L’escultura en els temples indis. L’art de la devoció

Al nostre país hi ha poques ocasions de contemplar l'art de l'orient antic. És per aquesta raó que l'Obra Social ”la Caixa” ha organitzat exposicions dedicades a l'art budista, als lames del Tibet i a Confuci i a la incidència del seu pensament en la creació artística. Es tracta d'exposicions que han mostrat la bellesa i la singularitat de les obres mestres de l'art oriental en el context de l'espiritualitat dels pobles que les han creat, tot combinant la voluntat de descobriment amb l'esperit didàctic. Més enllà del seu caràcter històric i retrospectiu, han mostrat la diversitat cultural per ajudar-nos a entendre millor el món que ens envolta.

L'escultura en els temples indis. L'art de la devoció participa d'aquest esperit. Els artistes del subcontinent indi fa més de dos mil anys que esculpeixen imatges dels seus déus. Aquesta exposició està dedicada a la producció artística derivada de la seva activitat: imatges hindús, budistes i jainistes de pedra, argila, metall i fusta. Les més antigues daten dels últims segles abans de l'inici de la nostra era, però la part més important de les peces se centra en els segles VI al XVI, etapa que va estar marcada per una activitat frenètica sense precedents en la construcció de temples monumentals a l'Índia i que a grans trets podem anomenar el "període medieval". La mostra està estructurada en una introducció i set àmbits.

Introducció

A l'Índia antiga, l'art de l'escultura estava vinculat directament a l'esfera del que era sagrat. La seva existència com a forma artística va evolucionar des d'una antiga tradició de realització d'imatges exemptes, vinculada a la veneració d'esperits de la naturalesa, i va passar a adoptar encarnacions complexes i diverses que reflectien les diferents fes que pretenia proclamar: l'hinduisme, el jainisme i el budisme. Així va anar sorgint un panteó de deïtats complex i cada vegada més poblat que es va concebre com a visualització de les diferents facetes de la naturalesa divina. El monoteisme, l'àmplia diversitat, les manifestacions i les personificacions són els temes constants del pensament religiós indi i de la seva expressió més tangible: l'art escultural del temple.

Amb tot això va arribar la codificació de la representació de les deïtats, la definició de les seves formes iconogràfiques i de l'estat emocional que havia d'encarnar cada imatge. En l'estudi de les arts pictòriques i escultòriques índies es va posar l'èmfasi sobretot en el coneixement i la tècnica que havia de tenir l'artista per captar l'essència emocional d'un moment. En la teoria estètica índia, aquesta qualitat es defineix com a "plaer estètic" i s'anomena rasa. El gaudi estètic es va agermanar amb formes iconogràfiques complexes a fi de generar una de les tradicions escultòriques més riques i diverses que es coneixen.

Conèixer els déus

La primera impressió que aclapara el qui visita l'Índia és la manera en què l'activitat religiosa domina tots els aspectes de la vida quotidiana. La integració de la devoció en l'existència diària és pràcticament perfecta. La segona impressió és la magnitud d'aquesta activitat i el desplegament desconcertant de deïtats que poblen el paisatge religiós.

En el primer art religiós de l'Índia, anterior en molts segles a la nostra era, veiem la victòria dels antics déus vèdics i les teologies alliberadores del budisme i el jainisme enfront dels cultes als esperits de la naturalesa, de caire local, que tot sovint van sobreviure com a servents dels nous déus. En aquesta sala s'exhibeixen aquestes noves i impactants expressions de la divinitat, amb una forma física i una iconografia que es van formular durant aquell període.

Actualment, la realitat quotidiana de l'hinduisme és per al fidel un món habitat per un ampli (de fet, innombrable) grup de déus, semidéus, sants i ascetes, que conviuen amb les deïtats dels cultes autòctons i els herois deïficats. Presideixen aquest gran planter diví tres déus suprems. Tots tres poden adoptar formes benignes o temibles, segons els casos, a través de les seves nombroses manifestacions i aparicions:

· Xiva, l'encarnació de l'energia creativa i de les seves llavors de destrucció.

· Vixnu, que té com a funció protegir l'univers de les forces de la desintegració i de manera periòdica restaurar l'ordre.

· Devi, la personificació del poder femení.

L'art de contemplar el déu

Conforma el nucli del temple indi el santuari que acull la imatge del déu. Es coneix com el garbhagriha, literalment la "cambra matriu", i és l'eix espiritual del recinte. Hi ha instal·lada la imatge de culte (pratima), l'escultura que fa d'epicentre de l'adoració i d'objecte de l'atenció dels fidels. No es tracta d'un lloc destinat a la reunió de la congregació, sinó que és l'espai privat en el qual resideix el déu i on els sacerdots del temple atenen les seves necessitats diàries. La majoria dels devots mai no travessen el llindar d'aquesta llar de la divinitat, tot i que sí que se'ls permet, en hores determinades, veure-la a través del llindar obert.

Contemplar els déus comporta un significat ritual que va més enllà de la simple visió de les imatges: per als fidels, representa un acte de comunió amb el déu que han triat. Es coneix com a darshana, "veure el déu d'un", i és la culminació de l'acte d'adoració. També es tracta d'una experiència religiosa intensa i summament personal en la qual el devot entra en comunió directa mitjançant la trobada de les mirades, que permet rebre la gràcia del déu.

En aquesta sala s'ha instal·lat en el centre el símbol de Xiva, el linga, envoltat d'escultures dels diferents aspectes i formes que adopta. En el seu conjunt, expressen els extrems de l'emoció, de la bellesa sublim a l'horror genuí. L'escultura religiosa hindú no dubta a incloure tota la gamma de sentiments humans en transmetre el seu missatge.

El temple com a univers i llar dels déus

El temple es considera la representació de la muntanya divina de la cosmologia celestial hindú, en la qual resideixen els déus en els seus palaus celestials. Aquest esquema es fa palès en la planta i l'alçat de la construcció, que reflecteixen el simbolisme muntanyenc. La planta és, en essència, un quadrat esglaonat, amb imatges de pedra apilades en formes encavalcades que van creixent i configurant la superestructura del temple.

El terreny muntanyós se suggereix per mitjà de les terrasses esglaonades que conformen l'exterior de l'edificació, i són aquestes superfícies les que compten amb una densa població d'escultures dels déus com les que es presenten en aquesta sala. En el context del temple, les deïtats s'ubiquen d'acord amb una estricta jerarquia i se'ls assigna un simbolisme direccional. La funció de les escultures no és ornamental, sinó una cosa essencial per a la forma i el significat del complex.

Per als fidels, visitar el temple hindú és entrar en aquell regne dels déus, un lloc separat del món rutinari de la realitat quotidiana. L'edifici pren vida amb les imatges de les deïtats, cada una de les quals ocupa una posició en l'esquema del recinte. El devot fa la volta a la construcció abans d'entrar-hi, però s'atura per fer ofrenes o recitar pregàries davant de les icones escultòriques dels déus triats. Després d'haver completat la circumval·lació (pradakshina), ja és a punt espiritualment per atansar-se al sancta sanctorum i fer el darshana de la deïtat principal.

Les relíquies i les peregrinacions

Els llocs sagrats han exercit un paper en la religiositat índia des dels inicis de la seva història, a través de la vinculació de determinats llocs amb fets, en general heroics, de les vides dels déus. D'una manera semblant, es veneraven les restes materials dels grans mestres espirituals, i els punts en què es dipositaven entraven a formar part del mapa de pelegrinatges de l'Índia antiga.

Aquestes pràctiques van arribar a ser especialment importants en el budisme, que, a la mort del Buda històric (és a dir, el seu pas al nirvana), va haver de fer front a un problema de concepte: es tractava d'una religió sense un líder al qual accedir a través de l'oració o experimentar mitjançant la intervenció divina. Les imatges del Buda (en pintura i escultura) es van convertir en substitut i en vincle, i van permetre als fidels laics i monàstics centrar les seves meditacions. Tanmateix, en els primers segles de la religió, l'art figuratiu va ser absent en bona mesura, i es va posar l'èmfasi en la conservació i l'exhibició de les relíquies del Buda, és a dir, les seves restes corporals i els objectes que s'hi relacionaven.

Les relíquies es dipositaven en dos indrets, D'una banda, s'amagaven en recipients dins de l'estructura del monticle del stupa i, de l'altra, es mostraven en reliquiaris oberts. Les cendres i els ossos procedents de la cremació del Buda es van dividir en vuit parts que es van dipositar en sengles stupa poc després de la seva mort, al segle V aC. Menys de dos-cents anys després, el gran rei màuria Asoka, el primer gran governant-patró del budisme, els va obrir, va dispersar les relíquies arreu del subcontinent i va construir nous stupa, per, d'aquesta manera, divulgar la fe.

Mahinda (el famós ancià que va introduir el budisme a Sri Lanka al segle III aC) va resumir l'eficàcia i la importància de les relíquies: "Quan es veuen les relíquies es veu el Buda". El trasllat de relíquies i la seva veneració, doncs, van ser part integral de la difusió del budisme. Les escenes de la vida del Buda i els reliquiaris que veiem aquí demostren la importància de la veneració de les relíquies en l'Índia del primer budisme.

La presència i les imatges del Buda

Les imatges escultòriques del Buda històric es van començar a fer, amb tota probabilitat, poc temps després del seu pas al nirvana. En els primers textos budistes trobem referències a escultures de fusta de sàndal i imatges pintades en tela, peces que devien estar a l'avantguarda de la realització d'imatges religioses en l'Índia primigènia i que, amb força probabilitat, van precedir les hindús. De fet, els indicis assenyalen que la realització d'imatges per al culte budista i jainista va marcar la pauta que van haver de seguir les fes bramàniques.

Les imatges del Buda més antigues que es conserven daten més o menys dels segles I i II dC, i presenten una complexitat notable pel que fa a concepció i factura. El ventall de temes es va ampliar ràpidament, de les representacions del Buda en tot un seguit de postures (meditació, protecció, ensenyament) a determinades escenes de la història de la seva vida, institucionalitzades com els Vuit Grans Esdeveniments. A tot plegat s'afegí una gran quantitat d'històries apòcrifes, moltes d'elles adaptades de llegendes populars, que relataven les vides (encarnacions) anteriors del Buda i es coneixen com les 550 jataka. D'aquí van sorgir el material narratiu i la imatgeria adequats per a la representació escultòrica.

La imatge budista desenvolupada en els primers segles de la nostra era a Mathura, a l'Índia septentrional, va evolucionar amb rapidesa, de manera que, arribat el segle IV, i amb ell el període gupta, es va arribar a la imatge clàssica del Buda, emulada i replicada arreu de l'Àsia budista.

Els conqueridors pacífics: els jina i el jainisme

El jainisme, una de les tres grans religions de l'Índia primigènia, es practica de manera continuada des de, com a mínim, el segle V aC, època en què va viure i ensenyar a l'Índia oriental el més recent dels jina, Mahavira. Es creu que n'hi va haver 23 abans que ell i que es remunten al passat remot de l'Índia. El jainisme ha estat conegut, sobretot, des dels seus orígens, per l'estricta doctrina de no-violència (ahimsa).

Els jainistes, com els budistes i els hindús, creuen en un cicle de naixement i renaixement en el qual influeixen kàrmicament els fets i les actituds. L'objectiu últim del creient és trencar aquest cicle i assolir l'alliberament. El nom de la religió deriva de la paraula jina, que vol dir "conqueridor" i que fa referència als qui superen el captiveri kàrmic i arriben així a la perfecció. Els jina es veneren com a mestres i models a seguir, no pas com a déus. De tota manera, el sistema jainista sí que inclou un grup de déus, deesses i deïtats tutelars secundaris, que serveixen els jina i solen ser objecte de cultes independents. A diferència dels jina, aquestes deïtats menors poden dur a terme intervencions divines i atorgar favors als fidels.

Històricament van sorgir dues sectes principals que continuen vigents. La primera és la dels digambara, que sostenen que, a partir del moment de la seva renunciació, els jina deixaven de dur roba, per la qual cosa anaven "vestits pel cel" o dig-ambara. Així, els autèntics monjos han d'anar nus i les imatges dels temples han de representar jina nus. La segona secta és la dels shvetambara, que afirmen que els monjos no sols poden dur vestits senzills de color blanc, sinó que ho han de fer, d'aquí que s'anomenin "vestits de blanc" o shvetambara. Les imatges dels seus temples mostren jina abillats amb roba senzilla, indicada per una fina línia esculpida al voltant de la cintura i pel faldó de teixit que s'obre entre les cames doblegades.

Les processons: l'adoració fora de l'àmbit del temple

Les imatges portàtils dels déus fetes de bronze van sorgir a l'Índia amb un objectiu molt concret: mostrar les deïtats fora del santuari del temple. Es tracta d'escultures de mida més petita (utsavamurti o imatges de festa) que, gràcies a ritus especials, reben la capacitat de representar les imatges inamovibles instal·lades als temples.

El déu surt a l'exterior tant per veure el seu poble i el seu territori (per al seu propi plaer) com per al benefici espiritual dels seus fidels, ja que així se'ls permet fer el darshana ("contemplació del déu"). L'expressió més visible de les manifestacions públiques dels rituals del temple és la processó festiva del temple, en la qual la deïtat s'aventura a sortir del recinte per mostrar-se a la gent, "com un rei". Actualment, en aquestes ocasions, els déus s'exhibeixen amb robes sumptuoses, joies i garlandes, i se'ls ret tribut amb oracions, cançons i danses.

La producció d'icones de metall fos dels déus està directament lligada al sorgiment de noves pràctiques i rituals al voltant del complex del temple, i molt vinculada a una onada d'hinduisme devot (bhakti) que es va estendre per l'Índia meridional entre els segles VI i X. El moviment va trobar la seva veu en la poesia religiosa de tota una sèrie de mendicants ambulants, visionaris que dedicaven les seves vides a compondre i recitar himnes de lloança al déu elegit. Aquestes figures inspirades i inspiradores es van "canonitzar" com a sants poetes: 63 nayanar xivaïtes ("líders" espirituals; seguidors de Xiva) i 12 alvar vixnuïtes ("aquells immersos en déu"; seguidors de Vixnu). Van tenir un paper decisiu en l'enfortiment de l'hinduisme dels temples i la supressió del jainisme i el budisme al sud de l'Índia.

ACTIVITATS AL VOLTANT DE L'EXPOSICIÓ

Dijous, 26 de juliol, a les 18.00 h

Conferència inaugural: Conèixer els déus: l'art i el culte a l'Índia

A càrrec de JOHN GUY, conservador especialitzat en art del sud d'Àsia del Victoria and Albert Museum de Londres i comissari de l'exposició.

Dimecres, 8 d'agost

Nit d'Estiu Temàtica

Concert als Carrers modernistes, a les 20.00 h. A càrrec de Tapan Bhattacharya, que va néixer a la ciutat sagrada de Benarés, on es va formar com a intèrpret de tabla.

Música i dansa de l'Índia a l'Auditori, a les 21.30 h. Música en viu: veu, harmònium, sitar i tabla. Espectacle ple de color i amb una gran força visual, en què la ballarina Tanni Choudhuri, per mitjà d'un llenguatge gestual i corporal codificat, ens relata històries èpiques de gran contingut literari.

Passis de vídeo al Pati anglès, a les 21.00 h i les 22.30 h. Presentació de treballs d'art digital associats al centre de recerca Sarai, situat a Delhi, l'Índia.

ijous, 6 de setembre, a les 19.30 h

Projecció de SADHUS, ELS HOMES SANTS DE L'ÍNDIA

Larry Levene, Espanya, 2003, 52 min

Els Sadhus, homes sants de l'Índia que s'han desprès de tot bé material, són els primers a banyar-se a les aigües sagrades a la Khumb Mela per aconseguir un trànsit directe al Nirvana. Un ancià Swami mostra a un jove Sadhu els anals de la història cultural de l'Índia, adornada amb incomptables sagues i llegendes, per ensenyar-li el camí que allibera de la Roda de les Reencarnacions.

Presentació: Larry Levene, director del documental.

Dijous, 13 de setembre, a les 21 h

Concert de RANJIT MAKKUNI, sitar

Casa Àsia organitza la sisena edició del Festival Àsia, amb un programa multidisciplinari que ens acosta a la cultura d'aquell continent a través de propostes tant tradicionals com avantguardistes. En aquesta ocasió, CaixaForum serà una de les seus del festival i acollirà l'actuació del músic hindú Ranjit Makkuni.

Dimarts, 18 de setembre, a les 19.30 h

Projecció de LA BODA DEL MONZÓN

Mira Nair, Índia, 2001, 117 min

Mira Nair fa un retrat costumista en to de comèdia sobre una família a l'Índia mentre prepara la celebració d'un matrimoni concertat. La barreja de l'antic amb el modern, la innocència amb el sexe serveixen per representar la societat actual de Nova Delhi i la cultura punjabi mentre, de fons, cau amb força la pluja del monzó.

Presentació: Agustí Pániker, editor i escriptor, expert en temes relacionats amb l'Índia.

Dijous, 20 de setembre, a les 20 h

Conferència "L'Índia hindú"

VICENTE MERLO, doctor en filosofia, membre de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones

"L'Índia hindú" pretén exposar algunes de les principals idees que caracteritzen aquesta tradició tan antiga com actual, especialment la saviesa oculta als seus mites, el significat dels seus rituals, la seva elevada metafísica i l'espiritualitat que des dels seus orígens fins als nostres dies ha atret tants cercadors. Els ensenyaments del Ved"nta i del Ioga ens serviran de fil conductor.

Dijous, 27 de setembre, a les 19.30 h

Conferència "L'Índia budista i jainista"

AGUSTÍ PÀNIKER, editor i escriptor, expert en temes relacionats amb l'Índia

Introducció a l'espiritualitat del budisme i del jainisme, dues tradicions ateistes i monàstiques nascudes a l'antiga Índia i que han donat forma decisivament a innombrables aspectes de la civilització índica, des de la seva filosofía o el seu art fins als seus rituals o la seva ètica.

Dijous, 4 d'octubre, a les 19.30 h

19.30 h.

Conferència "El temple hindú: la música glaçada de l'Esperit"

ALBERT FERRER, doctor en filosofia, llicenciat en ciències polítiques i sociologia

Segons els romàntics alemanys, l'arquitectura és una música glaçada. El temple hindú és, abans que res, la música glaçada de l'Esperit: ofrena humana al Diví, sacrifici terrenal que compensa el sacrifici original en la Creació, símbol d'una Realitat més profunda que, tanmateix, palpita al cor del nostre món.

Divendres, 5 d'octubre, a les 21 h

Espectacle de dansa clàssica de l'Índia DEVARPANAM

Intèrprets: Jamuna Krishnan i Ragini Chandershekar

Des de temps immemorials, les arts clàssiques de l'Índia han constituït un mitjà per arribar a la divinitat. El Devarpanam busca crear una relació simbòlica entre la dansa clàssica (Bharatanatyam) i l'escultura tradicional de l'Índia, que tan magistralment ha quedat engranada en els temples del sud de l'Índia, on la seva forma artística es va originar. El Devarpanam és la sublim harmonia entre l'energia corporal i la quietud, on la ballarina busca la síntesi total de dos estats aparentment oposats: la vibració del paisatge espacial i la calma del paisatge interior. El Devarpanam és l'ofrena final d'aquest antic art als peus del diví.

Dimarts, 9 d'octubre, a les 19.30 h

Conferència "Índia al món"

DIPESH CHAKRABARTY, professor d'història a la Universitat de Chicago

"Índia al món" girarà al voltant de la fluctuant imatge que s'ha tingut de l'Índia: començant per la dels segles XIX i XX, la d'una civilització antiga i clarament distinta (imatge encarnada en persones com Gandhi o Tagore), passant per la dels anys cinquanta, en la qual apareixia com a líder dels països no alineats, fins al lloc que ocupa avui dia en els debats sobre la globalització i la democràcia.

Dimarts, 16 d'octubre, a les 19.30 h

Conferència "L'Índia del segle XXI: entre l'ordre i el conflicte"

BERNAT MASFERRER, expert en geopolítica del sud d'Àsia

La celebració, gairebé ritual, de la major democràcia del món que sol monopolitzar qualsevol referència a l'Índia política tendeix a ignorar una profunda dinàmica de canvi que, en els darrers quinze anys, ha transformat, de manera estructural, els trets essencials de l'ordre polític indi postcolonial.

MATINS D'ART - ÍNDIA. TRADICIÓ I MODERNITAT

Les sessions pretenen donar una visió contemporània i lliure de prejudicis sobre aspectes essencials de la civilització índia: la seva extraordinària diversitat, l'estranya societat que anomenem "de castes", els microcosmos de les seves minories, la geopolítica i els conflictes internacionals, les diferents expressions religioses, etcètera. El to serà amè i divulgatiu, però amb el rigor i la profunditat necessaris a l'hora d'abordar una civilització tan complexa com l'índica. Coordinació: AGUSTÍ PÀNIKER, editor i escriptor, expert en temes relacionats amb l'Índia.

Dimarts, 16 d'octubre, a les 11.30 h

La diversitat de l'Índia

Introducció a l'Índia com a continent geogràfic, cultural, religiós, lingüístic o ètnic. Es posarà un èmfasi especial n com la seva sorprenent diversitat dóna contorn a això que anomenem civilització o continent índic.

Dimarts, 23 d'octubre, a les 11.30 h

El culte en un temple a l'Índia

Repàs de les diferents formes de culte que trobem a l'Índia, des de la "pûj"" fins al temple hindú, el culte ateista dels jainistes, la veneració al Llibre sagrat dels sikhs, el culte a un santuari sufí, etcètera.

Dimarts, 30 d'octubre, a les 11.30 h

La societat de castes

Exposició de la complexa societat de castes de l'Índia. Es pararà una atenció especial als conceptes de "j"ti" i "varna", sobre els quals s'articula aquesta societat, així com les transformacions que hi tenen lloc avui dia.

Dimarts, 6 de novembre, a les 11.30 h

El conflicte del Caixmir