CaixaForum Barcelona reivindica un segle de cinema domèstic en una exposició

CaixaForum Barcelona acull l’exposició 🔴[REC]ords. La vida a través del cinema domèstic, que recorre més d’un segle de cinema domèstic, des dels seus inicis fins avui. La mostra reivindica aquest tipus de cinema com un patrimoni audiovisual de valor sociològic, històric i estètic incalculable. Compte amb sis àmbits temàtics i un canal especial a CaixaForum+.

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, i els comissaris de l’exposició i investigadors Efrén Cuevas i Núria F. Rius han presentat aquest dimarts l’exposició [Rec]ords. La vida a través del cinema domèstic. Es tracta d’una mostra de producció pròpia que arriba a CaixaForum Barcelona, on es podrà visitar fins al 7 de juny de 2026.

Impulsada i produïda per la Fundació ”la Caixa”, l’exposició sorgeix del projecte d’investigació El cinema domèstic a Espanya: preservació, difusió apropiació, liderat pel catedràtic de la Universitat de Navarra Efrén Cuevas com a investigador principal i amb Núria F. Rius com a investigadora del projecte. 

A més, compta amb la col·laboració de diversos projectes de preservació de cinema domèstic com Memorias Celuloides o Destiladera. També Lanzarote Revelado i diferents filmoteques i arxius, com la Filmoteca de Catalunya, la Filmoteca Espanyola, la Filmoteca Valenciana, la Fototeca de la Diputació d’Osca, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona i la Filmoteca de Castella i Lleó, que hi han col·laborat prestant material cedit per desenes de particulars. 

De fet, a cada seu de l’exposició es projecten imatges específiques de cada territori, precisament per aconseguir una connexió emocional amb el públic, que és un dels objectius de la mostra.

Des de fa més d’un segle, el cinema domèstic ha captat fragments de la vida quotidiana i s’ha convertit en un arxiu visual que recull la nostra memòria col·lectiva. L’exposició [Rec]ords. La vida a través del cinema domèsticanalitza les raons per les quals ens filmem i també l’evolució de la tecnologia des de les primeres màquines filmadores fins als mòbils actuals.

En aquesta exposició es recuperen relats i filmacions inèdites que ofereixen una crònica alternativa d’aquest segle a través de les mirades de famílies anònimes amb les quals tots ens podem identificar. El recorregut aprofundeix en les relacions entre imatge, realitat i memòria, i revisa la nostra connexió amb la càmera per presentar una visió diversa i rica del nostre patrimoni audiovisual.

Una llança a favor de la quotidianitat compartida i de les escenes comunes

L’exposició trenca una llança a favor de la quotidianitat compartida i dels materials audiovisuals d’origen familiar, de les escenes comunes o de celebració captades amb diferents suports que evolucionen al llarg dels anys i que es converteixen en memòries a les quals altres generacions accediran en el futur. Aquests testimonis tan significatius dels canvis socials i expressions del seu temps plantegen temes i interessos recurrents que ens ajuden a entendre com les persones van utilitzar i continuen utilitzant la càmera o com es van presentar i es presenten davant seu.

D’altra banda, l’exposició aborda 100 anys d’evolució tecnològica, des dels 16 mm fins als telèfons mòbils, passant pel súper-8 i el VHS. Proposa una revisió dels temes més freqüents i de les seves aproximacions, i també de les formes d’expressió relacionades. També explora com es reutilitzen en les pràctiques audiovisuals contemporànies i com se n’apropien els cineastes actuals. 

Finalment, analitza de quina manera s’entrellaça el cinema domèstic amb les pràctiques comunicatives de les xarxes socials i internet. Es tracta d’una exposició que ens permet comprendre les relacions que s’estableixen entre imatge, realitat, memòria i art.

Una mostra dinàmica i amb sis àmbits temàtics

La mostra, que presenta una gran diversitat de continguts i una posada en escena molt dinàmica, es divideix en sis àmbits temàtics diferents:

En arribar, el públic veurà el títol de l’exposició i la sala d’una casa amb la ciutat de Barcelona de fons precisament per refermar aquesta idea de la casa com a espai on neix el cinema domèstic. A més, es projecta un muntatge amb cinema domèstic de diferents èpoques perquè els visitants se submergeixin completament en l’univers d’aquest tipus de cinema.

Després de la introducció, l’exposició repassa l’evolució tecnològica constant d’aquest gènere al llarg del segle XX i com s’ha anat adaptant a les noves formes de vida, des del format 16 mm o el súper-8 fins a l’VHS i el vídeo digital. Al començament, a principis del segle XX, els mateixos operadors professionals van començar a filmar esdeveniments domèstics en 35 mm o 28 mm.

Amb el llançament de les primeres càmeres de format reduït a principis del 1920 es va iniciar la pràctica del cinema domèstic en sentit estricte. Després de la Segona Guerra Mundial, el cinema domèstic va experimentar una autèntica eclosió per la gran varietat d’aparells de filmació que van aparèixer al mercat. A la dècada dels setanta es va introduir el suport magnètic, primer en l’àmbit professional, i ja a finals d’aquesta dècada, per a ús domèstic, amb el Betamax i l’VHS. 

Més tard, el vídeo magnètic va donar pas al digital amb càmeres petites, que van tenir una vida curta per la irrupció dels «telèfons intel·ligents» a partir del 2007.

A més de mostrar les diferents càmeres de cinema i vídeo, i els aparells necessaris per a la reproducció, aquest segon àmbit explora l’evolució de la publicitat, amb els seus lemes i cànons estètics particulars. De fet, les càmeres i els projectors es van promocionar com a articles comuns per a la llar, per gravar el que passava al seu interior. Gran part de la publicitat, que promovia captar els moments feliços de la vida i combatre l’oblit, anava dirigida a les dones perquè sovint eren les persones que es trobaven en l’àmbit domèstic.

Dos grans muntatges audiovisuals al centre de l’exposició

El tercer és un espai diàfan i central de l’exposició que acull dos audiovisuals produïts especialment per a aquesta ocasió pel documentalista Salvi Vivancos, també del grup d’investigació de recuperació del cinema domèstic. Tots dos reuneixen una àmplia selecció de pel·lícules domèstiques, des dels anys 1920 fins al 2000, d’una selecció de les col·leccions de filmoteques espanyoles.

El primer audiovisual se centra a recrear els trets expressius característics del cinema domèstic i en destaca el següent:

El segon audiovisual, que es projecta a través d’una gran pantalla panoràmica, reflecteix els temes recurrents del cinema domèstic:

Aquesta pantalla reflectirà aquestes sis temàtiques a través d’una divisió de tres pantalles que mostraran simultàniament el mateix tema en diferents dècades. A la primera s’hi podran veure fragments d’històries dels anys vint als quaranta; en la central, dels quaranta als setanta; i en la part dreta, dels setanta als noranta. D’aquesta manera, amb una visualització general es poden apreciar els canvis tecnològics i culturals.

Pel·lícules domèstiques recuperades

Els tres últims temes, referits a la filmació de la mateixa ciutat, esdeveniments socials i vacances i excursions, es nodreixen principalment de pel·lícules domèstiques cedides per ciutadans catalans a través de les institucions mencionades, així com de particulars. De fet, aquests fragments canvien al llarg de la itinerància de l’exposició amb continguts específics de cada territori.

L’objectiu és connectar emocionalment amb el públic que visiti l’exposició, que podrà veure com ciutadans del carrer han plasmat el paisatge de la pròpia ciutat, amb les seves transformacions urbanes, la seva configuració arquitectònica i el seu teixit ciutadà, els seus esdeveniments socials, com els carnavals i les festes patronals, i també les seves vacances i excursions, lluny de la feina i les obligacions diàries.

Formats televisius amb finalitats lúdiques i el salt a la gran pantalla

En el quart àmbit, l’exposició s’atura en la reutilització creixent de les pel·lícules domèstiques actualment, tant a la televisió com al cinema. Els programes televisius basats en cinema domèstic tenen finalitats lúdiques o bé etnogràfiques, com per exemple dos programes de la dècada dels noranta: Betes i films, de La Trinca (Gestmusic), emès per TV3, i Vídeos de primera (TVE), en tots dos casos amb finalitat d’entreteniment.

A més, en les últimes dècades hi ha un interès creixent per reutilitzar el metratge domèstic en el cinema documental o experimental. Aquestes propostes, que exploren el potencial de les filmacions domèstiques, mostren la riquesa de les capes de sentit que enclouen. En una pantalla gran, l’exposició mostra fragments d’onze films diferents (sis llargmetratges i cinc curtmetratges). 

Allí s’hi recullen diferents enfocs, temàtiques, amb una representació de pel·lícules geogràficament diverses i cineastes consagrats i altres novells. Des del llargmetratge pioner de López Linares Un instant en la vida aliena  (2003), que recull la vida d’una família burgesa catalana filmada per la matriarca, Madronita Andreu, des de la dècada del 1920 fins als anys setanta. També el documental Memorias de ultramar (2021), de Carmen Bellas i Alberto Berzosa, que mostra imatges del dia a dia d’habitants de les colònies, províncies i territoris sota dominació espanyola entre 1940 i 1975. S’inclouen també treballs de cineastes de reconegut prestigi internacional, com Péter Forgács, amb The Maelstrom, commovedora crònica de l’Holocaust a través del metratge domèstic d’una família jueu holandesa; o Alan Berliner amb The Family Album (1986), on proposa una mena de biografia universal de l’èsser humà, a partir de pel·lícules domèstiques i cintes d’àudio orfes, sense origen conegut. 

La irrupció dels telèfons intel·ligents: un canvi de paradigma

El cinquè àmbit aborda el canvi de paradigma que ha comportat la irrupció dels telèfons intel·ligents en la primera dècada del segle XX i com aquest canvi tecnològic ha influït en la pràctica del cinema domèstic actualment. La mostra defensa que el canvi tecnològic no ha alterat realment els principis bàsics del cinema domèstic. De fet, s’ha mantingut la vigència dels temes de les gravacions (casaments, viatges, aniversaris, etc.) i la majoria de vídeos es continuen compartint entre familiars i amics. 

Tot i així, els telèfons intel·ligents han introduït novetats significatives en aquesta pràctica, com ara l’augment exponencial de la producció de vídeos domèstics gràcies a les possibilitats tècniques i la seva accessibilitat. Els comissaris destaquen un canvi en l’objectiu de les filmacions: si abans es filmava per preservar un record, actualment la gravació s’ha convertit en una experiència que està més enfocada a ser compartida que no pas a ser conservada.

La mostra situa les pràctiques domèstiques actuals en el context del debat sobre fins a quin punt la tecnologia eclipsa les relacions humanes reals. Planteja el canvi en la manera de rebre aquests vídeos, que ja no té lloc amb la família o els amics reunits al voltant del projector, sinó que és individual, a través de grups familiars de WhatsApp o aplicacions similars. En aquesta línia, explora també la manera en què els vídeos domèstics poden travessar la línia del privat al públic a través de les xarxes socials, i també la influència d’aquestes xarxes en les dinàmiques expressives del vídeo domèstic actual (coreografies, efectes de muntatge, etc.).

En aquest àmbit es convida els usuaris, mitjançant unes preguntes reflexives, a considerar com i per què gravem actualment. Es plantegen interrogants com: Què ens motiva principalment a capturar moments en vídeo? Les xarxes socials influeixen en la manera en què gravem?

Objectiu: preservar aquest patrimoni audiovisual

En l’últim àmbit es posa el focus en la preservació d’aquest cinema com un dels patrimonis audiovisuals més voluminosos i diversos de la història contemporània que les pràctiques actuals no han fet més que refermar. També s’alerta que no sempre s’ha cuidat adequadament aquest patrimoni per les condicions de conservació o l’obsolescència tecnològica, que impedeix la revisualització de continguts.

Davant d’aquesta situació, es reivindica la importància de preservar les nostres pel·lícules domèstiques sigui per iniciativa pròpia o bé deixant-les en dipòsit en filmoteques i altres arxius institucionals.

Com es recuperen les pel·lícules domèstiques a casa?

La mostra aborda la preservació del cinema domèstic en suports fotoquímics com el súper-8 o el VHS, i també vídeos digitals. I, de fet, al final proporciona als visitants un fullet annex amb la informació bàsica sobre com es poden recuperar pel·lícules domèstiques a casa amb la finalitat d’animar-los a conservar individualment tot aquest patrimoni personal, familiar i col·lectiu.