CaixaForum València dedica una exposició al retrat del segle XIX

El centre cultural de la Fundació ”la Caixa” estrena l’exposició XIX. El segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado. De la Il·lustració a la modernitat dedicada a l’auge que va viure el retrat al segle XIX en totes les manifestacions artístiques. És la primera vegada que el públic valencià podrà gaudir a la seva ciutat de moltes de les obres del Museo Nacional del Prado: compta amb un total de 159 peces dels fons del museu amb obres de Goya, Madrazo, Rosales, Fortuny, Pinazo, Sorolla i Benlliure, entre molts d’altres.

El director de CaixaForum València, Álvaro Borrás, i el comissari de l’exposició i cap de Conservació de Pintura del Segle XIX del Museo Nacional del Prado, Javier Barón, han presentat aquest dijous XIX. El segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado. De la Il·lustració a la modernitat, exposició innovadora sobre el retrat a Espanya.

Es tracta d’una nova mostra organitzada conjuntament entre la Fundació ”la Caixa” i el Museo Nacional del Prado, en el marc de l’aliança estratègica que totes dues institucions mantenen des del 2011 per acostar al públic part del ric llegat artístic que conserva el Museo Nacional del Prado. De fet, gràcies a aquest acord, moltes de les obres del Museo Nacional del Prado viatjaran per primera vegada a València. L’exposició, que es podrà visitar fins al 20 d’octubre a CaixaForum València, acabarà el seu recorregut a CaixaForum Palma, després de passar pels centres de la xarxa CaixaForum de Barcelona, Saragossa i Sevilla.

L’exposició XIX. El segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado. De la Il·lustració a la modernitat aprofundeix en la transformació de la imatge pública de les persones durant el segle XIX, i ofereix als visitants la possibilitat d’endinsar-se en la pintura espanyola a través d’un gènere d’importància cabdal, en l’època que va veure néixer les estructures econòmiques i socials que han configurat la nostra contemporaneïtat.

El públic gaudirà d’un total de 159 peces dels fons de la pinacoteca nacional amb obres de Goya, Madrazo, Rosales, Pinazo, Sorolla, Fortuny i Benlliure, entre molts d’altres. La mostra es divideix en vuit àmbits temàtics: 

Entenent el passat —i, per tant, la col·lecció de retrats del Museo Nacional del Prado— com una font des de la qual ens podem interrogar sobre el nostre temps, es proposen diferents recorreguts que sorgeixen de les obres reunides i dels diàlegs que s’estableixen entre elles. Així, els visitants podran seguir tres itineraris diferents, amb audioguies descarregables a través de codis QR, que faran tres lectures diferents del recorregut a partir de les tècniques artístiques, la societat del segle XIX i la indumentària.

El primer àmbit de l’exposició, «La imatge del poder», mostra com el segle XIX es va convertir en el centenni de les iconoteques institucionals amb el protagonisme de reis, ministres i altres personatges públics. D’aquest àmbit destaca un estudi preparatori de Francisco de Goya y Lucientes per executar el gran retrat La família de Carles IV. Aquest estudi es va fer a Aranjuez davant del model, i s’hi pot observar la preparació rogenca que hi va aplicar l’artista aragonès. També de Goya, sobresurt el retrat Ferran VII en un campament.

La seqüència completa dels reis està representada a l’exposició a través de les medalles: des de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, fins a Ferran VII i Maria Isabel de Bragança —segona esposa de Ferran VII i promotora de la fundació del Museo Nacional del Prado—, Maria Cristina de Borbó, Isabel II, Amadeu de Savoia, Alfons XII i Alfons XIII, inclosos dos dels presidents de la Primera República. L’àmbit també inclou la representació de ministres com Juan Bravo Murillo i Víctor Balaguer.

L’àmbit «La descoberta de la infància» mostra com la representació dels infants va tenir una rellevància especial a partir de la Il·lustració i del Romanticisme. Es partia de la consideració que els més petits encarnen valors com l’espontaneïtat i la gràcia, que després la civilització acaba corrompent, com defensava Jean-Jacques Rousseau. Cal subratllar els homenatges a Velázquez en les obres de Leonardo Alenza y Nieto i Joaquim Sorolla i Bastida, que testimonien la importància que té al segle XIX el mestre sevillà com a referent. De l’artista valencià Ignasi Pinazo i Camarlench es pot veure un retrat del seu fill en què destaca la proximitat amb el seu pare, i també Nena amb una nina, obra en què cal recalcar el cromatisme alegre i vivaç, propi de les últimes dècades del segle XIX. Els nens de la família Lara, de José Roldán y Martínez, és un bon exemple del retrat de grup, influït per la moda anglesa.

Les dues sales següents es dediquen a les «Identitats», primer de les dones i després dels homes al llarg del segle XIX. La imatge de la dona va tenir una rellevància especial en aquest moment històric. La irrupció de la fotografia va conduir, atès el baix cost d’aquest procediment tècnic, a la difusió del retrat entre la burgesia i les classes mitjanes, i se’n recullen diversos exemples a la mostra. Després de la difusió de la fotografia, el retrat pictòric mundà es va convertir en una forma de distinció anhelada entre les persones que el podien pagar, de manera que va viure una època daurada en l’últim terç del segle XIX.

D’aquest àmbit destaca el retrat, de gran personalitat i qualitat, La senyora de Delicado de Imaz, del pintor Vicent López i Portaña. També cal subratllar el retrat Saturnina Canaleta, de Federico de Madrazo y Kuntz, exponent del retrat romàntic, i també Concepción Serrano, filla del general Serrano, obra mestra d’Eduardo Rosales Gallinas amb ecos de Velázquez i Goya. Transmeten una sensació especial d’opulència els retrats de Raimundo de Madrazo y Garreta María Hahn, esposa del pintor, i de Francesc Masriera i Manovens Francisca Aparicio y Mérida, marquesa de Vistabella, també efigiada en una escultura de Louis-Robert Carrier-Belleuse. A més d’aristòcrates i burgeses, es van representar dones de classes baixes, i també d’altres ètnies, com a Índia del camp, d’Esteban Villanueva y Vinarao. També es pot contemplar la representació de la dona per part d’artistes femenines a través de l’obra de Carlota Rosales Martínez de Pedrosa

En l’àmbit dedicat als homes, s’hi pot veure un retrat de Vicent López i Portaña que immortalitza Ignacio Gutiérrez Solana, veedor de les Reales Caballerizas, amb un vestit associat a l’Antic Règim que més endavant donaria pas a un altre tipus d’abillament, com el que llueix Jaume Girona, plasmat per Federico de Madrazo y Kuntz, de més sobrietat, origen del vestit d’home actual, i també els tres que va retratar Joaquim Sorolla, amb més dinamisme. Com passava amb les dones, els artistes es van interessar per representar personatges de classes més humils, com a El sabater de vell, de Francesc Domingo i Marquès, o d’altres ètnies, com a El tuno, d’Esteban Villanueva y Vinarao.

L’àmbit «La imatge de la mort» és especialment singular per l’interès que va adquirir aquest tema al segle XIX. S’hi poden veure retrats jacents obra de Josep Nin i Tudó, Manuel Poy Dalmau i Casimiro Sainz Saiz, que parteixen de concepcions anteriors, pròpies del segle XVII.

L’àmbit següent és el de «Retrats i autoretrats d’artistes», ja que el segle del retrat es converteix també en una reflexió de l’artista sobre si mateix. L’exposició acull una escultura de l’escultor Marià Benlliure i Gil fent un homenatge tardà a Goya, coneguda entre el públic perquè és l’origen de la que reben els guardonats del cinema espanyol. També cal ressaltar l’Autoretrat de Francisco Pradilla y Ortiz i el retrat El pintor Francesc Torrescassana, de Ramon Martí i Alsina, que es considera el més ben executat pel pintor català en aquest gènere.

L’espai «Effigies amicorum. Imatges d’escriptors, músics i actors» reuneix retrats de representants de les arts germanes de la pintura, coincidint amb un interès especial dels artistes per representar aquestes icones. La secció parteix del retrat de Goya L’actor Isidoro Máiquez. Cal subratllar també la pintura d’Antonio María Esquivel Ventura de la Vega llegint una obra al Teatro del Príncipe. Com a transició del realisme al Romanticisme, aquest espai inclou la pintura El violinista Ettore Pinelli, d’Eduardo Rosales. Crida l’atenció l’estudi que Philip Alexius Lászlo de Lombos va dur a terme per al retrat Elinor Glyn. Aquesta escriptora va encunyar el concepte de it girl —com a jove atractiva i influent— amb la seva novel·la It, de la qual es va fer una pel·lícula protagonitzada per Clara Bow.

L’últim àmbit, «L’artista al seu estudi», aporta una sèrie de representacions de pintors a l’interior dels seus espais de treball. En destaquen Interior de l’estudi de Muñoz Degrain a València, de Francesc Domingo i Marquès, i la Fantasia sobre Faust, de Fortuny, entre molts d’altres.

Durant el muntatge de l’exposició, un equip de rodatge va gravar tots els processos que sovint queden a l’ombra, com ara obrir caixes o fer informes de conservació de les obres d’art i de les entrevistes, entre d’altres. Tot aquest material ha servit per realitzar un documental que es pot veure a la plataforma CaixaForum+: Retratar l’invisible. 

Amb motiu de l’exposició s’han organitzat activitats perquè tots els públics es puguin acostar a l’univers del retrat des de diferents perspectives. En aquesta línia, es durà a terme el cicle d’arts visuals Rostre, màscara i imatge que aborda la història del retrat en la història de la humanitat. Coordinat per l’arquitecte, divulgador d’art i professor Miquel del Pozo, el seminari aprofundirà en preguntes com ara: Què ens diu la història del retrat sobre la naturalesa de l’ésser humà? Quin sentit té mirar avui un retrat del passat?

També en el marc de l’exposició, el centre cultural acollirà visites comentades, i visites en format de taller i en format de tertúlies acompanyades de vermut (al matí) i cafè (a la tarda). Se’n pot consultar la informació ampliada a través d’aquest enllaç.