Del lloc on vivim a l'eterna cerca: cinc àmbits d'Extraterrestres a CosmoCaixa

L’exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra? del Museu de la Ciència CosmoCaixa submergeix els visitants en la temàtica a través de cinc àmbits i un epíleg commovedor. 

Aquests àmbits van precedits per un fotoreclam inspirador que planteja la hipotètica exploració de l’oceà subsuperficial d’una de les llunes de Júpiter, Europa, que és coberta d’una escorça de gel d’entre 10 i 40 km de gruix. Sota aquesta escorça, i en contacte amb el substrat sòlid d’Europa, és possible que s’hi hagi desenvolupat una química orgànica prou complexa perquè hagin sorgit formes de vida microscòpica en aquest oceà, que es manté en estat líquid gràcies a les forces de marea ocasionades per Júpiter. L’escenografia de la mostra presenta organismes bioluminescents imaginaris —semblants a uns mol·luscs marins reals coneguts popularment com a àngels de mar— observats per un submarí robòtic.

Després de conèixer aquests hipotètics alienígenes, els visitants s’endinsen en els cinc àmbits de l’exposició, cadascun introduït per un còmic de l’il·lustrador Juan de Dios Tenorio.

En aquest primer àmbit, els visitants podran comprendre com és el cosmos del qual formem part. Un audiovisual de benvinguda molt revelador serveix per entendre l’estructura de l’univers i el lloc que hi ocupem a través d’un viatge des de l’espai més profund fins a la Terra. Mitjançant una taula tàctil, podrem descobrir dades rellevants de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Posar la Terra en el seu context, gràcies també a materials com un calendari còsmic ideat per Carl Sagan, ens permetrà entendre com en som, d’insignificants. Aquest calendari és una escala en què la història de l’univers —amb els seus 13.800 milions d’anys— s’extrapola a un calendari clàssic de 12 mesos: el big-bang tindria lloc en el primer instant de l’1 de gener; la Terra s’hauria format l’1 de setembre i l’Homo sapiens apareixeria 6 minuts abans de la mitja nit del 31 de desembre. Nosaltres ens trobem en l’última fracció de l’últim segon de l’últim dia d’aquest any. Com va dir Sagan, «la nostra existència és tan sols un parpelleig en el temps còsmic».

L’exposició també aborda quines són les característiques físiques de la Terra i per què aquesta és i no és, a la vegada, especial. Habitem en un planeta relativament ordinari en òrbita d’una estrella ordinària en una galàxia ordinària, per la qual cosa els planetes similars al nostre han de ser molt abundants. La Terra es caracteritza perquè té una gran biodiversitat, plena d’éssers microscòpics, animals i plantes, com ho demostra un audiovisual de gran format.

L’aigua i el carboni són els «maons» de la vida a la Terra. Aquests elements i molècules es troben en abundància a l’univers. No en va, per buscar vida fora de la Terra s’aplica el mantra «follow the water» («busca el rastre d’aigua»). En aquest àmbit destaca un mòdul interactiu sobre la zona d’habitabilitat circumestel·lar, és a dir, la regió a l’entorn d’una estrella en què la temperatura permet l’existència d’aigua líquida en la superfície d’un planeta. En aquest mòdul, els visitants poden moure el globus d’un planeta per apropar-lo o allunyar-lo del Sol i en una pantalla observaran quin seria el seu clima. Quan la distància amb el Sol és l’adequada, les condicions climàtiques són semblants a les de la Terra, amb aigua líquida a la superfície, sempre que el planeta tingui atmosfera i una massa semblant a la terrestre.

Des de fa mil·lennis, la humanitat debat sobre l’existència de vida en altres mons o no. En aquest segon espai es presenta la discussió històrica entre aquests dos punts de vista oposats, una discussió que té les arrels a la Grècia clàssica. L’exposició aborda la diversitat de perspectives sobre la possible existència de vida extraterrestre des de diferents punts de vista: la ciència, la filosofia, la religió o l’art.

El punt de vista predominant històricament ha estat el de la unicitat de la Terra, que abans de la revolució copernicana la situava al centre de l’univers. Tanmateix, una allau de descobriments astronòmics des del segle XVII va revifar la possibilitat que nosaltres siguem només uns més en un cosmos en què cada estrella sigui un Sol envoltat de possibles mons habitables.

Nombrosos relats a partir d’aleshores han fantasiat amb aquesta opció fent-se ressò dels debats científics de les seves èpoques. L’exposició repassa obres històriques que van tractar sobre la possibilitat de vida extraterrestre, com els llibres Entretiens sur la pluralité des mondes (1686), La pluralité des mondes habités (1865) o Mars and its canals (1906), o bé la pel·lícula Le voyage dans la Lune, de Georges Méliès (1902).

Amb el temps, les històries sobre viatges espacials i éssers extraterrestres van evolucionar cap a obres que ens imaginaven «des de fora» i aprofitaven aquesta distància per fer una crítica de la societat de l'època.

En aquest àmbit, els visitants se submergiran en les perspectives des de les quals l’art, la literatura, el cinema i la televisió han representat la vida extraterrestre, en què es destaca que la inspiració principal per a aquest imaginari és la mateixa vida terrestre.

Pel·lícules com E.T., l’extraterrestre, The predator o Star Trek, amb el senyor Spock, han tingut una mirada antropocèntrica en què els extraterrestres assumeixen aparences semblants a la humana. Però també hi ha hagut mirades zoomorfes, en què la vida exterior s’ha representat mitjançant éssers similars a animals, com els heptàpodes, els alienígenes semblants a cefalòpodes de The arrival. Altres vegades han pres formes completament diferents, com en el cas d’obres literàries com Solaris, La nube negra o Expedition, els creadors de les quals han deixat anar la imaginació. Un audiovisual confronta l’aparició d’aquests personatges de ficció amb el context històric de les seves pel·lícules i mostra que, en tot cas, aquestes creacions són un reflex de les nostres pors o dels nostres desitjos.

PV VÍDEO ET

L’àmbit mostra, també, que hi ha formes de vida a la Terra tan estranyes que semblen vingudes d’altres mons. La vida es pot obrir pas en ambients extrems i adversos de la Terra, en llocs amb temperatures superiors als 100 graus, en deserts amb alta radiació solar, en llacs sota els gels de l’Antàrtida o fins i tot a l’interior dels reactors de les centrals nuclears. Descobrir que hi ha vida en aquests llocs ha ampliat les expectatives de trobar vida en mons molt diferents del nostre.

A través d’un joc, els visitants podran conèixer éssers terrestres d’aspecte alienígena, com els nudibranquis, peixos abissals o algunes espècies d’insectes. A més, mitjançant microscopis, podran observar de prop altres éssers curiosos però reals, com l’artèmia salina (un crustaci diminut conegut com a sea monkey).

El penúltim àmbit exposa la situació actual d’una de les missions més importants de la humanitat, des de la cerca de vida in situ al nostre sistema solar mitjançant exploradors robòtics fins al descobriment de mons més distants, els exoplanetes, i, amb això, l’esperança de detectar en un futur no gaire llunyà una Terra 2.0. La ciència considera probable que hi pugui haver vida en altres mons, ara bé la que detectarem en el futur més proper serà probablement microscòpica.

La cerca de vida al nostre sistema solar passa per llocs com els satèl·lits gelats dels planetes gasosos gegants (Europa, Encèlad, Tità…). En aquest punt, un multimèdia interactiu i un ventilador hologràfic permeten descobrir els mons del sistema solar amb oceans d’aigua líquida sota la superfície.

Mart també té un lloc destacat en la cerca de vida i, en conseqüència, a la mostra s’exhibeix el meteorit real Ksar Ghilane 002, una shergottita marciana. De Mart se sap que en temps remots per la seva superfície hi fluïa aigua líquida que potser va permetre l’aparició de vida. La NASA la vol detectar amb eines com l’helicòpter Ingenuity o el ròver Perseverance. Aquest últim busca indicis de vida al sòl marcià, recull dades del passat geològic i fins i tot registra sons de la superfície del planeta vermell. L’exposició conté unes maquetes impressionants a escala 1:1 dels dos aparells.

A més, aquest àmbit també explora la possibilitat de trobar vida en mons més distants, als exoplanetes. Des del descobriment del primer planeta extrasolar el 1992, ja hem descobert més de 7.000 exoplanetes, alguns dels quals orbiten a la zona d’habitabilitat de les seves respectives estrelles. Uns mòduls interactius permeten conèixer les diferents tècniques de detecció de planetes extrasolars i els seus fonaments físics per entendre si algun ens podria permetre de trobar una Terra 2.0.

En aquest àmbit final, l’exposició se centra en la possibilitat de l’existència de civilitzacions extraterrestres i en les opcions que tenim de comunicar-nos-hi.

El projecte SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence), per exemple, es dedica a escoltar el cosmos mitjançant enormes radiotelescopis que busquen possibles senyals d’origen artificial. De moment, l’univers continua en silenci per a nosaltres, no hem sentit res. Estratègies més sofisticades i actuals permeten ampliar la cerca amb un enfocament menys restrictiu basat en la identificació d’evidències de desenvolupament tecnològic que no impliquin un intent de comunicació. La presència de tecnologia molt avançada podria deixar empremtes —tecnosignatures— en la llum emesa pel planeta.

També hi ha hagut intents de comunicació inversos, com els discos d’or de les sondes Voyager, dissenyats per donar a conèixer l’existència de vida a la Terra a alguna possible forma de vida extraterrestre intel·ligent. L’exposició presenta rèpliques d’aquests discos, que contenen sons i imatges que retraten la diversitat de la vida i la cultura a la Terra.

L’avenç de la ciència i la tecnologia ens permet somiar de trobar vida en altres mons properament. Les generacions següents de telescopis i missions espacials seran capaces de buscar les petjades químiques de la vida a les atmosferes d’exoplanetes candidats a allotjar-la. Per això, l’epíleg de l’exposició, una experiència sensorial immersiva en què ens veiem envoltats per imatges reals del cosmos captades per diferents missions espacials de la NASA o l’ESA, ens convida a reflexionar sobre com canviaria la nostra vida si descobríem que no estem sols a l’univers.