No sols al davant, al darrere, a l'esquerra i la dreta: també sota els peus. El visitant que puja per les escales mecàniques de CaixaForum es veurà de cop i volta atrapat al centre d'un paratge desolat i perifèric, amb muntanyes de deixalles, cotxes i grues de desballestament, grafits, fàbriques abandonades i edificis en ruïnes, que s'estenen per carrers esquerdats envaïts per les males herbes. Són imatges reals preses a desenes de ciutats (Busan, Torí, Nova York, Londres, Medellín...), seleccionades entre centenars de fotografies, retallades manualment, ampliades i encolades sobre les parets i a terra, fins a formar un wall paper gegantesc que, a manera de tràveling panoràmic, convida l'espectador a esdevenir part integrant d'una representació sense principi ni fi. Les seqüències de Blade Runner, el cinema de Ken Loach, Stephen Frears i Emir Kusturica, i les lletres de Tom Waits, els Smith i Sonic Youth són algunes de les referències de Gianfranco Botto (1963) i Roberta Bruno (1966), una parella d'artistes de Torí que, des del 1992, treballen sota el segell Botto & Bruno fotografiant l'extraradi de totes les ciutats que trepitgen per recrear a les seves instal·lacions (prefereixen dir-ne «ambients») «totes les perifèries del món en una». Amb el títol La ciutat que desapareix, CaixaForum presenta a Espanya el primer «gran ambient» de Botto & Bruno, l'obra dels quals s'ha vist al Bullet Space de Nova York (1997), a la 49a Biennal de Venècia (2001), al Chelsea Kunstraum de Colònia (2002), al MAMCO de Ginebra (2003) i al MAMAC de Niça (2004), entre altres llocs. Aquesta instal·lació inèdita, creada especialment per a CaixaForum, forma part del cicle d'intervencions d'artistes contemporanis Espais oberts.La ciutat que desapareix, de Botto & Bruno, es podrà visitar a CaixaForum (av. del Marquès de Comillas, 6-8), del 24 de novembre de 2004 al 13 de febrer de 2005. Molts dels títols triats per Botto & Bruno per donar nom a les seves instal·lacions són extractes de cançons compostes per grups de rock i de punk d'aquests últims quinze anys: What can I do?, And nowhere is my home, Out of time, In the school of lost hope... La ciutat que desapareix no pertany a la lletra de cap cançó, però desaparèixer (disappearing) és una paraula molt present en la música de Radiohead, Sonic Youth i Tom Waits. Precisament l'edifici nou i diàfan que amb el nom de CaixaForum substitueix l'antiga fàbrica modernista Casaramona «desapareix» en ser engolit per un mar de runa i ruïnes en aquesta «ambientació» que provoca en el visitant una profunda sensació d'abandonament i alienació, i que, al seu torn, resumeix la trajectòria artística de Botto & Bruno. La parella d'artistes juga amb els elements iconogràfics que caracteritzen CaixaForum (l'arquitectura de maó vermell, el cel blau apuntat per les dues torres i els grans espais oberts) per recrear un escenari totalment diferent: fàbriques de maons abandonades i espais grisosos envaïts per la runa i la mala herba.De la mateixa manera que Botto & Bruno resumeixen amb el seu treball «totes les perifèries del món en una», es podria dir que La ciutat que desapareix condensa a CaixaForum tot el procés artístic d'aquests dos artistes. Més enllà d'un discurs sobre la fotografia, Botto & Bruno desenvolupen «un projecte de documentació de la perifèria». El procés és ardu. En primer lloc, recorren a peu la perifèria de les ciutats que visiten, caminen quilòmetres per amarar-se'n de l'ambient, i llavors fotografien els paisatges i els edificis que més els han impressionat.Després, revisen acuradament els centenars de fotografies que han fet i trien els elements més atractius de cadascuna. A continuació, les retallen amb tisores i componen el mar d'imatges seleccionat, sempre d'una manera manual (mai amb photoshop), per crear un collage. Finalment, amplien el fotomuntatge obtingut i l'imprimeixen en paper i PVC («ens agrada aquest material perquè té una pell sintètica i freda») fins a conformar un paisatge que, a tall de seqüència cinematogràfica, es desenvolupa sobre les parets i el terra a 360º. «Ens agrada aquest ritme de treball seriat, té connotacions cinematogràfiques», diuen Botto & Bruno, en el treball dels quals les referències a Pasolini i Ken Loach, entre altres, hi són molt presents. Torí, lloc on van néixer Botto i Bruno, és coneguda com la ciutat de l'arte povera. Precisament, aquests dos artistes utilitzen per treballar el que es podria anomenar tecnologia povera, és a dir, combinen el treball artesà amb una tecnologia domèstica (càmeres fotogràfiques, ampliadores i fotocopiadores). D'aquesta manera, en un món que defensa cada vegada més la rapidesa i la immediatesa d'Internet, Botto i Bruno reivindiquen el treball artesà i la desacceleració del procés productiu, ja que el resultat és menys homogeneïtzador i més personal.Gianfranco Botto (1963) i Roberta Bruno (1966) es van conèixer l'any 1992 a l'Acadèmia de Belles Arts de Torí, on estudiaven pintura. Potser perquè tots dos provenien de la perifèria de la ciutat, no van tardar gaire a avenir-se, fins al punt que van decidir treballar plegats sota el segell Botto & Bruno. A tots dos els movia el fet que els seus llocs de naixement respectius l'extraradi nord i l'extraradi sud no sortien als mapes de Torí. La perifèria entesa com a espai mental és l'eix del treball artístic de Botto & Bruno, és a dir, la perifèria vista com a «espai obert» sobre el qual senten la urgència d'intervenir a la seva manera, no exempta d'una certa denúncia social. Així, a partir de retalls de la realitat, reconstrueixen un espai irreal i utòpic en el sentit etimològic de la paraula (és a dir, que no existeix) que podria resumir perfectament tots els extraradis del món i que, com un nou Llunyà Oest, representa l'espai encara per conquerir de qualsevol ciutat contemporània.La ciutat que desapareix es pot veure al vestíbul d'entrada a la Sala 1, al final de les escales mecàniques de l'entrada. Aquesta instal·lació inèdita forma part d'Espais oberts, el cicle d'intervencions d'artistes contemporanis a CaixaForum en el qual ja han participat Chema Alvargonzález (sobre l'arquitectura de tot l'edifici), Soledad Sevilla (al Jardí Secret), Jeppe Hein (al vestíbul d'entrada) i Javier Peñafiel (a l'Auditori). La ciutat que desapareix Del 24 de novembre de 2004 al 13 de febrer de 2005 CaixaForum Av. del Marquès de Comillas, 6-808038 BarcelonaHorari: De dimarts a diumenge i festius, de 10 a 20 hDilluns tancat, excepte festiusServei d'Informació: Tel. 902 22 30 40Entrada gratuïta www.fundacio.lacaixa.es