Hiroshi Ishiguro: «Gràcies als avatars ens alliberarem de les limitacions del cos i el cervell»

Famós perquè crea androides que repliquen éssers humans, Hiroshi Ishiguro (Shiga, Japó, 1963) és un dels genis vius de la robòtica. Després d’investigar durant 25 anys com interactuem amb les màquines, ara imagina una societat en la qual els avatars —representacions de persones reals— conviuran en perfecta harmonia amb la humanitat. 

Fidel a la seva emblemàtica indumentària negra, Hiroshi Ishiguro saluda l’audiència que assisteix a la seva conferència «Avatars i la nostra societat futura» al Museu de la Ciència CosmoCaixa, dins del cicle Grans de la ciència, i presenta una visió poc convencional del futur. «Podem construir un nou món», anuncia, «un “món real virtualitzat” en el qual serà possible assegurar la diversitat i la inclusió, i en el qual no hi haurà cap discriminació basada en el cos». 

Es refereix a un ideal de societat en què ha treballat els últims anys i que, lluny de considerar utòpic, creu que es farà realitat a mitjà termini. Serà un escenari protagonitzat pels anomenats avatars, representacions de persones reals que serveixen per interactuar amb altres a distància, en llocs on aquestes persones no es troben físicament. 

Al món que Ishiguro imagina, els avatars serien robots controlats de manera remota en temps real. No obstant això, com que encara és difícil produir i introduir androides autònoms en les nostres societats, el científic japonès treballa en avatars virtuals, creats per ordinador i amb els quals s’interactua a través de pantalles. 

Ishiguro defensa que els avatars, en qualsevol dels dos formats, físic o digital, poden tenir un impacte molt significatiu en la millora de la societat ja que poden revolucionar la forma en què interactuem i contribuir a resoldre reptes socials importants. 

«Al Japó tenim un problema d’envelliment de la població, aviat no tindrem prou persones treballant», lamenta. «Podem fer servir avatars perquè la gent gran, les persones amb discapacitat o les que s’han de quedar a casa per cuidar algú puguin treballar i incrementar així la població activa». 

Com a exemple esmenta empreses d’assegurances que ja utilitzen personatges generats per ordinador com a venedors o botigues que els implementen per ajudar els clients amb les caixes automàtiques. Per certificar-ne l’eficàcia, Ishiguro explica els resultats d’un dels seus experiments en què un avatar en pantalla va ser el sisè millor venedor d’una botiga amb 21 treballadors, tot i que no es podia desplaçar físicament per l’establiment. 

Segons la seva visió, aquestes creacions també podrien resoldre reptes mèdics: «Quan vam patir la COVID-19 no volíem anar als hospitals per por de contagiar-nos», recorda. «Utilitzant avatars podríem tenir doctors i especialistes visitant i atenent pacients a qui els costa molt desplaçar-se o que es troben en llocs remots». 

Una altra de les possibles aplicacions que concep el científic japonès té a veure amb l’educació. «A l’escola actual, un professor ensenya als estudiants el mateix contingut al mateix ritme», cosa que considera desmotivadora. «Cada alumne té les seves pròpies preferències i habilitats, i com que és impossible que tothom disposi d’un professor particular, podríem fer servir avatars per fomentar l’aprenentatge individualitzat». 

Un científic amb un doble

El treball actual d’Hiroshi Ishiguro s’emmarca en el Moonshot Research and Development Program, un projecte finançat pel Govern japonès que busca solucions a problemes socials complexos amb vista a resoldre’ls el 2050. Si aconseguís desenvolupar la «societat simbiòtica humà-avatar» que proposa, Ishiguro culminaria la branca d’investigació que ell mateix va inaugurar: l’estudi de la interacció entre humans i robots, per a la qual ha dissenyat desenes d’androides. 

Doctorat en enginyeria de sistemes per la Universitat d’Osaka el 1991, Ishiguro és director del Laboratori de Robòtica Intel·ligent d’aquesta universitat. Des de l’any 2000 aproximadament, ha desenvolupat diferents tipus de robot que ha agrupat sota noms genèrics, com ara Robovie, Repliee i Telenoid. 

Els més mediàtics són els de la gamma Geminoid, rèpliques molt realistes de persones reals, una de les quals representa el mateix Ishiguro. «Estem aconseguint que alguns dels nostres androides tinguin moviments que s’assemblen molt als humans», explica amb entusiasme. Després de mostrar un vídeo del seu doble parlant a càmera, diu amb admiració: «És mou millor que jo! Quan parlo, no soc capaç de gesticular d’aquesta manera tan rica en matisos». 

Ishiguro també està perfeccionant les seves creacions gràcies als avenços recents en intel·ligència artificial, que han suposat un salt qualitatiu en la disciplina. «El meu Geminoid ha millorat molt gràcies als grans models de llenguatge», assenyala. «Hem introduït tots els meus llibres i entrevistes en la meva rèplica, i els meus alumnes li han dissenyat una personalitat semblant a la meva. Ara pot donar classe i impartir conferències en lloc meu, en més idiomes que jo i amb una millor pronunciació», bromeja. 

Diàlegs entre enginyeria i humanisme

Tot i que fa anys que treballa per aconseguir rèpliques exactes d’éssers humans, Ishiguro creu que és difícil avaluar-ne els resultats de manera imparcial. «La gent diu que el meu robot s’assembla molt a mi, però jo no ho crec. Quan em miro al mirall veig una imatge invertida de mi mateix, però el Geminoid no està invertit. Crec que no puc fer observacions objectives sobre mi mateix». 

Ishiguro defensa que aquest tipus d’observacions, més que les de caràcter tècnic, són les que fonamenten la tasca de crear un robot. «L’essencial per dissenyar androides és fer-se preguntes essencials, com ara: ¿Què significa ser humà? Aquesta és la qüestió principal». 

Un bon exemple d’aquests interrogants és l’esforç que dedica a recrear el que els japonesos anomenen sonzaikan, terme que fa referència a la sensació d’estar al costat d’una altra persona. «Quan tanquem els ulls, podem sentir si hi ha algú al nostre voltant», explica Ishiguro. «Però, com podem desenvolupar un avatar que tingui sonzaikan, que transmeti una presència similar a la humana? És una cosa que encara no hem resolt». 

Encara més complicat és el repte de dotar els androides de voluntat, una cosa que el científic considera imprescindible: «Si volem tenir robots autònoms, ens cal dissenyar els seus desitjos, però hem de ser curosos perquè no siguin nocius», adverteix. «Hem de discutir amb filòsofs, científics cognitius i investigadors d’altres camps», perquè reconeix que alguns aspectes d’aquesta tecnologia tenen a veure amb disciplines humanistes i encara estan per definir. 

«Crec que la societat evoluciona i és bo que els ideals també ho facin», respon Ishiguro a una pregunta del públic a CosmoCaixa que posa en dubte que les persones arribin a permetre la creació dels seus dobles. «Aquestes creacions no s’han de veure com a substituts dels éssers humans, sinó com a eines que amplien les nostres capacitats. Per aconseguir una societat simbiòtica humà-avatar hem de canviar la tecnologia, però també la manera de pensar de la societat». 

Ishiguro tanca la seva intervenció en el cicle Grans de la ciència mostrant-se optimista sobre el futur, tot i que reconeix que ningú no sap què ens depara el demà: «Pot ser que, amb les nostres investigacions, les persones que treballem en projectes d’enginyeria, creació i ciència estiguem contribuint a l’evolució de l’ètica i de la societat», diu, esperançat. «Com a creadors, hem de pensar què és millor per a la societat, com seria un demà millor. Hem de continuar treballant en la multiplicitat d’escenaris possibles i, alhora, evitar situacions perilloses; aquest és el nostre repte».