Exposició: Doug Aitken. Estarem segurs mentre tot es mogui

Una veu s'obre pas entre una marea d'imatges. Té un timbre suau, profund, hipnòtic. Una vegada i una altra repeteix: «You can't stop» (no pots parar), fins que s'esvaeix i ens deixa tots sols davant d'un mar d'imatges que flueixen de manera constant. Aquesta veu és part d'i am in you (estic en tu), una instal·lació arquitectònica i visual que ens obre la porta a un univers constituït no tan sols per espai i temps, sinó també per la repetició hipnòtica de formes i estructures, per la sensació de poder ser a tot arreu i enlloc al mateix temps. Fragmentació, el·lipsi, acceleració i càmera lenta són alguns dels recursos que utilitza Doug Aitken (Redondo Beach, Califòrnia, 1968) per construir atmosferes màgiques i envoltants amb les quals sedueix l'espectador i el convida a accedir a un univers de comunicació a través d'imatges i sons. Rostres, ritmes, paisatges, silencis, ginys, lletanies i gestos se succeeixen els uns rere els altres a una velocitat vertiginosa. Les històries que ens explica no són relats lineals, sinó que proposen un exercici d'atenció als elements més invisibles i imperceptibles de l'acte comunicatiu. CaixaForum presenta, per primera vegada a Espanya, una exposició dedicada a Doug Aitken, un dels artistes contemporanis més destacats dels Estats Units. Produïda i organitzada per la Fundació ”la Caixa”, l'exposició reuneix a la Sala 3 de CaixaForum tres instal·lacions arquitectòniques de grans dimensions (uns 300 metres quadrats cada una): i am in you (estic en tu), blow debris (runes que volen) i interiors, i també una selecció de fotografies de la sèrie «plateau» (altiplà). Paral·lelament, es presenta skyliner (línies al cel), una peça sonora inèdita, concebuda expressament per l'artista per a aquesta exposició, que es podrà veure al Pavelló Mies van der Rohe. Totes les obres han estat fetes entre els anys 2000 i 2004. L'exposició «Doug Aitken. Estarem segurs mentre tot es mogui», comissariada per Marta Gili, responsable de Fotografia i Arts Visuals de la Fundació ”la Caixa”, es podrà visitar a CaixaForum (Av. del Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona), del 7 de juliol al 26 de setembre de 2004. Posteriorment, l'exposició es podrà veure a la Sala Rekalde (Bilbao).Doug Aitken se suma a Tracey Moffatt, Gillian Wearing, Pierrick Sorin i Aernout Mik com a protagonista d'una sèrie d'exposicions a través de les quals la Fundació ”la Caixa” pretén mostrar la recerca de noves formes narratives capaces de reflectir la complexitat del món contemporani. Al costat de Bill Viola (l'obra del qual s'exhibirà la pròxima temporada a la Sala d'Exposicions de Madrid), Doug Aitken és un dels artistes nord-americans més destacats de l'escena actual. Però a diferencia de Viola, que aïlla les preses cinematogràfiques per crear un sentit gairebé zen de quietud meditativa, Aitken juga amb l'acceleració i l'acumulació d'una infinitat d'imatges la recomposició de les quals les fa més suggeridores i evocadores. La projecció en múltiples pantalles de gran format crea, així, un espai envoltant que submergeix l'espectador en una experiència inefable i l'empeny cap a les zones fosques de l'inconscient. Per què ens comuniquem els uns amb els altres? Com ho fem? Quin preu té la pèrdua del nostre sentit del jo? I la de la comunitat? Aquestes són algunes de les preguntes inherents a la pràctica artística d'Aitken. Nascut a Califòrnia, la seva obra és l'encarnació de l'oest americà: la lluita de Los Angeles per trobar una veu pròpia. Té l'origen en l'última parada de l'expansió d'Amèrica cap a l'oest: Los Angeles (Califòrnia), la ciutat des de la qual no és possible continuar més enllà en direcció oest, on la terra es troba amb l'oceà, l'últim lloc on una persona pot encunyar un nou passat.En totes les seves instal·lacions, Aitken explora amb deteniment la capacitat del que és mínim i trivial per interceptar el rumb del previsible. La complexitat del món en què vivim i les múltiples interconnexions que generen una dependència col·lectiva exigeixen una nova manera d'articular la nostra experiència com a individus i com a col·lectivitat, més d'acord amb el que és imprevisible o mutant. Les instal·lacions polimorfes i polirítmiques d'Aitken exploren el poder generador i regenerador del caos, és a dir, assenyalen la facultat del desordre, de la indeterminació i de la incertesa per donar sentit i enteniment a moltes de les qüestions per a les quals el nostre món contemporani, superpoblat i interconnectat, no troba resposta.És per això que Aitken recorre a estratègies com la fragmentació, la reiteració i la bifurcació a l'hora de construir les seves històries o les seves composicions, tant sonores com visuals i arquitectòniques. La linealitat de la narrativa tradicional, és a dir, els relats en què una causa va seguida d'un efecte, ja no serveix per explicar el món. Per aquesta raó, tant a interiors com a i am in you (estic en tu) i blow debris (runes que volen) les narracions són erràtiques, no segueixen una pauta previsible de plantejament, nus i desenllaç. La multiplicitat de pantalles o recorreguts dins l'espai d'una mateixa instal·lació tampoc no indica una simultaneïtat o una correlació de discursos. Suggereix, més aviat, una pluralitat de presències, de centres d'atenció, a la qual les tecnologies contemporànies d'informació i comunicació ens tenen més que acostumats. L'exposició «Doug Aitken. Estarem segurs mentre tot es mogui» reuneix tres grans instal·lacions arquitectòniques compostes de projeccions i sons: blow debris (runes que volen, 2000), una obra que consta de tres espais i nou pantalles de vídeo de grans dimensions i que encara no s'havia pogut veure a Europa, interiors (2002), una instal·lació adquirida recentment per la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”, que l'exhibeix ara per primera vegada, i i am in you (estic en tu, 2000), que s'ha vist a Copenhaguen i Berlín. Així mateix, es mostraran algunes de les fotografies de la sèrie «plateau» (altiplà, 2002), que juga amb diferents marques comercials. D'altra banda, Aitken ha fet especialment per a aquesta exposició skyliner (línies al cel, 2004), una peça sonora que recrea un nou espai en l'espai, immaterial i enigmàtic, i que reclama la participació de l'espectador. És el visitant, amb els moviments deambulatoris que fa, qui activa i compon les atzaroses seqüències sonores. LES OBRES DE L'EXPOSICIÓblow debris (runes que volen, 2000)Instal·lació arquitectònica composta de projeccions i so / nou canals en DVD, nou projeccions, 21' en bucle Aquesta obra, que consta de tres espais i nou pantalles, proposa un viatge erràtic a través d'una terra erma buida i apocalíptica. La instal·lació funciona com una al·legoria de l'Edèn i del Paradís perdut. Des de la seqüència inicial, Aitken proposa a l'espectador un paradís invertit creat per ell mateix: primerament, en lloc d'un exuberant i opulent jardí, se'ns ofereix un paisatge desèrtic i ressec, un buit desolador coronat de palmeres mig mortes; a continuació, una costa desolada i àrida desproveïda de tot; finalment, un barri del sud de Califòrnia format per cases anònimes, reflex cultural del desert buit. En l'última de les tres estances, l'espectador arriba al límit del bari i, un cop allà, en una explosió d'energia, tot el que estava destruït es torna a recompondre. Cadires i taules, bombetes i televisors (els elements arquetípics de la llar americana), prenen forma de nou i substitueixen els estralls de l'apocalipsi i de la terra erma. Les nou pantalles, que funcionen de manera simultània, esdevenen una de sola i permeten distingir la narració fragmentada de pèrdua i de desig inventada per Aitken.interiors (2002)Instal·lació arquitectònica composta de projeccions i so / tres canals de DVD, tres projeccions, 6' 55'' en bucle / Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”A vista d'ocell, es tracta d'una estructura arquitectònica en forma de creu grega al centre de la qual hi ha inscrits dos cercles concèntrics. A l'interior d'aquest peculiar recinte d'atmosfera envoltant i màgica hi ha tres pantalles (situades al davant i a tots dos costats d'aquest perímetre cruciforme) que projecten imatges i sons a una velocitat vertiginosa: rostres, ritmes, paisatges, lletanies, gestos, silencis, ginys... Des d'un abocador fins a una oficina, des d'un balcó fins a una platja, des d'un mercat fins a una fàbrica, Aitken embasta les històries de diferents personatges i perverteix la configuració del relat tradicional. El visitant, sorprès, assegut just al mig de la creu (els dos cercles concèntrics són seients circulars que permeten mirar una pantalla i albirar les altres dues), mira de trobar la clau per desxifrar aquest bombardeig visual i sonor, en aparença incoherent. Un simple exercici consisteix a aguditzar l'atenció i deixar-se endur pel flux d'imatges i sons. Arribats a cert punt, sembla que les històries es connecten entre si i creen un relat nou. i am in you (estic en tu, 2000)Instal·lació arquitectònica composta de projeccions i so / tres canals de DVD, cinc projeccionsUna veu s'obre pas entre la marea d'imatges que conformen aquesta instal·lació. Té un timbre suau, profund, hipnòtic. Repeteix sempre el mateix enunciat: «You can't stop» (no pots parar), i després s'esvaeix i deixa l'espectador tot sol en un espai construït per imatges que flueixen de manera constant. Aquesta veu pertany a una nena. El seu rostre, que té una bellesa peculiar, és l'única presència a l'espai, a més de la nostra. D'alguna estranya manera, aquesta figura concentra sobre si la capacitat d'establir una relació intensa i dinàmica amb el món i amb els processos que conformen l'experiència que hi tenim. Viatge, somni, empatia, amor, nostàlgia... A través de l'experimentació, la meditació i la contemplació del món, s'inicia un viatge cap a l'interior d'un mateix, encaminat, tanmateix, a assolir el control sobre el que som en relació amb allò que no som: els altres, l'«allà fora» del món. skyliner (línies al cel, 2004)Peça mòbil sonoraEn paraules de l'artista, quan va concebre l'obra, aquesta peça sonora «és de fet un intent de crear una obra que sigui un estímul visible. És so... únicament ones de so. Encara que les ones de so són molt precises i escultòriques, i prenen forma. M'interessa la idea de l'im-material; aquesta idea de fer obres d'art invisibles. És factible agafar una narració gràfica i convertir-la en narració sònica? És factible agafar una narració literària i crear so a partir d'ella? És un oferiment a l'espectador perquè realment entri en l'obra, s'hi mogui i descobreixi aquests aspectes diferents del so per ordenar la seva pròpia experiència a partir d'ella. M'agradaria que fos una obra molt generosa: m'agradaria que oferís a l'espectador la possibilitat d'entrar, passar-hi una estona, descobrir alguna cosa i després marxar. Suggeriments callats, fragments de converses, sons que provoquen certs records com a respostes. La veig com una composició aleatòria i controlada. Controlada en el procés de realització i aleatòria en la manera que s'ofereix a l'espectador.»«plateau» (altiplà, 2002)Caixa de llum, 132  309,9  35,6 cmLes imatges d'aquesta sèrie fotogràfica funcionen com a metaciutats. Estan fetes manualment amb marques comercials (com ara IBM, FedEx i Coke, entre altres) que combinen estructures de cartró. Cada peça constitueix una subtil investigació sobre la variació d'aquestes marques. També té relació amb la idea de les diferències regionals i de quina manera la seva funció es torna inútil en fer-les coincidir totes juntes. «Estarem segurs mentre tot es mogui»Del 7 de juliol al 26 de setembre de 2004CaixaForumAv. Marquès de Comillas, 6-808038 BarcelonaHorari:De dimarts a diumenge i festius, de 10.00 a 20.00 hDilluns tancat, excepte festiusServei d'informaciówww.fundacion.lacaixa.esTel.: 902 22 30 40info.fundacio@lacaixa.esEntrada gratuïtawww.fundacio.lacaixa.es