"¿Pateix vostè tristesa intel·lectual periòdica'? ¿Depressió estètica, fatiga, aversió a la vida, depressió maníaca, mediocritat congènita, imbecil·litat gelatinosa, pedres de diamant als ronyons, impotència o frigidesa? Prengui Dalinal, l'espurna artificial que aconseguirà estimular el seu ànim de nou." Aquestes paraules acompanyaven un anunci d'un fals medicament (Dalinal) que il·lustrava les pàgines de Dali News, el diari que Dalí inventà, dirigí i edità com a autopromoció de la seva obra i de la seva persona. Però la relació de Dalí amb la cultura popular va anar molt més enllà d'aquest mer atreviment. Fascinat pels fars niquelats dels automòbils Isotta Fraschini, els noticiaris de la Fox, el mut Harpo Marx, el sofà-llavis de Mae West, els maniquins, els gramòfons i els balladors de back-bottom, Dalí va convertir en estímuls per a la imaginació creativa les tensions generades entre dues concepcions aparentment dispars: la gran tradició europea (l'alta' cultura) i la cultura popular fabricada industrialment (la baixa' cultura). Amb motiu de l'Any Dalí i en col·laboració amb la Fundació Gala-Salvador Dalí, la Fundació ”la Caixa” presenta a CaixaForum l'exposició Dalí. Cultura de masses, que analitza per primera vegada amb deteniment les relacions que el pintor i escriptor mantingué amb la cultura de masses a partir de més de 400 obres, entre olis, aquarel·les, dibuixos, documents, anuncis, pel·lícules, dissenys i objectes diversos, ordenats en vuit apartats. Com a novetat, i coincidint amb la inauguració, CaixaForum acollirà, per primera vegada a Espanya, la projecció de la pel·lícula Destino, un encàrrec de Disney que la mateixa gran fàbrica dels dibuixos animats mai va portar a la gran pantalla. L'exposició Dalí. Cultura de masses, comissariada per Fèlix Fanés, es podrà visitar a CaixaForum (av. del Marquès de Comillas, 6-8), des del 6 de febrer al 23 de maig de 2004. La mostra viatjarà posteriorment al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (Madrid), on es podrà veure entre juny i agost de 2004. Part de l'exposició es podrà veure també al Dalí Museum de Saint Petersburg (Florida, EUA) i al Museu Boymans (Rotterdam), ciutats a les quals viatjarà entre octubre de 2004 i gener de 2005 (Saint Petersburg) i entre febrer i maig de 2005 (Museu Boymans). Part de les obres de l'exposició procedeixen d'aquestes tres importants col·leccions. La mostra ha comptat també amb la col·laboració d'altres importants prestadors, com el MoMA i el Metropolitan (Nova York) i el Centre Georges Pompidou (París), així com de diverses col·leccions privades (entre les quals, els Estudis Disney). La mostra ha estat produïda per la Fundació ”la Caixa” i coorganitzada en col·laboració amb la Fundació Gala-Salvador Dalí."Si fins ara Dalí ha estat àmpliament estudiat com a pintor i com a escriptor, els vincles que va mantenir al llarg de la seva vida amb l'altra' cultura mereixen també una visió de conjunt que permeti entendre la complexitat, la riquesa i la novetat d'aquests". Són paraules de Fèlix Fanés, comissari d'aquesta exposició que constitueix un dels actes centrals de l'Any Dalí, que commemora el centenari del naixement de Salvador Dalí (1904-1989). Dalí. Cultura de masses analitza les relacions del genial artista amb la cultura industrial, la seva manera d'entendre l'art i la complexitat de l'època moderna. Són tres els nivells expositius: la representació en l'obra de Dalí de temes' propis de la cultura popular (inclusió d'una ampolla de Coca-Cola a Poesía d'Amèrica, 1943); la transformació de la pintura sota la influència de les tècniques de reproducció seriada (collage, performances), i la intervenció de forma directa en la cultura popular mitjançant el disseny de productes d'encàrrec (moda, cinema, publicitat). Aquests tres nivells s'expliquen a partir de vuit àmbits diferents: 1. Vida moderna. Art. Antiart. Una aproximació a la manera que Dalí concebia l'art (la teoria antiartística), la seva relació amb diversos aspectes de la cultura contemporània i l'elogi de l'objecte.2. L'Àngelus. El mite tràgic. Les especulacions de Dalí a partir del quadre L'Àngelus (1859), de Jean-François Millet. Es tracta de les variacions' que va fer a través de pintures i escrits.3. Hollywood: lloc de pelegrinatge. La participació de Dalí en pel·lícules d'avantguarda i la seva relació, gairebé sempre frustrada, amb la indústria cinematogràfica: Buñuel, Hitchcock, Disney... Per primera vegada es mostren els olis, les aquarel·les i les pintures que va fer per al projecte Destino.4. Somni de Venus. La intervenció del pintor en l'Exposició Universal de Nova York de 1939, un pavelló a mig camí entre un objecte surrealista i la típica casa encantada de les fires populars.5. Fiat modes, pereat ars. Aquest apartat està dedicat al disseny, prenent com a fil conductor la moda: vestits, perfums, anuncis publicitaris...6. Documents fotogràfics. Una exposició de fotografies no realitzades per Dalí, sinó per artistes de renom com Man Ray, Brassaï i Philippe Halsman, les postes en escena' de les quals van ser inventades per l'artista empordanès.7. Dalí news. Les intervencions de Dalí en la premsa: Vogue, American Weekly... 8. Epíleg. Els dos screens tests que Warhol va fer de Dalí a mitjan dels seixanta. Vida moderna. Art. Antiart Juntament amb Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, Salvador Dalí va publicar el 1928 el Manifest groc (Manifest antiartístic català), que provocà moltes reaccions en contra i va ser titllat de futurista, passat de moda. L'artista adoptava d'aquesta manera una nova teoria estètica ("antiartística" en boca seva), influït per les idees de la revista francesa L'Esprit Nouveau i de Le Corbusier. La manera de mirar depenia d'"un ull anestèsic", "mancat de pestanyes", un ull similar a l'objectiu de la càmera fotogràfica Zeiss, és a dir, proper a una màquina. D'això, en dóna compte aquest primer apartat que, a manera de pòrtic conceptual, ens introdueix en el recorregut de l'exposició, tot traçant els temes clau de l'obra de Dalí amb relació a la cultura contemporània: l'entusiasme pels objectes de consum massiu, l'elogi de l'objecte, la fusió entre l'alta' i la baixa' cultura... El joc de desplaçaments es fa palès en l'oli Poesia d'Amèrica (1943): en un context italianitzant (el model compositiu prové d'una obra de Rafael), apareix una ampolla de Coca-Cola, gairebé vint anys abans que la introduïssin en la seva obra Robert Rauschenberg i Andy Warhol. Les més de setanta peces que integren aquest primer apartat demostren l'interès de Dalí per la nova cultura industrial: la publicitat, el cinema, la fotografia, l'esport, el jazz, l'aeronàutica, el gramòfon, els diaris, la ciència... Així mateix, es mostren obres d'influència cubista, cartells surrealistes i il·lustracions per a contes, llibres i diaris. L'Àngelus. El mite tràgic Aquest apartat mostra, a partir d'unes quaranta peces, les especulacions de Dalí a partir d'una imatge que pertany tant a l'alta' cultura com a la cultura popular: les variacions' (pintades i escrites) que l'artista va efectuar a partir del quadre de L'Àngelus (1859), de Jean-François Millet. L'interès de Dalí cap a aquesta obra reflecteix el seu afany per desdibuixar la frontera entre l'obra original i la reproducció seriada, així com la seva inclinació per allò anacrònic, és a dir, passat de moda, extravagant i insòlit. No debades, i malgrat estar antiquada, l'obra religiosa L'Àngelus gaudia de gran popularitat i, igual com el Sant Sopar de Leonardo, va ser reproduïda fins a la sacietat mitjançant còpies pintades, esculpides i impressions mecàniques que es propagaven pertot arreu (llars, esglésies, col·legis, hospitals), a vegades adherides als objectes més sorprenents (caixes de música, plats, tapisseries, molinets de cafè). Dalí, qui igual com Gala va ser un col·leccionista obsessiu, parlava en termes d'"estereotipació obsessiva" en referència a l'obra de Millet. Aquest apartat no només reuneix les diverses còpies' que Dalí va fer de L'Àngelus, sinó totes aquelles peces relacionades amb l'obra que l'artista va arribar a col·leccionar: acudits, anuncis, objectes diversos... Hollywood: lloc de pelegrinatge La dura Greta Garbo, la insofrible nena prodigi Shirley Temple, la sexualitzada Mae West... Dalí aviat va entendre que, per convertir-se en aliment de les masses, no podia defugir un dels mitjans que incidien més directament en el públic: el cinema. Aquest apartat reuneix un centenar d'objectes i obres, com el Sofà-llabis que va crear inspirant-se en el rostre de Mae West, i documents d'Un chien andalou i L'Âge d'or, ambdues pel·lícules de 1929, el guió de les quals va escriure Dalí juntament amb Luis Buñuel. Així mateix, aquest àmbit plasma les intervencions directes de l'artista en el cinema hollywoodiense: el guió que va escriure per a un film amb els germans Marx que mai es va arribar a rodar, així com dibuixos de Harpo Marx; cartells de Babaouo, pel·lícula que sempre va voler sense èxit portar a la gran pantalla; la seqüència d'una embriaguesa per a la pel·lícula de la Fox Moontide, que mai va ser utilitzada; la col·laboració amb Hitchcock a Spellbound, una de les primeres cintes americanes en què la psicoanàlisi era el tema principal, per a la qual Dalí havia de construir una seqüència onírica que en la versió definitiva quedà reduïda a dos minuts i quaranta i nou segons; la col·laboració amb Disney, que li va encarregar un episodi de sis minuts a partir de la cançó del mexicà Armando Domínguez sota el títol de Destino i que, a la vista dels únics 15 segons que es van arribar a filmar, Disney decidí no acabar, i la col·laboració amb Alexander Korda en el cartell de promoció de la pel·lícula Richard III (1955), en el qual va pintar l'actor Laurence Olivier amb dos rostres: el traïdor que s'oculta sota la imatge del torturat monarca anglès. Funcional per necessitat, la màquina cinematogràfica disposava de poc marge per digerir el torrent creatiu de l'artista.Somni de Venus A partir d'unes quaranta obres (la majoria, fotografies), aquest apartat reconstrueix la intervenció de Dalí en la zona de diversió de l'Exposició Universal de Nova York el 1939: un pavelló a mig camí entre un objecte surrealista i una casa encantada típica d'una fira popular. L'objectiu era dramatitzar la "inexpugnable substància onírica de Venus", és a dir, posar en escena els seus somnis, a partir de sirenes, cadavres exquis, objectes surrealistes, maniquins... Per a això, va rebre la col·laboració de Horst P. Horst i Georges Platt Lynes, dos prestigiosos fotògrafs que l'ajudaren a plasmar les seves idees sobre vestuari. Aquesta Surrealistic House comptava amb diverses estances: en la part seca', un llit cobert de setí vermell de deu metres de llarg sobre el qual una noia representava el paper de Venus mentre somiava; al seu costat, una altra noia feia callar el públic perquè no despertessin la deessa, alhora que un mirall enorme duplicava la imatge; en la part humida', es representava un somni d'aigua. Les idees de Dalí aviat van xocar amb els interessos del patrocinador, W.M. Gardner, un fabricant de cautxú que desitjava guanyar diners i publicitar els seus productes. Com a resultat de les disputes, l'artista publicà un full volant sota el títol Declaració de la independència de la imaginació i dels drets de l'home a la seva pròpia follia per protestar contra la decisió del comitè directiu de l'Exposició Universal, que li va prohibir exhibir a la façana una reproducció de la Venus de Botticelli com una sirena invertida (cap de peix i cames i peus de dona), una idea inspirada en Magritte que Gardner considerava aberrant. Fiat modes, pereat ars El cinquè àmbit està dedicat al disseny, prenent com a fil conductor la moda i a partir d'unes noranta peces artístiques. Del disseny de robes i vestits es passa al de perfums i a la publicitat de mitges, llapis de llavis, teixits, etcètera. Fascinat pels aparadors, les revistes de moda i els maniquins, Dalí ja anomenava en els seus primers escrits aquells éssers "sensuals" i "mecànics" desplegats en la "fastuositat elèctrica dels aparadors". De tots els couturiers (modistes d'alta costura) de l'època, Elsa Schiaparelli va ser la més propera als surrealistes. Treballà amb Magritte, Louis Aragon i, com no, amb Dalí. Junts van crear barrets sabata, barrets tinter, vestit llagosta, vestits esquelet i un interessant conjunt de jaqueta i faldilla amb calaixos, en referència a la creença de Dalí que el cos de la dona era "desmuntable", permetent que cada peça pogués ser mostrada per separat. Aquesta concepció va portar l'artista a crear obres com L'escriptori antropomorf o la Venus de Milo amb calaixos (ambdues de 1936), en les quals la dona és transformada en una mena de moble palpitant, i a deformar' el cos a partir de pits desplegables, caps de roses, excrescències dorsals en forma de cua de bacallà... Més enllà de les col·laboracions amb Schiaparelli, Dalí dissenyà teixits per a Winsley Simpson (1944), cortines per a Sterling (1949), catifes per a Mohawk (1952) i corbates per a McCurrach (1944). També va realitzar anuncis per a campanyes publicitàries, com els de les mitges Bryans (entre 1944 i 1947), així com caràtules per a discs, etiquetes d'ampolles de conyac, portades de llibres... Alhora que treballava per al commercial art més se n'allunyava, dissenyant objectes molt complexos, com un estoig en forma d'ocell que era a la vegada pintallavis, polvorera i capseta de píndoles (Bird in Hand, 1950). Documents fotogràfics Aquest apartat reuneix unes quaranta fotografies de coneguts fotògrafs, com Man Ray, Brassaï i Philippe Halsman. La peculiaritat d'aquestes imatges és que va ser Dalí qui es va encarregar de la posada en escena', és a dir, les imaginà' perquè tècnicament' les plasmés un artista. La col·laboració més important amb Man Ray va ser la de 1933, quan la revista Minotaure, seguint el consell de Duchamp, envià el fotògraf a Cadaqués i Barcelona per il·lustrar l'article de Dalí "De la beauté terrifiante et comestible de l'architecture Modern Style". Sota la batuta del pintor, Man Ray fotografià les formacions geològiques del cap de Creus i alguns edificis de Gaudí (la Pedrera, el Parc Güell), establint una versemblança entre el treball de la naturalesa i el de l'arquitecte. L'article anava acompanyat també d'unes fotografies de Brassaï. Aquest apartat també reuneix els tableaux vivants que Dalí va començar a crear a partir dels anys quaranta juntament amb el fotògraf Philippe Halsman, conegut per les seves portades per a Life: Dalí Atomicus (1948) i Dalí i la calavera (1951). "Cada cop que a Dalí se li acudia una fotografia curiosa, difícil de fer, jo feia un esforç per trobar una solució", explicava Halsman. Dalí news Uns trenta documents ens acosten a les múltiples intervencions de Dalí en la premsa: des de les portades per a la sofisticada Vogue fins a cartoons per a la sofisticada American Weekly; des de l'edició del seu propi diari, els Dali News, fins al retoc' de portades o pàgines interiors de diaris. Dalí va utilitzar la premsa al llarg de tota la seva trajectòria en dues direccions: com a instrument d'autopromoció i com a plataforma per desenvolupar uns determinats llenguatges visuals adequats al mitjà. A final de 1934, signà un contracte amb William Randolph Hearst per col·laborar amb la revista American Weekly, que es publicava els diumenges i tenia un tiratge d'uns sis milions d'exemplars. En els anys quaranta, col·laborà amb la revista Vogue, tot fent diverses portades. Uns anys després, va decidir editar el seu propi diari, el Dali News (joc de paraules a partir del Daily News de Nova York). "Atès que en els periòdics és necessari tractar tantes coses diferents... en aquesta ocasió vaig decidir escriure tot el que m'agradaria llegir en els diaris sobre mi", declarà Dalí amb relació a aquest periòdic del qual només van sortir al carrer dos números (novembre de 1945 i de 1947), tot coincidint amb sengles exposicions del pintor a la Bignou Gallery de Nova York, sota el format de diari popular amb grans titulars a vuit columnes i àmpliament il·lustrat. Només es parlava de l'artista: els ballets de Dalí, les pel·lícules de Dalí, les pintures de Dalí... L'interès de Dalí per la premsa escrita va prendre un nou camí: la desviació' de la imatge del seu sentit original. Des de principi dels quaranta, el pintor va retocar (amb pintura al tremp, llapis de colors i bolígrafs) portades de revistes, pàgines de diaris, tipografies... amb la finalitat d'alterar la notícia periodística per crear alguna cosa diferent. Solia escollir publicacions de gran tiratge: Vogue, Life, Paris-Match, Pour Vous, etcètera. Epíleg En les dècades dels anys cinquanta i seixanta, diversos artistes manifestaren la seva admiració per Dalí i la seva obra: James Rosenquist, Roy Lichtenstein, Andy Warhol. En el cas de Warhol, la relació va anar més enllà del mer homenatge: va realitzar dos screen tests (1965 i 1966) de l'artista català. Warhol tenia el costum de retratar' cinematogràficament aquelles personalitats que passaven pel seu estudi. Eren com fotos de carnet d'identitat fetes amb una pel·lícula de 16 mm, sense so, d'uns tres a cinc minuts de durada. En totes dues ocasions, Warhol va retratar Dalí de bocaterrosa. Aquestes imatges es van projectar a les parets de la Factory. Eren part de les famoses nits de Nova York: Dalí, música de The Velvet Underground... Juntament amb els dos screen tests, aquest apartat mostra en una fotografia d'època de David McCabe Dalí i Warhol, junts, a l'Hotel St. Regis de Nova York el 1964. Dalí. Cultura de massesDel 6 de febrer al 23 de maig de 2004 Inauguració: dijous 5 de febrer, a les 20 hCaixaForum Av. Marquès de Comillas, 6-808038 BarcelonaHorari: De dimarts a diumenge i festius, de 10 a 20 hDilluns tancat, excepte festiusEntrada gratuïta Més informació: www.fundacio.lacaixa.es/daliculturademasses