CaixaForum Palma explora els límits de la imatge en una mostra dedicada a Javier i Rafa Forteza

L’exposició Rumors infundats. Javier i Rafa Forteza proposa una experiència sensorial, un camp de ressonàncies on qui observa és lliure d’imaginar. La mostra reuneix per primera vegada obres de tots dos creadors, que des de camins diferents, per bé que paral·lels, exploren els límits de la imatge, l’enigma del rostre i la potència de l’abstracte.

La gestora de planificació i continguts de CaixaForum Palma, Noemí Vallespir. ; el comissari de l’exposició i director d’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, David Barro, i els artistes Javier i Rafa Forteza han presentat aquest divendres l’exposició Rumors infundats. Javier i Rafa Forteza. Des de camins diferents, per bé que paral·lels, aquests dos creadors exploren els límits de la imatge, l’enigma del rostre i la potència de l’abstracte.

L’exposició, primera organitzada conjuntament entre la Fundació ”la Caixa” i Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, consta d’un total de 24 obres d’art, entre pintures i escultures. D’aquestes obres, 8 són de Rafa Forteza, i 16, de Javier Forteza. La mostra, que obrirà les portes al públic entre el 20 de setembre de 2025 i l’11 de gener de 2026, convida els espectadors a submergir-se en un univers visual on el recognoscible es resisteix i el figuratiu dialoga amb la matèria. 

Tots dos artistes comparteixen una fascinació per l’enigma i l’ambigüitat. En les peces de Javier Forteza, metge de professió, els rostres són seqüències mòbils que oscil·len entre el dolor i la calma. En el treball de Rafa Forteza, l’abstracció es converteix en un llenguatge poètic i simbòlic que evoca la memòria, el rumor i la insinuació.

Comissari i director d'Es Baluard Museu, David Barro

En moltes de les obres de Javier i Rafa Forteza ens apareix un rostre que correspon a una representació andrògina i que no acaba de vèncer la seva impersonalitat o, en altres paraules, que no es deixa reconèixer i continua la incògnita de la seva identitat. Aquesta indeterminació és el que uneix aquests dos artistes, que tenen molt a veure i que, al mateix temps, no tenen res a veure.

És en aquesta mena de relat introspectiu, de paraules no dites o que simplement es conjuguen amb significats diferents per a cada espectador, on s’assenta aquesta exposició.

Javier i Rafa Forteza amplifiquen l’ambigüitat de la imatge, la rarifiquen. És una ambigüitat que exigeix un esforç analític. En el cas del primer, que es dedica professionalment a l’oncologia dermatològica, en la seva obra s’hi descobreixen cares d’angoixa o por, però també de serenitat o d’alleujament. En el cas de Rafa Forteza és una necessitat de caminar cap a l’espessor de les imatges, que llisquen fins a cristal·litzar en la superfície; aquí rau la seva posició de resistència, també quan l’abstracció i la figuració s’ajunten en un diàleg únic entre estils.

En tots dos casos hi ha una fascinació per l’enigma, per la distància. És una cosa que s’adverteix quan es tracta de rostres, ja que són figuracions que resisteixen, que conviuen en el seu secret a manera d’escriptures inacabades que gaudeixen d’una imperiosa necessitat de sentir-se imatges, de convertir un espai de perplexitat en un camp obert per a les emocions. 

Tot això és palpable també en les pintures més abstractes de Rafa Forteza, en què ara predomina més el cru de la tela, l’abisme silenciós, que no és buidor sinó matèria interioritzada. En les seves pintures, la nostra expectativa fracassa i ens hi trobem motius repetits que, tanmateix, sempre són diferents.

Ho deia Luis Buñuel respecte d’un dels seus films: «És repetitiu com la vida i, com la vida, subjecte a múltiples interpretacions». Es referia a El ángel exterminador, on hi ha, com a mínim, una desena de repeticions. «Es veuen, per exemple, dos homes que es presenten l’un a l’altre i que es donen la mà tot dient: “Molt de gust”. Un instant després, es tornen a trobar i es presenten un altre cop l’un a l’altre com si no es coneguessin. Una tercera vegada, finalment, se saluden com dos vells amics.»

Potser aquesta és la millor relació pictòrica que podem teixir entre els germans Forteza, d’influències intermitents fruit d’unes inquietuds comunes forjades en l’enigma i en la curiositat. La qüestió rau en la incapacitat d’escrutar, en la necessitat de resoldre, només possible en la voluntat d’imaginar. 

Les obres de Rafa Forteza es projecten sempre en un espai intersticial que acull friccions i discontinuïtats. És el poder del símbol allò que l’interessa, una mena d’alfabet secret en què qualsevol detall s’ofereix important per a la mirada i els colors s’anul·len i es potencien els uns als altres. És la pintura com a tasca interminable, una mena de palimpsest capaç de convocar els silencis i les memòries del que s’ha aprehès. Como un poema.

En Javier Forteza, aquestes deformacions del viscut es concentren en el rostre, que sempre és una seqüencia movedissa. Aquesta pintura violentada esbossa el que desborda el seu lloc, la reverberació del rostre, el que amaga i expressa, una sensació lliscant que és germana de la que ens projecten les escultures povere de Rafa Forteza o els fons fractals de les seves derives abstractes. Es tracta d’esprémer al màxim la poètica de la imatge i de la pintura com a observació i sensació, com en el cinema de Tarkovski i aquesta capacitat de transitar les diferents escales. Són imatges que abracen el sentit de pèrdua a què es refereix Georges Didi-Huberman quan indica que «la modalitat del visible esdevé ineluctable —és a dir, condemnada a una qüestió de ser— quan veure és sentir que alguna cosa se’ns escapa ineluctablement: dit d’una altra manera, quan veure és perdre».

Totes aquestes obres són llocs sense nom, principalment si considerem com l’abstracció és un llenguatge capaç de sintetitzar-ne plàsticament d’altres, com el de la poesia, la filosofia o la música. Però els rostres són comuns i els elements són formes essencials, com els colors, protagonistes de la vida contemporània. Per tant, en aquesta exposició són les reverberacions i les ressonàncies, una mena de rumors oberts per als espectadors, les que dominen perquè, més que un viatge, el que es proposa és una immersió en la incertesa, i no hi ha res més impenetrable que la insinuació d’un rostre: un paisatge interior on la realitat sempre està en moviment, desenfocada.