposició Col·lecció Fundació ”la Caixa”. Vint anys amb l'art contemporani. Noves adquisicions aplega a CaixaForum onze obres que s'exposen per primera vegada en el context de la col·lecció. Els artistes representats són Rodney Graham, James Turrell, Eulàlia Valldosera, Douglas Gordon, Roni Horn, Cildo Meireles, Ernesto Neto, Gillian Wearing, Óscar Muñoz, Dominique González-Foerster i Xavier Veilhan. La mostra fa palès el continu interès per la percepció en l'art. I encara més avui que no n'hi ha prou amb una simple mirada: ara s'exigeix a l'espectador una participació més activa, per establir, així, una relació de diàleg. D'aquesta manera, l'exposició convida el transeünt a endinsar-se en un espai que qüestiona la seva percepció, que altera l'espai i el temps, que el trasllada al terreny de les aparences, que desmunta certeses i que descobreix dimensions desconegudes.L'exposició Col·lecció Fundació ”la Caixa”. Vint anys amb l'art contemporani. Noves adquisicions, comissariada per Nimfa Bisbe, responsable de la Col·lecció, es podrà veure a CaixaForum (avinguda del Marquès de Comillas, 6-8), del 16 de febrer a l'1 de maig de 2005. La Col·lecció d'Art Contemporani Fundació ”la Caixa” es va iniciar l'any 1985 amb l'objectiu de comprometre's amb la cultura del nostre país a través de la preservació, la promoció i la difusió de la creació artística actual. Tenia com a finalitat aplegar obres significatives de la creació internacional a partir dels anys vuitanta i parar una atenció especial en l'art espanyol. Des de les primeres adquisicions, la Col·lecció d'Art Contemporani Fundació ”la Caixa” va esdevenir un punt de referència en el panorama artístic del moment, per tal com va col·locar l'art espanyol en el context internacional i va fer paleses, així, les relacions que mantenia amb els corrents artístics d'altres països. Al cap de vint anys, la Col·lecció d'Art Contemporani Fundació ”la Caixa” s'ha consolidat com un projecte obert i sensibilitzat amb les propostes de l'art. Està formada per més de 950 obres clau d'artistes plenament reconeguts, com també de creadors joves que plantegen noves direccions per a l'art del futur. També es defineix per la seva interacció amb el públic, per mitjà d'exposicions antològiques, seleccions temàtiques i activitats que s'organitzen arreu d'Espanya i que proposen a l'espectador noves maneres de veure i entendre el món. Així mateix, la Fundació ”la Caixa”, amb aquesta col·lecció, ha projectat una sòlida imatge a l'estranger i participa amb la cessió de les seves obres en nombroses exposicions internacionals organitzades pels museus més prestigiosos del món.Les onze obres que integren l'exposició Col·lecció Fundació ”la Caixa”. Vint anys amb l'art contemporani. Noves adquisicions conviden l'espectador a endinsar-se en un escenari que juga amb les seves expectatives i qüestiona la seva experiència de la realitat. Cadascuna és, sens dubte, una proposta oberta a una diversitat d'arguments i conceptes, però totes interpel·len l'espectador i l'empenyen a sentir, a reflexionar, a emocionar-se, a descobrir noves realitats amb la seva pròpia experiència perceptiva. Totes s'exposen per primera vegada en el context de la Col·lecció. Llum, imatges, espai i temps són els mitjans que exploren els onze artistes representats. La obres es diferencien en el tipus d'interacció que proposen a l'espectador, en la manera d'explorar la relació entre percepció i realitat o en la manera d'alterar la percepció de la realitat, però totes, al capdavall, el duen al terreny de la incertesa, la inestabilitat i l'ambivalència. Així, l'espai de llum de James Turrell i la projecció d'imatges simètriques de Douglas Gordon qüestionen i pertorben la nostra percepció, perquè hi introdueixen elements que desestabilitzen les nostres referències. Els 36 retrats de pallassos de Roni Horn i el retrat en moviment d'Óscar Muñoz exploren la mutabilitat de la realitat i ens recorden la impossibilitat d'assolir una identitat estable, mentre que Cildo Meireles i Ernesto Neto convoquen els nostres sentits i qüestionen l'herència d'una cultura basada en el que és visual. La majoria d'aquestes obres ens recordem que vivim en un món d'aparences, com la instal·lació de Dominique González-Foerster, que juga amb la coexistència d'espais reals i virtuals i ens introdueix en un món de somni, o l'obra d'Eulàlia Valldosera. El recorregut de l'exposició s'ha traçat com un espai d'emocions que proposa una percepció poètica i simbòlica de la realitat, però també una reflexió crítica sobre la nostra relació amb el món.Els onze artistes presents en l'exposicióRODNEY GRAHAM (Vancouver, Canadà, 1949) Rheinmetal / Victoria 8 és una de les últimes creacions d'aquest artista conceptual canadenc que, des del final dels anys setanta, ha produït fotografies, instal·lacions, escultures, música i vídeos. En aquesta obra, dos objectes industrials amb tecnologies ja obsoletes se situen en l'escenari de l'art i es revesteixen de bellesa estètica. La màquina d'escriure alemanya dels anys trenta (Rheinmetal) és la protagonista de la pel·lícula muda, en blanc i negre, que amb plans fixos explora de manera detallada aquell objecte. Una pols blanca cau sobre la màquina i la va cobrint, com a metàfora d'un final. La lentitud de les seqüències indueix a pensar que es tracta d'una successió de fotografies, si no fos per la presència d'un projector de 35 mm (el model italià Victoria 8 dels anys cinquanta), que imposa el seu soroll monòton. EULÀLIA VALLDOSERA (Vilafranca del Penedès, Espanya, 1963) Eulàlia Valldosera acostuma a combinar en les seves obres objectes quotidians amb projeccions i jocs d'ombres per plantejar interrogants sobre la incomunicació, la feminitat o l'espai públic i privat. Colon, Ajax, Royal... Qui no està familiaritzat amb aquestes marques? En aquesta instal·lació, Valldosera ens convida a reflexionar sobre la nostra percepció de la realitat jugant amb els logotips de productes d'ús domèstic i també amb els seus envasos. Amb el títol de Flying, un seguit d'imatges apareixen projectades sobre quatre parets. Els envasos hi apareixen com a formes cúbiques blanques, mentre els logotips es presenten de manera independent, amb la qual cosa recreen un perfil nocturn urbà. RONI HORN (Nova York, EUA, 1955) Amb escultures, dibuixos o sèries de fotografies, Roni Horn treballa sovint el tema de la construcció de la identitat. Per mitjà de la cara blanca d'un pallasso, ens proposa en aquesta obra una reflexió sobre l'aparença. A partir d'un retrat fotogràfic, l'artista difumina, com si es tractés d'un dibuix, 36 expressions facials diferents d'un mateix pallasso. L'expressió desenfocada revela amb traços lleugers un rostre que per ell mateix és una aparença. Les imatges, instal·lades l'una darrere l'altra sobre la paret, configuren un paisatge en moviment que no té un punt de vista únic i jerarquitzat. CILDO MEIRELES (Rio de Janeiro, Brasil, 1948) Cildo Meireles, un dels pioners de la instal·lació des dels anys seixanta, ha creat ambients insòlits, com ara Volàtil, que aguditzen la nostra consciència perceptiva. En aquesta obra, l'artista brasiler convida l'espectador a treure's les sabates i endinsar-se en la foscor. La suavitat del talc sobre el qual llisquen els peus provoca una sensació de plaer inquietant. De sobte, una espelma encesa a l'interior d'un ambient que fa olor de gas sorprèn i espanta. Aquesta instal·lació ens porta a pensar en l'amenaça que ens aguaita constantment en el nostre fràgil món actual.ÓSCAR MUÑOZ (Popayán, Colòmbia, 1951) Les obres d'Óscar Muñoz fan palesa la impossibilitat d'assolir una identitat permanent. Re/trato és un vídeo en bucle que ens mostra la mà de l'artista intentant constantment dibuixar el seu autoretrat. El pinzell traça amb aigua sobre una llosa escalfada pel sol els trets d'una cara que s'evaporen una vegada rere l'altra, amb la qual cosa la imatge s'esvaeix sense que s'hi pugui fer res. Com en el mite de Narcís, l'artista s'ha condemnat a fer una cosa impossible. La seva identitat és efímera, com sembla que ho és tot en aquesta vida. Dominique González-Foerster (Estrasburg, França, 1965) Bona part de l'obra d'aquesta artista francesa tracta de com percebem el nostre entorn. A Petite, ficció i realitat, exterior i interior, percepció i introspecció es confonen i ens confonen. Aquesta instal·lació consisteix en un espai real i un vídeo que projecta una ficció sobre una de les parets. Les imatges coincideixen amb l'arquitectura de la sala rectangular i envidrada a la qual l'espectador no té accés. La projecció de la imatge d'una nena que ens observa mentre l'observem observant ella mateixa, en el mateix espai, desencadena un interessant joc dialèctic.JAMES TURRELL (Los Angeles, Califòrnia, 1943) James Turrell ha estat qualificat com un arquitecte de la llum. Les seves obres ens conviden a endinsar-nos en espais de llum que provoquen una experiència gairebé hipnòtica. En entrar en Rayzor, l'espectador ha d'esperar fins que les ninetes se li dilatin per poder percebre un espai de llum que a poc a poc esdevé tangible i adquireix una dimensió tridimensional. Aquesta llum, que ni irradia ni dóna ombra, desmaterialitza les dimensions de l'espai arquitectònic i el converteix en un espai perceptiu que esdevé eteri i il·limitat davant dels ulls. XAVIER VEILHAN (Lió, França, 1963) Amb una pantalla formada per 1.024 bombetes, Xavier Veilhan ens proposa tota una experiència perceptiva. L'artista transforma la imatge virtual d'un curtmetratge en un objecte tridimensional. Cada bombeta funciona com un píxel ampliat i ens transmet la informació d'imatges en moviment sota diferents intensitats. Així, l'artista transforma el format digital en analògic, en un viatge de regressió respecte dels avenços de la tecnologia. Drumball és títol de la pel·lícula muda projectada en aquesta singular pantalla, que reprodueix els moviments d'una esfera i dóna lloc a jocs cinètics i retinians. ERNESTO NETO (Rio de Janeiro, Brasil, 1964) Aquest artista proposa sentir l'espai com un lloc del nostre propi cos. Neto crea i manipula un món sensual de formes orgàniques associades amb el cos humà. El material que fa servir, teixit de licra elàstica, dóna a les seves obres qualitats tàctils, formes sinuoses i arrodonides i una manera molt sensual d'ocupar l'espai. Amb un joc de contrapesos, Globulocell s'estén en l'espai tot desplegant una estructura biomòrfica els forats de la qual afavoreixen una interacció entre ambient interior i exterior, de la mateixa manera que el nostre organisme.DOUGLAS GORDON (Glasgow, Regne Unit, 1966) Bona part de l'obra de Gordon es basa en la manipulació de pel·lícules de Hollywood, sobretot de suspens. En aquesta obra, l'artista britànic modifica l'estructura de la pel·lícula d'Otto Preminger Whirlpool (1949) i ens proposa un altre ordre d'espai i temps. Separa els fotogrames parells dels senars en dues projeccions diferents i les col·loca de manera simètrica, l'una al costat de l'altra. El resultat n'és una imatge doble en vibració contínua en què les seqüències de l'esquerra actuen com a mirall de les de la dreta. El so es tracta de manera similar. El resultat? Una instal·lació de fort impacte visual que recrea els efectes de la hipnosi, base argumental de la pel·lícula de Preminger. GILLIAN WEARING (Birmingham, Regne Unit, 1963) Les fotografies i els vídeos de Wearing desemmascaren les diferències entre el comportament individual i col·lectiu de l'ésser humà. Amb la intenció d'explorar l'empremta genètica i psicològica que pot deixar la família sobre un individu, Gillian Wearing ens mostra el seu Àlbum particular. L'artista adopta la identitat de diferents membres de la seva família més pròxima, fins i tot la seva de qual era adolescent. «Hi ha alguna cosa meva, literalment, en tots ells; estem connectats, però tots som molt diferents», conclou Wearing. Col·lecció Fundació ”la Caixa”. Vint anys amb l'art contemporani. Noves adquisicions Del 16 de febrer a l'1 de maig de 2005 Inauguració: dimarts 15 de febrer, a les 20 hCaixaForum Av. Marquès de Comillas, 6-808038 BarcelonaHorari: De dimarts a diumenge, de 10.00 a 20.00 hDilluns, tancatServei d'Informació: Tel.: 902 22 30 40Entrada gratuïta www.fundacio.lacaixa.es