Exposició: Rodin i la revolució de l’escultura. De Camille Claudel a Giacometti

«Que potser les catedrals són acabades?», solia preguntar Rodin a les persones que, astorades, qualificaven d'inacabada la seva obra La porta de l'infern. Format al marge de les institucions oficials, Rodin va desconcertar el públic amb múltiples retocs i rectificacions en un intent ingent de reduir l'obra a la seva essència i arribar així a la perfecció. No en va el consideren avui l'iniciador de la revolució que va canviar totalment l'escultura al segle passat. «Continuarà sent, per a les generacions futures, l'únic que va clavar un cop de maça alliberador contra la muralla que ofegava de mica en mica l'amenaçada vida de l'escultura», va proclamar Zadkine l'any 1952, amb motiu d'un homenatge al Musée Rodin al qual també van assistir Brancusi, Giacometti, Arp i Chauvin. Amb el títol Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacometti, la Fundació ”la Caixa” presenta a CaixaForum l'exposició més completa i suggestiva que s'ha fet fins ara a Espanya sobre Rodin. Més d'un centenar d'escultures de gairebé trenta artistes confronten l'obra del gran mestre amb la dels seus coetanis i la de creadors posteriors de la talla de Picasso, Brancusi, Matisse i Archipenko. La mostra no tan sols traça un recorregut per la trajectòria de Rodin, sinó que estableix múltiples correspondències amb l'obra dels col·laboradors del seu taller (Camille Claudel, Bourdelle, Jouvray) i d'altres artistes que el van considerar el seu mestre (Maillol, Duchamp-Villon). Un dels atractius és poder contemplar les escultures del gran precursor al costat d'altres que, com el Gran profeta de Gargallo i l'Home que camina de Giacometti, s'han convertit en símbols de la condició humana. Paral·lelament, es presenta una selecció de peces fonamentals de l'escultura espanyola en les quals és evident la influència de Rodin.L'exposició Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacometti, comissariada per Antoinette Le Normand-Romain, conservadora d'escultura del Musée Rodin de París, es podrà visitar a CaixaForum (av. del Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona), del 29 d'octubre de 2004 al 27 de febrer de 2005. La mostra ha tingut l'assessorament de Josefina Alix, que és qui ha fet la selecció de peces d'artistes espanyols. La col·laboració entre la Fundació ”la Caixa” i el Musée Rodin de París no és nova. Des del 1996, totes dues institucions han mantingut una estreta relació que ja s'ha traduït en tres grans exposicions més: Auguste Rodin i la seva relació amb Espanya, que es va presentar a Saragossa el 1996 i que reflectia per mitjà de gairebé dues-centes obres el vincle que el mestre va mantenir amb Espanya arran de l'amistat amb el pintor basc Ignacio Zuloaga; la retrospectiva Auguste Rodin, que es va inaugurar en el marc de Salamanca 2002 i aplegava un conjunt excepcional de cinquanta-sis escultures en bronze i marbre que mostraven el procés de creació del mestre, i Els penediments de Rodin, una selecció d'un centenar de fotos i dibuixos inèdits que complementava l'anterior i mostrava la utilització de la fotografia com a material de treball per l'artista al llarg de la seva trajectòria. Ara, amb Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacometti, el Musée Rodin i la Fundació ”la Caixa” fan un pas més amb aquesta quarta exposició que mostra fins a quin punt el gran mestre va revolucionar un art, el de l'escultura, que havia quedat relegat a una disciplina avorrida i pràcticament reduït a simple monument commemoratiu. Hereu d'una llarga tradició, Rodin s'erigeix, sense cap mena de dubte, en l'iniciador de la revolució que va canviar totalment l'escultura al segle XX. Després d'interessar-se per l'expressió sota la influència de Miquel Àngel, a la dècada del 1880 es va inclinar per l'art de l'antiguitat, i pels volts del 1895 va començar a concedir la categoria d'obres acabades a figures parcials. A partir del 1900 va ocupar el primer pla de l'escena artística, i els escultors posteriors ja tan sols es van poder situar en relació amb ell, tant si acceptaven com si rebutjaven la seva influència.L'exposició Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacometti, que tan sols es podrà veure a CaixaForum, aplega una col·lecció extraordinària d'escultures de Rodin, acompanyades d'una selecció d'obres dels seus contemporanis i d'altres artistes posteriors que demostren la influència que va tenir en l'art del segle XX. Entre els gairebé trenta artistes que hi ha representats destaquen Camille Claudel, Aristide Maillol, Constantin Brancusi, Henri Matisse, Alberto Giacometti, Alexander Archipenko, Josep Clarà, Charles Despiau, Eduardo Chillida, Jules Desbois, Pablo Picasso, Juli González, Madeleine Jouvray i Pablo Gargallo, entre d'altres. Les 105 obres aplegades en aquesta mostra pertanyen a més d'una trentena d'institucions i col·leccions públiques i privades, com el Musée Rodin de París, el Musée Orsay de París, el Musée Matisse de Niça, la Fondation Giacometti de París, la Kunsthaus de Zuric, el Musée des Beaux-Arts de Lilla, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).L'exposició es divideix en cinc àmbits: Introducció: Un començament difícil, Els primers encàrrecs: La porta de l'infern, Al taller: ajudants i talladors, Monuments públics i «El nostre mestre: Rodin». La selecció de peces fonamentals de l'escultura espanyola, en les quals és evident l'empremta de Rodin, es mostra en aquest últim apartat, juntament amb obres d'altres artistes. Aquesta selecció, a càrrec de Josefina Alix, està formada per obres de Casanovas, Juli González, Chillida, Picasso, Gargallo, Josep Clarà, Mateo Inurria i Daniel González. Introducció: Un començament difícilAuguste Rodin va néixer a París l'any 1840 i va morir a Meudon el 1917. Cap al 1885, després d'haver ingressat a la Petite École, va descobrir l'escultura: «Vaig veure el fang per primera vegada, i em vaig sentir transportat al paradís. Vaig fer peces soltes, braços, caps i peus; i després em vaig dedicar a la figura sencera... Estava entusiasmat». Per guanyar-se la vida, va començar a treballar per a diversos ornamentadors. «La necessitat de viure em va portar a aprendre tots els aspectes del meu ofici... Va ser per a mi com una mena d'aprenentatge encobert», va recordar més endavant. Aviat va aconseguir fer realitat un dels seus somnis, tenir taller propi, i treballava frenèticament en una «cavallerissa gelada». Per a un artista jove era indispensable exposar al Salon, lloc privilegiat de trobada amb el públic. El bust L'home del nas trencat és la primera obra de Rodin que s'hi va mostrar, però no va ser fins al 1875. Deu anys abans, l'artista ja havia intentat presentar-la, però el jurat l'havia rebutjat pel seu aspecte fragmentari (a causa de l'hivern tan fred del 1865, la part posterior del cap es va esquerdar i va caure). L'artista va conservar l'obra i, quan va aconseguir els mitjans econòmics suficients, va donar al bust la seva forma primitiva i va confiar-ne la realització en marbre al seu amic Léon Fourquet. Finalment, l'any 1875 va ser acceptat per primera vegada al Salon. Dos anys després hi va exposar un estudi masculí de mida natural, L'edat de bronze, amb el qual esperava donar-se a conèixer, però va ser un fracàs perquè es va sospitar que la figura s'havia fet a partir de motlles sobre el natural. Format fora de les institucions oficials, Rodin tenia un concepte massa personal de l'escultura, que no podia fer altra cosa que desconcertar un jurat habituat a basar-se en criteris tradicionals. Els primers encàrrecs: La porta de l'infernL'interès que el director de Belles Arts, Turquet, sentia per Rodin va fer que li encarregués, per decret del 16 d'agost de 1880, una porta decorativa que s'havia d'ornamentar amb baixos relleus inspirats en la Divina comèdia de Dant. Després de llegir i rellegir Dant al llarg d'un any, «vivint solament d'ell i amb ell, dibuixant els vuit cercles del seu infern», Rodin va fer centenars de figures. Sempre modelades del natural, les pensava com a obres autònomes, les provava a La porta de l'infern i les acceptava o les rebutjava. Totes aquestes peces passaven a formar part d'un dipòsit de formes al qual Rodin va recórrer al llarg de tota la seva carrera. Encara que pensades al començament per a La porta, algunes (El pensador, El bes, Ugolino, etc.) van adoptar una existència autònoma i es van fondre en bronze, es van reproduir en marbre i, fins i tot, es van ampliar. Altres obres, que al començament es van pensar d'una manera independent, es van unir després per donar vida a nous grups escultòrics. Al taller: ajudants i talladorsRodin va fer servir col·laboradors des de molt aviat. Amb els grans encàrrecs de les dècades del 1880 i el 1890, les necessitats d'emmotllament i ampliació es van multiplicar, per la qual cosa l'artista es va envoltar de fonedors, talladors, modeladors, ajudants i alumnes, la missió dels quals no sempre es definia amb precisió. Camille Claudel i Jules Desbois van ser els primers que van entrar a treballar per al mestre. Molts dels seus col·laboradors eren també excel·lents escultors (Claudel, Desbois, Pompon, Bourdelle, Despiau), de manera que el taller es va convertir en escenari d'uns intercanvis que Rodin no va dubtar a aprofitar. Així, obres d'altres artistes li suggerien nous grups escultòrics. La caiguda d'un àngel, per exemple, sembla un ressò de la Leda de Desbois. Per a Rodin, una obra sempre era susceptible de transformar-se, per la qual cosa es negava a tancar la forma dins d'uns contorns massa precisos. Acostumats a treballar per a ell, els talladors eren capaços de transformar un simple esbós en un model acabat. Molt aviat Rodin no va dubtar a exposar obres inacabades, de vegades fins i tot sense signar, com El bes gran en marbre, abandonat l'any 1889 pel tallador, Jean Trucan, i fins i tot va arribar a interrompre el treball d'alguns talladors després de quedar impressionat pel poder de suggestió d'una obra la realització de la qual encara no havia conclòs (és el cas d'El pensament del 1895). Amb el pas del temps, Rodin va demanar als seus ajudants que difuminessin més les formes, fins al punt que es fa difícil dir si, segons l'artista, les obres estaven realment acabades, com el bust de la Duquessa de Choiseul. Malgrat tot, va ser molt imitat. Al començament de les seves carreres, Schnegg, Bourdelle, Despiau, Brancusi (aquest últim amb El somni, del 1908) i molts altres van adoptar el mateix principi de contrast entre l'obra acabada i la no acabada. «En art s'ha de saber sacrificar», deia Rodin, que, més enllà de les idees concebudes a priori, es va deixar portar per l'atzar i no va dubtar a fer de l'accident un dels seus principals impulsos creatius. És el cas d'Eva, que, abandonada l'any 1881, va veure la llum finalment el 1899.Monuments públicsAl segle XIX, el monument públic tenia una funció didàctica: la indumentària i el gest havien de permetre identificar fàcilment el personatge representat, mentre que les figures al·legòriques i els baixos relleus anecdòtics plasmaven les qualitats i els actes més rellevants de la seva vida. Per fer el Monument a Victor Hugo Rodin va respectar aquest principi, encara que el va aïllar de la resta de figures i va mostrar tan sols la imatge del poeta.Anys després, però, amb motiu del Balzac, va concentrar la força creativa de l'escriptor en el rostre, la qual cosa s'allunyava de la tradició. El model va generar un autèntic escàndol, i la Société des Gens de Lettres va retirar l'encàrrec. El 13 de juliol de 1908, a Le Matin, Rodin va afirmar que l'estàtua seguiria «el seu propi camí». «Aquesta obra que ha estat motiu de burla, que han volgut ridiculitzar perquè no la podien destruir, és el resultat de tota la meva vida, l'eix de tota la meva estètica.» «El nostre mestre: Rodin»«De tots els que han recorregut la seva obra, quants francesos, quants estudiants arribats de tots els països han extret gestos, suavitats i arravataments d'aquest oceà d'obres... Sí, tots els contemporanis hem seguit l'impuls de l'obra del més gran de nosaltres, tots hem adoptat les maneres dels seus treballs», va reconèixer Bourdelle. L'estranger Zadkine, per la seva banda, va afirmar quan va arribar a París: «L'any 1910, deixant de banda Rodin, no hi havia cap escultor amb unes obres que poguessin constituir una resposta al desencís que sentien els joves quan visitaven, per exemple, el gran Salon». Preocupat únicament per la forma, Rodin va convertir la mà i el cap, per la seva força expressiva, i el tors, per la seva plenitud, en els seus camps d'experimentació preferits. D'aquesta manera va obrir la porta de l'escultura del segle XX: des de Drivier, Dejean i Janniot fins a Brancusi, Archipenko, Zadkine, Giacometti, Ubac, Chillida i Dodeigne, des dels figuratius fins als no figuratius, des dels artistes que van tenir relació amb ell fins als que, molt més joves, solament el van conèixer per mitjà de la seva obra, el tors com a tal va esdevenir, a partir del 1912-1913 i sobretot després de la Primera Guerra Mundial, un dels temes predilectes dels escultors. Per a alguns, com per exemple Maillol, que sempre començava pel tors i tenia la temptació d'acontentar-se'n («Falten els braços, no hi fa res»), era suficient per ell mateix per evocar la dona, ja que és la part del cos en la qual s'expressen millor les seves característiques; per a altres, com Brancusi, que el va reduir a un maluc i una cuixa, és un exercici d'ascesi que incita a buscar l'essència de la forma. Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a GiacomettiDel 29 d'octubre de 2004 al 27 de febrer de 2005Inauguració: dijous 28 d'octubre, a les 20 hCaixaForumAv. del Marquès de Comillas, 6-808038 BarcelonaHorari:De dimarts a diumenge i festius, de 10 a 20 hDilluns, tancat, excepte festiusServei d'Informació www.fundacion.lacaixa.es / info.fundacio@lacaixa.esTel. 902 22 30 40Entrada gratuïtaMés informació: Web Exposició: Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacomettiwww.fundacio.lacaixa.es