CaixaForum Palma acull un diàleg artístic inèdit entre Zuloaga i Anglada-Camarasa

CaixaForum Palma estrena l’exposició Zuloaga / Anglada-Camarasa. Dues visions de la modernitat, un diàleg inèdit entre aquests dos grans artistes, units per una profunda amistat i amb visions complementàries sobre el procés creatiu, l’amor i el món de l’art. A més, compta amb un espai de mediació complementari per aprofundir en el contingut.

La directora de CaixaForum Palma, Margarita Pérez-Villegas, i la comissària i directora de la Fundació Zuloaga, Margarita Ruyra de Andrade, han presentat aquest dimarts l’exposició Zuloaga / Anglada-Camarasa. Dues visions de la modernitat, un recorregut inèdit per l’art, la vida i l’amistat de dos dels pintors més importants i representatius del modernisme.

Dins de la seva programació, la Fundació ”la Caixa” presta una atenció especial a l’art dels segles XIX-XX amb l’objectiu de promoure i divulgar el coneixement sobre una època clau per entendre la sensibilitat contemporània. Aquesta vegada, l’espai permanent dedicat a Anglada-Camarasa es transforma i s’amplia per acollir un diàleg inèdit sobre dos grans artistes exponents de la modernitat a través d’un total de 26 obres d’art, 13 de cadascun, a més d’una desena de cartes, fotografies i altres elements. 

L’exposició aprofundeix en l’amistat que el basc Ignacio Zuloaga (1870-1945) i el català Hermen Anglada-Camarasa (1871-1959) es van professar a través de la seva obra i la seva correspondència creuada després de conèixer-se a l’Exposició Universal de París del 1900, en la qual tots dos exhibien la seva obra. Van construir la seva amistat a partir de trobades i cartes, en què intercanviaven opinions, consells i es consultaven sobre qüestions sentimentals, professionals i artístiques. 

Aquesta documentació ens ajuda ara a entendre millor la seva obra i les seves visions complementàries sobre els seus processos creatius, l’amor i el món de l’art. A més, el recorregut ens permet acostar-nos a les obres de Zuloaga i d’Anglada-Camarasa i a les similituds i diferències entre ambdós pintors.

Gitanes, majas i paisatges

Tots dos van recrear en els seus quadres els temes que tan bé es venien al París de l’època, com ara gitanes, majas i paisatges, i van exercir una forta influència de l’impressionisme i postimpressionisme. I també són evidents les diferències entre els seus llenguatges artístics i enfocaments: mentre que Anglada-Camarasa tendia cap a un estil més lluminós, decoratiu i orientalista, Zuloaga es decantava cap a un estil més ombrívol, realista i detallat. 

Tant Zuloaga com Anglada-Camarasa van ser uns dels artistes europeus de més èxit fins a la Primera Guerra Mundial, i també dels més polèmics al seu propi país. A causa de la seva exclusió del pavelló espanyol a l’Exposició Universal de París del 1900, tots dos es van negar a participar en esdeveniments oficials, per la qual cosa van ser acusats d’antipatriotes. Tots dos es van mantenir sempre fidels als seus estils personalíssims, oposats a l’academicisme i a la pintura amable que predominava entre els artistes residents a Madrid, que controlaven els encàrrecs i els premis institucionals. 

Zuloaga: gran mestre de l’«escola espanyola de pintura»

Considerat a París com l’últim gran mestre de l’«escola espanyola de pintura», Zuloaga va desenvolupar un estil propi en el qual va barrejar els referents hispans amb característiques dels seus amics postimpressionistes francesos: el contrast entre la figura i el fons, una composició descentrada, l’enaltiment dels marginats i els paisatges metafòrics i impactants van ser algunes de les característiques constants de la seva obra. 

Anglada-Camarasa va crear una estètica original i molt personal basada en una pinzellada lliure i atrevida. La seva manera de representar la vida nocturna parisenca, la fluïdesa de les seves composicions i l’innovador ús de la taca i del color, que embolcallen els seus personatges en una atmosfera suggeridora i dinàmica, el van conduir a la fama en la primera dècada del segle XX.

Les seves diferències estilístiques i el fet que es moguessin per territoris i ambients intel·lectuals diferents no van impedir que mantinguessin una íntima amistat tota la vida, que va quedar plasmada en una correspondència plena de complicitats i respecte mutu, com es constata a la mostra.

Immersió en l’univers d’ambdós artistes

L’exposició, que comença amb dues fotos i una presentació de tots dos artistes, inclou una desena de cartes dirigides per Anglada-Camarasa a Zuloaga en què es pot veure com s’intercanviaven opinions i consells i es consultaven qüestions sentimentals, professionals i artístiques. 

L’exposició té un recorregut lineal i una posada en escena sòbria i elegant, i s’organitza a través de parelles d’obres de cadascun dels artistes que evidencien les similituds i els contrastos estilístics i formals d’ambdós pintors. Una de les parelles d’obres més representatives, que constitueixen la imatge de l’exposició, és la dels retrats de dues majas vestides estirades en un sofà, en què s’aprecien grans similituds sobre el retrat de dues dones relaxades enfront dels rígids retrats «de posa» de l’època. Entre el Retrat de Marianne Willumsen, d’Anglada-Camarasa, i el de Madame Sauty estirada, de Zuloaga, s’hi aprecien diferències formals també pel que fa a la paleta de color, l’estil, la lluminositat i la tradició.

A la mostra, també es contraposen obres de paisatge, com per exemple la pintura Després de la tempesta, d’Anglada-Camarasa, i Paisatge aragonès, de Zuloaga. En ambdues obres, es poden apreciar enfocaments diferents: així com el pintor català pintava a l’aire lliure amb tons càlids, Zuloaga ho feia en la solitud del seu estudi i apostava per tons més foscos i cels més tempestuosos.

També passa això amb els retrats de dues dones gitanes que es poden veure a l’exposició. Dins del gust orientalista tan en boga en aquella època, les gitanes —vinculades al mite de Carmen— es van convertir en una icona artística internacional associada a «lo español». No obstant això, tant Anglada-Camarasa com Zuloaga es van diferenciar d’altres artistes per allunyar-se dels tòpics i ressaltar la seva dignitat. 

La gitana dels ulls blaus protagonista d’aquest quadre de joventut del pintor basc —el va pintar amb 23 o 24 anys, durant el temps que va conviure amb gitanos sevillans— es presenta amb una pinzellada que sintetitza els seus elements principals en un estil afrancesat. En l’oli del pintor català, la importància que adquireix el fons vegetal natural que acull la figura és una novetat en la seva obra, en la qual mai abans aquest tipus d’entorn no havia acompanyat un retrat. Una importància que queda recollida en el títol, Entre les roses, subratllant el decorativisme característic del pintor. Resulta significatiu que, tot i haver-lo pintat en un període de màxima plenitud, Anglada-Camarasa el retoqués anys després. 

Cada emparellament permet fer aquest recorregut explorant diferents temes, com per exemple la representació de figures pròpies de la iconografia espanyola. El folklore es va convertir en un dels temes favorits de tots dos artistes. 

Un altre dels temes que explora la mostra és l’acostament al dibuix d’ambdós artistes a través d’uns dibuixos preparatoris d’olis. Si bé Hermen Anglada-Camarasa va ser acusat de no saber dibuixar pel predomini de la taca en la seva pintura, en aquesta exposició es pot veure un estudi previ, eina de treball que va fer l’artista, que demostra el caràcter infundat de l’esmentada crítica. D’altra banda, Ignacio Zuloaga va ser sotmès pel seu pare a l’intens exercici del dibuix, una obsessió pròpia d’una família dedicada al damasquinatge: un treball d’artesania que consisteix en crear figures i dibuixos mitjançant la incrustació de fils i làmines d’or i plata. L’artista d’Eibar fins i tot va fer grans dibuixos com a obres finals que va exposar atorgant-los el mateix rang que als seus olis. 

La mostra fa parada també en la intel·lectualitat dels dos artistes. Tots dos van freqüentar intel·lectuals, artistes i intèrprets hispans, tant als seus domicilis de París com a les visites que feien a Barcelona i Madrid. D’Anglada-Camarasa, se’n pot veure el retrat d’un violinista i professor de música anomenat Francesc Costa, mentre que de Zuloaga es mostra un retrat de l’escriptor José Martínez Ruiz, més conegut pel seu pseudònim, Azorín. El dibuix d’Azorín va ser una obra preparatòria del gran retrat que Zuloaga li va regalar com a resposta al llibre Pensando en España, que l’escriptor li havia dedicat i en el qual reconeixia que un artista pot crear la seva pròpia realitat. Zuloaga va tancar així la ferida provocada per les crítiques d’antipatriota que Azorín li havia dirigit anys enrere. Els seus articles sobre Anglada-Camarasa tampoc no van ser favorables per al pintor català, ja que considerava la seva pintura massa innovadora i temia que aquesta ruptura amb la tradició es consolidés com a tendència. No obstant això, Azorín va ser una de les personalitats que van sol·licitar per escrit una exposició d’Anglada-Camarasa a Madrid.

Aproximacions diferents en la composició

Una altra dels aspectes que explora la mostra és la composició artística. En un retrat en què Anglada-Camarasa representa una dona, el centre d’atenció són els seus cabells esbullats, que ocupen la meitat de la tela i emmarquen la mirada entre sorpresa i impotent de la retratada. Per contra, de Zuloaga se’ns mostra un retrat de la model francesa Lolita Penaud, a qui Zuloaga retrata en actitud majestuosa. Aquí el protagonisme l’adquireix la preciosista combinació de símbols hispans –la pinta, la mantellina de puntes i el ventall–, que també dominen una part significativa de la tela.

La temàtica taurina, molt de moda entre col·leccionistes i artistes, protagonitza una altra de les parelles artístiques de l’exposició. A l’oli del torero d’Anglada-Camarasa hi preval la finalitat estètica, de manera que hi fa servir els colors càlids i brillants que tant li agraden. En canvi, l’objectiu de Zuloaga és ressaltar el caràcter de cada retratat, en aquest cas Antonio Sánchez, un antic matador i pintor aficionat (darrere seu s’hi pot veure una gran tela).

 El pintor basc va presentar l’última exposició de la seva vida a la cèlebre taverna de Sánchez, on es van mostrar els quadres de tots dos d’igual a igual. Però la relació dels dos pintors amb el món del toreig va anar més enllà de la representació pictòrica. De jove, Zuloaga va intentar ser torero professional, i com a tal figura a El Cossío, l’enciclopèdia taurina. Per la seva banda, Anglada-Camarasa conservava vestits de torero que, com el del retrat, havien pertangut a un nebot que havia fet una breu incursió en aquest món.

Les flors és un altre dels motius que se succeeixen en aquest diàleg artístic. Com demostra l’exposició El jardí d’Anglada-Camarasa, que es va poder veure fins al mes d’abril passat a CaixaForum Palma, les flors acompanyaran sempre l’artista català, que les va incorporar moltes vegades en les seves obres. Sovint van formar part de les seves composicions decorativistes, acompanyant l’aspecte radiant de les seves retratades. 

També va convertir les flors en motiu únic de les seves obres, representant-les en natures mortes florals amb un gran sentit decoratiu, com en el cas d’unes anemones, o directament del natural. Per contra, en l’obra de Zuloaga les flors apareixen en rares ocasions, a la mà de la model o en algun gerro. Les escassíssimes natures mortes que va fer van ser un divertiment propi de la vellesa. Ni tan sols va signar la que s’exposa a la mostra. 

Està executada amb rapidesa i hi destaca la quantitat de pintura utilitzada en els pètals d’unes flors que són molt més grans que el vas que les conté. L’esposa de Zuloaga va regalar aquesta obra a una amiga que la va ajudar a cuidar unes famílies jueves arribades a Barcelona fugint dels nazis.