L'exposició de La Botànica en l'art a través de vuit obres del Prado

L'exposició La botànica en l'art. Les plantes a les Col·leccions del Museu del Prado, mostra com la botànica i l'art estan íntimament lligats i aborda els nombrosos significats que les plantes transmeten. A través de 53 obres procedents del Museu del Prado, la mostra aprofundeix en la importància i la riquesa de la seva representació més enllà de l'impacte visual i amb una capa sensorial. Aquesta notícia s'endinsa en vuit d'elles.

Bodegó de flors
Jan van Kessel el Vell, 1633-1666

En aquest oli sobre coure de Jan van Kessel el Vell predomina una natura morta amb tulipes, roses i lliris on s'integren ocells i rosegadors mentre que, a la dreta, la composició s'obre per mostrar, de lluny, un paisatge presidit per un palau amb el seu jardí.

Apareix, així, la naturalesa controlada per l'home, bé mitjançant les flors, ja tallades formant rams o cultivades en testos, bé a través del jardí treballat racional i geomètricament.

La infanta Maria Antònia Fernanda de Borbó     
Jacopo Amigoni, 1750

El clavell (Dianthus caryophyllus) és una de les plantes més representades en les obres d’art, amb significats diversos. A la mà de la infanta, denota el compromís afectiu que la vincula a una altra persona. El clavell, símbol perfecte de l’amor, es representa sovint en els retrats nupcials, de manera que la flor es converteix en un testimoni del casament.

A l’obra de Jacques Linard, en un context ben diferent, podem apreciar un clavell en un gerro de vidre. El quadre és una vanitas, que indica que tot s’acaba i que, el que avui floreix, demà marcirà, tal com confirmen la calavera i el clavell. És d’especial interès comparar la diferent factura de cadascun dels clavells pintats en aquestes dues obres i els tons rojos dels nombrosos pètals.

Escena bàquica
Nicolas Poussin, 1626 – 1628

Aquestes dues obres comparteixen una mateixa planta: l’heura (Hedera helix), que ha gaudit d’una gran popularitat des de l’antiguitat clàssica. Al quadre de Poussin, l’heura envolta la cintura del faune, que, en canvi, duu al cap una corona feta de fulles de parra (Vitis vinifera), que l’artista també ha pintat a la vora de la bacant. Aquestes dues espècies estan íntimament lligades des de fa segles com a atributs del déu grec Dionís, i del seu equivalent romà, Bacus, de manera que és habitual trobar-les juntes en obres de temàtica dionisíaca.

Al quadre de sant Jeroni, l’heura és un símbol de la vida eterna per les seves fulles perennes i puja per darrere del crucifix fent mostra del seu hàbit enfiladís.

Paisatge amb un cartoixà (Sant Bru?)
Herman van Swanevelt, 1636 – 1638

A cura dels jardins ha d’haver-hi sempre una persona que els atengui amb afecte per conservar-los i que despleguin tota la seva esplendor. El jardí és una de les creacions humanes més fràgils, ja que, si no se’n fa manteniment, en poc temps es transforma per complet. En aquest sentit, el jardiner esdevé un demiürg que guia el jardí cap on considera correcte. 

En aquesta obra, el monjo cuida un jardí de plantes bulboses, com ara tulipes (Tulipa cv.), lliris blancs (Lilium candidum) o les espectaculars corones imperials (Fritillaria imperialis). Examina quins bulbs considera adequats per plantar la temporada següent i, tot i que ja n’ha descartat tres, que són damunt la roca, es meravella del calibre d’un que té als dits, potser pensant en la flor ben gran que en sortirà quan es desenvolupi. 

Taula     
Jan Davidsz. de Heem, segle XVII

Les plantes, especialment les que produeixen fruits comestibles, estimulen diversos sentits i els artistes han desplegat tot el seu virtuosisme per representar de manera minuciosa flors i aliments.

L'àmbit de la mostra en què s'aborda la sensualitat dels fruits s'avança amb el bodegó del segle XVII Taula, de Jan Davidsz de Heem, on les textures i lluentors de diferents fruites prenen protagonisme.

El Paradís Terrenal
Pieter Brueghel el Jove (obra copiada de: Jan Brueghel el Vell), 1626

El jardí de l’Edèn acull un verger pròdig de bellesa en què els diferents animals viuen junts i en pau, allà on no hi ha estacions perquè el clima sempre és benigne. És per això que s’hi barregen flors de primavera amb fruits de tardor, i les plantes mostren tota la seva esplendor. 

El Gènesis bíblic narra que, al centre de l’Edèn, hi creixien dos arbres: el de la vida i el del coneixement del bé i del mal. El primer se sol caracteritzar com una palmera datilera (Phoenix dactylifera), que en aquesta obra veiem al fons, on hi ha una parella d’elefants i una altra de dromedaris. Una mica més endavant, Eva i Adam estan a punt de cometre el pecat original, i agafen de la boca de la serp la fruita de la qual menjaran i que els obligarà a marxar d’aquest paradís de calma i abundància.

L’Abundància i els Quatre Elements
Jan Brueghel el Vell; Hendrik de Clerck, 1606

En aquesta al·legoria es veu la figura central de Ceres, la deessa de l’agricultura, que té a la mà una cornucòpia o corn de l’abundància del qual broten fruits que dona la terra en les diferents estacions de l’any: espàrrecs de la primavera, cireres estiuenques, avellanes de la tardor i taronges agres hivernals. 

Dels cabells li surten flors de ple estiu com ara roselles (Papaver rhoeas) —de llavors comestibles— i blauets (Centaurea cyanus), espècies que es van estendre arreu del món perquè la seva llavor es traslladava barrejada amb la dels cereals amb què creix als camps de conreu. És per això que del pentinat neixen també espigues seques de blat, d’ordi i de civada, atributs d’aquesta deessa.

Gerro de flors
Jan Brueghel el Vell, segle XVII

El gira-sol (Helianthus annuus) va introduir-se en la flora europea procedent d’Amèrica al segle xvi i es va convertir en una de les plantes més preuades, tant en la pintura com als jardins, gràcies als seus grans capítols florals que, un cop fecundats, produeixen pipes comestibles. Justament, Jan Brueghel el Vell va coronar aquest bodegó amb uns gira-sols ben formosos que, quatre-cents anys després de florir, encara es mantenen frescos.

Aquest artista era molt fidel a la morfologia de les plantes, i fins i tot viatjava a altres ciutats si calia per retratar-les del natural. Va deixar constància per escrit del seu mètode de treball: «Les flors s’han de pintar d’una tirada, sense dibuixos ni esbossos. Totes floreixen en un marge de quatre mesos i cal representar-les sense adorns i amb molta discreció».